Figura 01: Penàguila, coberta d’un mantell de neu el 20 de desembre de 2009 (foto de José Lull).
A Penàguila (Alacant) (fig. 1), conta la tradició oral que el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre del santoral, el sol penetra la muntanya per l’Arc de Santa Llúcia i il·lumina part del poble, afavorint la fertilitat i concepció de les dones que quedaren exposades als seus rajos.
Quan vaig començar a investigar sobre el tema en 2008, esperava trobar un cas arqueoastronòmic similar al de l’alineació solar de la Foradà a la Vall de Gallinera, que havia estudiat tres anys abans. No obstant això, santa Llúcia (fig. 2), martiritzada l’any 304 en temps de Dioclecià, no té presència en el repertori de festivitats religioses de Penàguila, ni una dedicació a la seua església o en qualsevol altre edifici cristià que poguera haver-hi al lloc. Aleshores, per què s’associa l’alineació solar amb santa Llúcia?
Figura 02: Santa Llúcia. Obra Domenico di Pace Beccafumi, Escola de Siena, segle XVI (Pinacoteca Nazionale di Siena).
Molts refranys, transmesos des de fa segles, guarden observacions concretes sobre les estacions, la naturalesa, etc. En citaré alguns, que dividiré en tres grups per a fer-los més comprensibles. Dins dels d’origen castellà tenim un primer grup A: “Por Santa Lucía, el más corto de los días” o “Por Santa Lucía, la más larga noche y el más corto día”. Altres refranys, que inclouré en el grup B, diuen: “Por Santa Lucía, achican las noches y agrandan los días; primero a tumbo de piojo; después, a paso de gallina” o, en el refranyer valencià el conegut “Per Santa Llúcia (13 desembre), un pas de puça; per Nadal (25 desembre), un pas de pardal; per Sant Esteve (26 desembre), un pas de llebre; per Sant Antoni (16 gener), les cinc amb sol; per Sant Vicent de la Roda (22 gener), allarga el dia un hora”. Finalment, en el grup C, podria incloure: “Llegando Santa Lucía, un palmo crece el día”.
Si ens fixem, els refranys del grup A ens descriuen el moment del solstici d’hivern coincident amb el dia de Santa Llúcia, mentre que els del grup B i C es refereixen, com és obvi, al començament de l’allargament del dia després del solstici d’hivern. Aleshores, per què el refrany valencià diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça” (és a dir, per Santa Llúcia comença a allargar el dia) si el dia de Santa Llúcia és anterior al solstici d’hivern i, per tant, els dies encara continuen acurtant-se i no allargant-se? Com podem explicar açò si Santa Llúcia se celebra el 13 de desembre, 8 dies abans del solstici d’hivern? La resposta a aquestes preguntes és essencial per a comprendre l’origen de l’alineació solar de santa Llúcia a Penàguila, així com la tradició de la fertilitat que hi està vinculada.
El julià era un calendari de 365 dies al qual s’afegia un dia extra cada quatre anys (fent mitjanes de 365,25 dies per any). Però, atés que l’any solar (el que verdaderament regeix les estacions) és de 365,242189 dies, amb el temps es feia evident el desfasament entre tots dos. Per això, el papa Gregori XIII va decidir l’any 1582 modificar el calendari julià, inaugurant el nostre calendari actual, el gregorià.
Des de la instauració del calendari julià per Juli Cèsar fins al primer Concili de Nicea en època de l’emperador Constantí, el desfasament acumulat d’aquest calendari respecte a l’any solar ja arribava quasi als tres dies. Per això, el solstici d’hivern, que en l’època de Juli Cèsar tenia lloc el 24 de desembre, l’any 325 ja succeïa el 21 de desembre, i amb Gregori XIII l’11 de desembre.
És ara el moment de recordar els nostres refranys. Els refranys del grup A es van originar en l’època en què el dia de Santa Llúcia coincidia amb el solstici d’hivern. Açò va succeir en el segle XIV. Posteriorment, tot i que el desfasament va continuar i que el dia de Santa Llúcia ja no coincidiria més amb el del solstici, açò es va mantenir en la memòria col·lectiva. No obstant això, un refrany del grup B (com “Per Santa Llúcia, un pas de puça”) va tenir el seu origen en el segle XV, quan el dia de Santa Llúcia es produïa molt poc després del solstici d’hivern. En un refrany del grup C (com “Llegando Santa Lucía, un palmo crece el día”) el desfasament acumulat ja havia provocat que el dia de Santa Llúcia s’esdevinguera més tard, fent-se evident l’allargament del dia, cosa que ens porta al segle XVI, just abans de la reforma de Gregori XIII.
Figura 03: El sol, acostant-se a l’Arc de Santa Llúcia de Penàguila, el 20 de desembre de 2009 (foto de José Lull).
Com hem vist, els refranys referits al dia de Santa Llúcia han deixat fossilitzat el seu origen gràcies al desfasament de l’any julià respecte a l’any solar. Ara bé, què té açò a veure amb l’alineació solar de Penàguila? La solució la tenim ja a la nostra mà. Es diu que les dones que volien afavorir el seu embaràs s’exposaven als rajos de sol que travessaren l’Arc de Santa Llúcia (fig. 03) en el dia de Santa Llúcia. Estem davant d’un ritu de fertilitat i regeneració absolutament evident, comparable al que, de molt diverses maneres, ha sigut desenvolupat en altres cultures coincidint amb el solstici d’hivern.
Al meu parer, la tradició penaguilenca que ha arribat fins a l’actualitat va tenir el seu origen en el moment que en el solstici d’hivern (necessàriament coincidint amb el dia de Santa Llúcia) el sol travessava l’arc de pedra que, des de llavors, també va haver de rebre el nom d’Arc de Santa Llúcia (fig. 04). Per tant, ha de remuntar-se al segle XIV o, com a màxim, fins i tot a finals del segle XIII, perquè sabem que en 1278 el rei Pere III d’Aragó va concedir la carta de poblament a Penàguila. No obstant això, la tradició del ritu de la fertilitat solsticial a Penàguila podria ser molt més antiga, perquè l’exposició al sol no és un ritu cristià sinó pagà i, com a tal, podria ser anterior a la repoblació cristiana de Penàguila.
Figura 04: El sol, desapareixent per damunt de l’arc, al desembre de 2008 (foto de José Lull).
Observació de l’alineació
En resum, encara que la tradició oral parle del sol de Santa Llúcia (13 de desembre), l’alineació original és la del solstici d’hivern (21 de desembre), que és la que actualment hauria de ser celebrada. Amb tot, atés que el desplaçament del sol és tan lent en el solstici el fenomen pot observar-se sense problema tant en una data com en l’altra (fig. 05).
El punt d’observació ideal que vaig seleccionar per al solstici hivernal (carrer del País Valencià de Penàguila), està a uns 600 metres de l’arc i a 92 metres al SO de l’entrada medieval de Penàguila, extramurs. Des d’allí l’arc té un grandària de 36’ x 10’, per la qual cosa el seu eix major té una grandària aparent un poc més gran que la del sol (33’).
Figura 05: Alineació solar de l’Arc de Santa Llúcia, el 20 de desembre de 2009 (foto de José Lull).
Durant el solstici d’hivern, aquests són els temps aproximats de l’alineació per a qualsevol que se situe en el punt d’observació. Prèviament, a les 15 h 56’ 20” el sol desapareix per última vegada per darrere de la muntanya abans de tornar a aparéixer dins de l’Arc de Santa Llúcia. A les 15 h 58’ 30” el sol entra en l’arc per l’extrem esquerre; a les 16 h 01’ 15” està completament dins de l’arc i poden veure’s els dos extrems del disc durant uns 20”; a les 16 h 01’ 28” el disc solar contacta amb l’extrem dret de l’arc, i a les 16 h 03’ 28” veiem l’última llampada del sol abans de desaparéixer. És a dir, durant cinc minuts el disc solar va recorrent l’interior de l’Arc de Santa Llúcia (si l’observació es fa el dia de Santa Llúcia el fenomen s’avança uns tres minuts).
Des que vaig publicar el meu estudi en 2009, l’alineació solar de Penàguila (de la mateixa manera que va ocórrer amb la de la Foradà a la Vall de Gallinera) s’ha convertit en un important reclam turístic (fig. 06) al qual els últims anys s’ha fet coincidir La Fira de Santa Llúcia (que en 2017 se celebrarà els dies 16 i 17 de desembre). Anime a tots els interessats que vagen a Penàguila a gaudir de la seua història, els seus monuments, la seua gastronomia i aquesta bella alineació.
Figura 06: Observant l’alineació solar, a Penàguila, el 20 de desembre del 2009 (foto de José Lull).
No comments yet.