DANIEL CLOSA – S’esvaeixen algunes esperances en el tema de la síndrome de la fatiga crònica, però alhora en sorgeixen de noves. Aquesta síndrome està associada, com el nom ja indica, amb una sensació de cansament que no es recupera en descansar. El cansament no és simplement físic. També és un estat d’esgotament mental que no fa sinó empitjorar. Qualsevol activitat resultat extenuant i amb freqüència s’associa a dolor a les extremitats, insomni, deteriorament de la memòria i un grapat de símptomes que fan la vida realment difícil. Una situació molt difícil complicada, a més, pel fet que no existeix un mètode diagnòstic fiable ni cap tractament que funcione.
L’any 2009 va semblar que s’havia esbrinat l’agent causant quan es va identificar un virus anomenat XMRV en sang de més de la meitat dels pacients i que era absent a les persones sanes. Però la cosa es va començar a desinflar quan altres laboratoris no van poder trobar aquest virus en les mostres dels seus pacients. Els tractaments amb antiretrovirals tampoc semblaven funcionar i ara es pensa que tot plegat va ser una contaminació en els estudis que van fer en aquell laboratori.
Però els camins de la ciència són plens de girs inesperats. Fa uns anys, uns metges noruecs estaven assajant un nou tractament per al limfoma de Hodgking. El tractament consistia a administrar Rituximab, un anticòs que ataca una proteïna dels limfòcits B. El cas és que tres pacients del grup d’estudi també patien la síndrome de la fatiga crònica i van experimentar una inesperada millora en els símptomes d’aquesta afecció. Una millora que es veu que va ser molt notable, fins al punt de retornar a fer vida normal, encara que només va ser temporal i a la llarga els símptomes van retornar.
Tanmateix, valia la pena aprofundir en el que havia passat i van dissenyar un altre estudi, enfocat només a mirar si existia una relació entre els limfòcits B i la fatiga crònica. Si aquesta relació existira, es reforçaria molt la hipòtesi d’un origen autoimmune per la malaltia.
Així doncs, van triar 30 pacients de fatiga crònica i els van dividir en dos grups de 15. L’un tractat amb el Rituximab i l’altre tractat amb un placebo. I en 9 dels 15 pacients tractats amb el fàrmac la millora va ser significativa. En canvi, només un dels tractats amb placebo va notar una millora. De nou, els efectes del tractament van ser temporals i passats uns mesos, quan la població de limfòcits B es recupera, la malaltia torna a aparèixer.
La notícia torna a posar-nos sobre una pista sòlida que ara apunta a una malaltia autoimmune. Potser, com a resultat d’una infecció aparentment sense importància, el cos comença a fabricar anticossos que també ataquen algun element del sistema nerviós i que causa la síndrome. No podem anar per la vida sense els limfòcits B, però si identifiquem amb quina part del sistema nerviós s’estan barallant aquests limfòcits B, farem un pas de gegant a l’hora de trobar el tractament específic per la malaltia.
Més informació:
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.