Mesurant el temps gota a gota: les clepsidres

Les clepsidres són rellotges d’aigua que, molt probablement, van ser inventats en l’Egipte faraònic. De fet, les notícies més antigues que tenim de la seua existència procedixen d’un text jeroglífic trobat en la tomba d’Amenemhat (Luxor, Egipte). En este text, Amenemhat es presenta com a inventor del que ell anomena merkhyt, una clepsidra dissenyada en honor al rei Amenhetep I (1514-1494 aC). Si realment la clepsidra va ser invent seu, i no sols una millora d’un instrument ja conegut, ens trobaríem amb un document d’incalculable valor històric i científic, perquè una persona concreta s’hi assenyala autora d’un instrument horològic que durant mil·lennis seria útil.

Clepsidra de Karnak, segle XIV aC.

Més enllà d’este text, la clepsidra més antiga que es conserva procedix també d’Egipte (Karnak) i data de l’època d’Amenhetep III,I, de la dinastia XVIII. Tallada d’un bloc de calcita amb forma de con truncat invertit, fa 35 cm d’altura, i els diàmetres superior i inferior són de 49 cm i 27,5 cm, respectivament.

El recipient s’omplia d’aigua, i esta era evacuada per un xicotet orifici situat un poc per damunt de la base. Dotze escales (per a cada un dels mesos dºe l’any) marcades en la paret interior de la clepsidra, estaven assenyalades per marques circulars, de manera que quan el nivell de l’aigua descendia d’una marca a una altra volia dir que havia passat una hora. Encara que en l’horologia egípcia el dia es partia per igual en dotze hores de nit i dotze més de dia, lògicament el valor de cada hora variava segons l’estació de l’any.

Interior de la clepsidra de Karnak. Observeu les marques de les escales interiors.

Les clepsidres es decoraven exteriorment amb motius astronòmics, calendàrics i rituals. Una decoració semblant la trobem en el sostre astronòmic del temple funerari de Ramsés II on, en el registre inferior, apareix la figura d’un babuí sobre un pilar djed. El babuí és una forma de Thoth, déu del temps, i és en esta posició on en la clepsidra se situaria l’orifici que permetria l’evacuació de l’aigua des de l’interior. Simbòlicament el missatge era clar, Thoth controlava el temps.

Sense mitjans mecànics, als egipcis els era molt complicat adonar-se que les seues clepsidres no definien lapses de temps iguals per a cada hora. Així, podem comprovar com en la clepsidra de Karnak les primeres hores són molt més llargues que les últimes, en cada escala.

Dibuix de les escales interiors, per als dotze mesos de l’any.

Un avanç tècnic que va resoldre este problema es va produir amb l’invent de les clepsidres de flux interior. L’exemplar més ben conservat trobat a Egipte data cap a l’any 100 d.C. En estes, el que es feia era omplir el recipient d’aigua, per degoteig, des d’una font exterior constant. Per això, estos rellotges tenen un gran avantatge respecte als de flux exterior, perquè si bé l’aportació d’aigua era constant, les marques efectuades en l’interior del cilindre havien d’assenyalar les hores amb molta més precisió.

Detall de la decoració exterior de la clepsidra de Karnak.

Detall del sostre astronòmic de Ramsés II, amb el babuí com a director del temps.

Les clepsidres van passar d’Egipte a Europa a través de Grècia i Roma. De fet, com indica Favorinus, les clepsidres eren utilitzades usualment en el senat romà “per a previndre les xarrades, que com el llamp han de ser breus en els seus discursos”. Només la introducció i posterior difusió dels rellotges mecànics van portar el declivi de les clepsidres a partir del segle XVII.

Una clepsidra de flux exterior.

© 2013 Conec. Tots els drets reservats.