J. J. GÓMEZ CADENAS – Escric aquesta entrada des de la sala de control de l’experiment T2K, al laboratori J-PARC, emplaçat a Tokai, no lluny de la tristament famosa Fukushima. Durant la resta de la setmana i part de la que ve, és la meua obligació tenir cura del detector durant el torn de nit, això que en l’argot del camp s’anomenen shifts, és a dir, torns o guàrdies.
El torn del matí comença a les 7 a. m. i es prolonga fins a les 3 p. m. És el moment més actiu a la sala de control, amb experts que entren i ixen a totes hores, reunions en què es discuteix el pla del dia per a l’experiment i missatges per megafonia —en japonès—, contant a qui ho entenga l’estatus del feix de neutrins. El segon torn comença a les 3 p. m. i acaba a les 11 p. m. La sala de control comença a calmar-se cap a les cinc de la vesprada i, quan arriba el tercer torn, de les 11 p. m. a les 7 a. m., es queda buida excepte per les tres persones de guàrdia.
Grup de col·laboradors de l'experiment T2K.
Per això m’agraden els torns de nit. Tot i que hi ha excepcions, nits en què el detector es posa brau o el feix de neutrins dóna guerra, la norma és que siguen tranquils. El treball és pausat, metòdic, agradable. Cada hora dediquem uns vint minuts a controlar que els diversos sistemes funcionen correctament i uns altres deu a escriure la corresponent bitàcola. La segona mitja hora no hi ha gran cosa a fer. Tampoc no és possible posar-se a treballar en un problema que requerisca massa atenció, ja que no es poden perdre de vista durant massa temps els monitors que indiquen que tot va bé. Així que un mata el temps amb els seus vicis. Escriure, per exemple.
Avui és un dia especial, hem tingut tres terratrèmols, un dels quals ha sigut prou fort. Fan una mica de por, si no s’hi està acostumat. Fa poc més d’un any que el terratrèmol va detenir l’experiment, i ens va impedir prendre dades fins fa poques setmanes i donant temps perquè un altre experiment, Daya Bay, a la Xina, mesurara l’oscil·lació subdominant que T2K hauria degut observar fa almenys sis mesos. Però Gaia tenia uns altres plans, dissortadament.
La historieta l’explica El País:
«La troballa té tots els ingredients de les grans històries de la ciència, amb dura competició internacional entre grups nodrits de físics per a fer-se amb el trofeu del descobriment, sorpresa amb l’equip que es fa amb la primícia i alguna dosi de drama, ja que el terratrèmol i el tsunami que van assolar una extensa regió del Japó ara fa un any van inutilitzar el laboratori japonès que estava en la cursa i que era un dels competidors forts.»
El que diu és cert, com també és cert que:
«A més, l’èxit se l’ha apuntat l’experiment de Daya Bay, a la Xina, i això significa, com ha indicat Science, que la potència asiàtica “ja ha arribat a la física de partícules”, sense oblidar la important participació d’especialistes de diverses institucions nord-americanes.»
Però la lectura del text em deixa neguitós, insatisfet, sense saber per què. Després ensopegue amb aquest paràgraf:
«A Double Chooz tenim dos reactors, un detector instal·lat i un altre de planificat», explica… (un) membre de l’experiment francès. «Nosaltres obtenim resultats més nets que els de Daya Bay».
Interessants, aquestes declaracions, que asseguren que «Nosaltres obtenim resultats més nets que els de Daya Bay». I jo em dic: si és així, com és possible que Double Chooz no haja publicat un resultat concloent abans que Daya Bay? La frase fa olor de declaració futbolística: «encara que ens hagen guanyat el partit, el nostre joc és més elegant», i reflecteix la (comprensible) frustració dels físics de Double Chooz, una col·laboració pionera en aquest tipus d’experiments que veuen que uns nouvinguts els escamotegen la copa de lliga.
La mateixa frustració que molta gent experimenta a T2K. «Si no haguera sigut pel terratrèmol!»
I de nou em ve al cap la metàfora futbolística, i no puc evitar d’imaginar-me els físics de Double Choz —molt amanerats i estirats, com correspon al clixé francès— vestits amb samarretes blanques del Reial Madrid; els físics de T2K, tots ells japonesos esprimatxats i amb cara de samurai, lluint els colors del Barça, i els xinesos de Daya Bay, disfressats de Rayo Vallecano, emportant-se la recopa.
I en això m’adone d’una de les coses que em molesta de la lectura de l’article. Projecta la sensació que T2K és un experiment japonès; Double Chooz, un experiment francès, i Daya Bay, un experiment xinès. I no és veritat; per la mateixa raó que NEXT, l’experiment que dirigisc a Canfranc, no és un experiment espanyol.
M’explique. NEXT està situat a Espanya, que a més contribueix de manera molt important al finançament. El mateix pot dir-se de Double Chooz, a França; Daya Bay, a la Xina, i T2K, al Japó.
Tots quatre experiments, com tots els experiments actuals de física de neutrins, i en general de física nuclear i de partícules, són experiments internacionals.
En NEXT col·laboren diversos grups dels EUA, incloent-hi Berkeley, Texas i Iowa, un grup colombià, un altre francès, dos portuguesos i un rus. En T2K, a més de japonesos, hi ha col·laboradors dels EUA i de mitja dotzena de nacionalitats a Europa, incloent-hi un contingent espanyol, a més de coreans i russos. El mateix passa a Double Chooz i a Daya Bay. I aquesta és una de les millors coses que pot dir-se d’aquest ofici. Que implica, promou i amplia la col·laboració internacional.
Els nostres experiments són torres de Babel, on es parla mitja dotzena d’idiomes, es viatja de la Seca a la Meca, es col·labora amb gent de cultures molt diferents i sovint es participa en més d’una empresa. El qui subscriu ha treballat en experiments de neutrins en el CERN, als EUA, al Japó i a Espanya, i ara mateix, tot i que NEXT s’emporta quasi tot el meu temps, encara m’ho apanye per a servir les meues guàrdies en T2K.
El meu cas no n’és una excepció, sinó la norma en el gremi. Que Daya Bay haja aconseguit un èxit científic de primera classe és un gran èxit per a la ciència xinesa, però sobretot és un gran èxit per a la ciència i, a risc de posar-me magnífic, és un èxit per a la humanitat. No hi ha nacionalitats buscant oscil·lacions de neutrins; som capaços de treballar tots plegats. Si aquesta mateixa actitud funcionara en altres camps, ens aniria més bé a tots.
Instalacions de Daya Bay, Xina.
En aquest sentit, fins i tot els fracassos són relatius. D’una banda, és veritat que Daya Bay ha escamotejat un resultat molt important a T2K i a Double Chooz, però també ho és que, d’ací a un any aproximadament, estarem combinant els resultats de tots ells per a obtenir un resultat més precís i definitiu.
I quin resultat és aquest? Segons l’article d’El País:
«Per a entendre l’experiment de Daya Bay, cal entrar una mica en l’estrany i fascinant món de la mecànica quàntica, on les coses, quasi sempre, disten molt de ser el que semblen. En aquest cas, es tracta de mesurar un ingredient d’aquestes partícules elementals, els neutrins, que es donen en tres tipus o sabors, com diuen els físics. Aquest ingredient és determinant en la peculiar propietat que tenen els neutrins de transformar-se els d’un tipus en un altre quan recorren una distància.»
No diu res que siga incorrecte; més encara, inclou uns altres paràgrafs en què dos de les més destacades físiques teòriques del país s’esforcen per il·lustrar-nos. I, no obstant això, dubte molt que l’eixerit lector hi entenga gran cosa. Part del problema és que no es poden explicar les oscil·lacions de neutrins en un breu article, sobretot si un gasta la meitat de l’espai a contar les batalletes dels físics, que no tenen importància. Precisament per això, perquè l’article no aconsegueix explicar la física, no reflecteix, ni de lluny, la bellesa de la mesura ni la bellesa de les seues implicacions.
I al final em ve al cap que els articles dels periòdics cada vegada s’assemblen més, cada vegada costa més distingir si es parla de literatura, o de ciència, o de política, o de futbol.
És curiós comparar l’espai que la premsa dedica al resultat de Daya Bay, i encara més important a explicar a la gent el que són les oscil·lacions de neutrins i la importància que tenen. Més o menys el que el Marca dedica a cobrir el partit del Getafe contra el Tenerife, m’imagine.
L’únic resultat dels últims temps que ha merescut una certa atenció ha sigut el dels neutrins superlumínics, molt més especulatiu, possiblement al final foc d’encenalls. Supose que la raó és que, fins i tot quan es parla de neutrins, com més rebombori, millor. OPERA tem molt que passarà a la història com la folklòrica dels experiments de neutrins.
I és de doldre. Perquè, si alguna cosa té la ciència, i en particular aquests curiosos unicorns de les partícules elementals, és que és bella. Capturar aquesta bellesa —capturar qualsevol bellesa— requereix un poc de temps i una certa pau d’esperit. Un jardí japonès es presta més a parlar d’oscil·lacions de neutrins que un estadi.
© 2012 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.