Atenció als enganxats a WhatsApp. Com més temps passem realitzant tasques en visió pròxima com llegir, escriure o utilitzar dispositius mòbils, la progressió de la miopia augmenta i pot derivar en el despreniment de retina, cataractes o ceguera. Este és el punt de partida del projecte dirigit per Robert Montés Micó (Manuel, València, 1975), catedràtic d’Optometria, una investigació pionera a aplicar tècniques pròpies de l’astronomia per a previndre la progressió de la miopia, integrada en els prestigiosos projectes de l’European Research Council. El seu jove grup d’investigació, el GIO, un dels millor finançats de la Universitat de València amb caràcter internacional, ha aconseguit més de huit milions d’euros en menys de dos anys al participar en projectes europeus com Ageing Eye i EDEN, dirigits a millorar el tractament contra l’envelliment i l’ull sec.
Pregunta. El seu equip és pioner a aplicar l’òptica adaptativa, utilitzada per a millorar les imatges de l’univers, a l’estudi de la miopia.
Resposta. Des de fa uns anys l’òptica adaptativa, que s’emprava en astronomia per a veure imatges de l’univers en determinats telescopis amb major resolució, s’aplica a l’estudi de l’ull humà per a valorar, corregir i aportar millors solucions a la seua qualitat visual. El que se’ns va ocórrer va ser intentar utilitzar este tipus de tecnologia per a resoldre la miopia, el desorde ocular més freqüent al món i que no té una solució efectiva més enllà de les lents de contacte, ulleres o una cirurgia refractiva.
«L’augment de la població miop per l’ús de dispositius mòbils serà preocupant en les pròximes dècades.Com més temps passem realitzant tasques en visió pròxima, la progressió de la miopia augmenta».
P. Per què és tan difícil trobar un remei efectiu per a la miopia?
R. L’ull miop normalment creix amb el pas del temps, augmenta la seua longitud axial, amb el risc de provocar patologies associades que empitjoren la qualitat visual quan la miopia és considerable com el despreniment de retina, una major prevalença de glaucoma, cataractes o ceguera. Depenent de la patologia, per exemple, la degeneració macular associada a l’edat, que és molt general, hi ha diferents tipus de tractament, finançats sobretot per la indústria perquè el seu interés i el seu elevat cost, encara que els resultats no són els esperats. Accedir a la retina d’un ull xicotet és encara molt complicat. Una altra investigació al Regne Unit es basa en l’implant de xips a nivell retinià per a tornar la visió a pacients amb ceguera. La Universitat d’Oxford és pionera en este tipus d’implants que requerixen un finançament considerable que altres països no poden assumir.
P. Enguany inicien la fase d’experimentació en humans, al tractar-se de proves no invasives. Quin és l’objectiu del seu projecte d’investigació sobre la miopia?
R. Amb l’òptica adaptativa, a diferència de la convencional, podem separar els senyals que arriben a la retina, per la qual cosa podem intentar interpretar en la visió pròxima quins senyals són bons o roïns en funció de si permeten veure de forma nítida o si ordenen al cervell incrementar la longitud axial de la retina amb major prevalença de la miopia i els problemes que puguen derivar-se’n. Si podem discernir quins són eixos senyals perjudicials, podrem proposar dissenys específics d’ulleres o lents de contacte que impedisquen la progressió de la miopia, i aplicar-los en xiquets, a causa del creixement i l’activitat en visió pròxima pròpia de l’etapa escolar. Entre 2015 i 2016 esperem aconseguir resultats i començar les proves de concepte per a crear nous dissenys.
P. La miopia és més general al món desenrotllat?
R. Sí, és cert. Realitzem un estudi de prevalença amb xiquets en el Sàhara, i és del 0,8%, en canvi, als Estats Units és prop del 40% i a Europa del 30%. Hi ha dos grans factors que afecten la miopia. Un és el genètic. A causa d’este factor, als països asiàtics la prevalença de la miopia arriba fins entre el 60 i el 80% de la població. En els països desenrotllats creix de forma considerable per l’augment de l’activitat en visió pròxima, i serà molt preocupant en les pròximes dècades a causa de l’ús de dispositius mòbils. A Estats Units ha augmentat la prevalença un 10% cada dècada en els últims 30 anys, quan l’activitat en visió pròxima per este tipus de dispositius a penes existia. Un estudi recent manifestava que la correcció i els tractaments de la miopia costen set bilions de dòlars a l’any als Estats Units. Es necessiten solucions per a previndre la seua aparició i progressió finançant projectes d’investigació. A Europa, amb projectes com el nostre, esperem no quedar-nos a la cua en la investigació realitzada per Estats Units i els països asiàtics, perquè ens afecta tots per igual, tots usem els mateixos dispositius, la raça no té res a veure. Si no hi dediquem finançament, haurem d’importar el que altres han invertit en investigació.
P. Un altre projecte que el seu equip ha començat en 2014 és Ageing Eye, al caliu del programa Marie Curie Initial Training Networks, que té com a pilar l’estudi de la pèrdua de qualitat visual davant de l’envelliment de la població.
R. L’ull humà està fet per a funcionar 45 anys. A partir de llavors apareix la vista cansada o la presbícia, i això indica que l’ull ja no és funcional i necessita ajudes. En busca d’una major qualitat de vida, es pretén crear solucions perquè la pèrdua o les alteracions en la visió de prop puguen combatre’s i tornen la seua funcionalitat visual, transformant un ull més envellit en un més jove. Hi ha diferents línies d’investigació, com la creació de pròtesis, lents de contacte o intraoculars amb dissenys més complexos. En este projecte formem un consorci europeu que dirigim des de València, integrat per diverses disciplines, des de l’òptica física, l’optometria pràctica, la medicina, l’oftalmologia o l’enginyeria.
«La plaga de la universitat espanyola és que quan un investigador entra en el sistema acadèmic s’hi queda per a tota la vida».
P. El seu projecte compta amb moltes expectatives per part de la indústria.
R. És un dels aspectes més valorats a nivell europeu. La nostra investigació es dirigix a una aplicació relativament ràpida, intentant trobar la solució a un problema en un període de temps curt, i per a traslladar-la a la societat necessitem de la indústria privada per a crear prototips que arriben al mercat. Tenim molt bona relació amb indústries de l’òptica, la medicina i oftalmologia, i estan interessats a participar com full partners o associats. El finançament del programa Marie Curie és el que aportem tots els ciutadans de la UE amb els nostres impostos, i quan a Espanya aconseguir finançament és molt complicat, cal justificar molt bé els diners que rep la investigació i ha d’haver-hi un retorn a través de les aplicacions directes dels nostres projectes.
P. El caràcter de les seues investigacions, dirigit a traslladar tècniques per a conéixer millor l’univers a fi de potenciar la qualitat de vida de la humanitat, fa recordar el debat científic a l’hora d’invertir en projectes. En quin costat de la balança se situaria, en el de l’espai o en el dels humans?
R. En ambdós, encara que depén de l’investigador a qui es pregunte. El que domina a Europa és el groundbreaking (caràcter innovador), cal traslladar tècniques que han sigut aplicades d’unes àrees per a comprovar si millora el coneixement en altres amb noves aplicacions. A vegades hi ha tècniques que en una àrea de coneixement ja no permeten més avanços o no aconseguixen resultats immediats, però portades a un altre camp poden ser una revolució. Un dels projectes que ens acaben de concedir, del programa Explora, unix dos grups d’investigació totalment diferents, el nostre, d’Optometria, i un altre d’Astronomia dirigit pel professor Miguel Ángel Aloy, en el qual apliquem tècniques computacionals de l’astronomia per a separar senyals que arriben a la retina i controlar la progressió de la miopia. Conéixer l’origen de l’univers té tanta rellevància com evitar que apareguen determinades malalties de la visió humana.
P. L’equip que vosté lidera, el Grup d’Investigació en Optometria (GIO), és un dels millor finançats de la Universitat de València. Com ha sigut la seua evolució?
R. Ha sigut ràpid. Vaig guanyar en 2006 una plaça de titular, per una habilitació a nivell estatal, en la Universitat Complutense de Madrid, però abans de prendre possessió vaig poder vindre a València com a associat, perquè el meu interés era tornar a la meua terra, ja que part de la meua formació la vaig passar a València, encara que després vaig anar a Manchester per a estudiar el màster i el doctorat. Quan vaig traure la plaça ací estava jo sol, i després es van incorporar dos investigadors més com a professors. La resta del grup, integrat per 25 investigadors, són contractes d’investigació i beques predoctorals i postdoctorals. Equips com el nostre, amb dos o tres projectes en marxa, no hauria de ser excepcional. Les institucions acadèmiques tenen complicat manejar-ho tot, però hi ha investigació a què ajudar per a trobar finançament. La universitat ha d’invertir més en el que després es traduïx en dos grans retorns, l’acadèmic per l’excel·lència en major activitat investigadora, i l’econòmic per la possibilitat d’aconseguir finançament en programes internacionals i atraure investigadors i alumnes de fora.
«Tècniques que no permeten avançar en una àrea de coneixement són una revolució portades a un altre camp».
P. És un grup d’investigació molt jove.
R. El major sóc jo i tinc 39 anys. Els més jóvens, becaris predoctorals, tenen 23 anys, amb capacitat de moviment i dinamisme. Potser per la meua formació en altres laboratoris fora d’Espanya la meua filosofia de treball és prou diferent de l’habitual ací. Intente millorar el que no vaig trobar quan vaig estudiar. Als estudiants els obligue que se’n vagen a altres laboratoris a l’estranger. Cal moure’s, no et pot estar ancorat en un sol laboratori. Més d’una tercera part del temps que un becari passa contractat ha d’anar a l’estranger, perquè hi ha possibilitats de beques i necessita conéixer un altre tipus de laboratoris, millors o pitjors.
P. Per la seua formació a Manchester, quin potencial destacaria del sistema al Regne Unit?
R. Es potencia molt la capacitat d’un investigador per a realitzar projectes i es valora el seu CV, però no quants anys té ni “de qui és” o en quin grup s’ha format, cosa que a Espanya passa molt. La plaga de la universitat espanyola és que quan un investigador entra en el sistema acadèmic s’hi queda per a tota la vida, funcione o no funcione. Conec gent brillant que ha atret projectes econòmics i que s’han hagut d’anar d’Espanya amb les seues investigacions perquè les seues institucions no els han ajudat a estabilitzar-se, en prioritzar persones més antigues. En el sistema britànic no passa, encara que tinga defectes. Un altre aspecte important és la mobilitat. Al Regne Unit un professor pot traslladar-se a una altra universitat, es realitzen “fitxatges” en condicions de laboratori. A Espanya no n’hi ha i això dificulta molt el manteniment de l’excel·lència. Des d’un punt de vista institucional i competitiu, esta situació no se pot produir quan hi ha tanta gent brillant en la nostra universitat.
No comments yet.