Com Blancaneu, Hedwig Kiesler va fer als seus pares molt feliços quan va nàixer a Viena el 1914. Son pare, un banquer ben plantat i culte, va estimular els seus extraordinaris dots intel·lectuals, i sa mare, una pianista jueva, la va ensenyar a tocar el piano quan era menuda. Però el destí va llançar una maledicció sobre la menuda, de cutis tan blanc com la neu: se sentiria tan fascinada pel cine que ho abandonaria tot per a ser actriu.
Aquesta maledicció va fer que Hedwig deixara el col·legi amb només quinze anys per a anar a Berlín a rodar a les ordres del director austríac Max Reinhart, que la va batejar com la xica més bella del món. La seua cara perfecta, que anys després inspiraria als dibuixants de Disney la de Blancaneu, va ser un gran reclam per a la naixent indústria cinematogràfica. Després de rodar quatre pel·lícules amb Reinhart, li va arribar el seu primer paper protagonista en la pel·lícula Èctasi, rodada a Praga. Sense ser totalment conscient que l’estaven gravant, va protagonitzar el primer nu integral i el primer orgasme en punxar-li les natges amb un agulla de cap en una de les escenes romàntiques. L’escàndol va acompanyar les estrenes a Praga, Viena i Nova York d’aquesta pel·lícula que va arribar a ser condemnada pel mateix papa Pius XI.
Tot i amb això, Hedwig va protagonitzar el musical Sisi emperadriu a la seua Viena natal, on un admirador li omplia el camerino de flors totes les nits. Es tractava de Friedrich Mandl, el tercer home més ric d’Àustria, hereu d’una família propietària d’empreses siderúrgiques reconvertides per ell en fàbriques d’armament. En diversos llocs, inclosa la Viquipèdia, pot llegir-se que els seus pares van obligar Hedy a casar-se amb ell, però això és radicalment fals perquè ella mai va deixar que altres decidiren sobre aspectes crucials de la seua vida. La realitat va ser que el cavallerós i intel·ligent Friedrich va enlluernar la joveneta que anys després confessaria:
Estava enamorada, estava feliç, estava orgullosa.
Es van casar a Viena, i Mandl va gastar un fortuna intentant comprar totes les còpies d’Èxtasi; no ho va aconseguir, i aquesta pel·lícula es va convertir en un escull insuperable en el seu matrimoni. Mandl no la va deixar tornar a actuar, però solia portar-la d’adornament a les reunions amb els seus clients, els exèrcits de Hitler i Mussolini, en les quals ella va aprendre molt sobre armament. S’han contat històries rocambolesques de la fugida de Hedwig de la casa de Mandl a través de la finestra d’un bany amb la roba de la seua donzella; però la veritat és que, quan la convivència es va tornar impossible, tots dos van decidir separar-se de mutu acord. Encara que és probable que Hedwig finalment haguera de desfer-se del seu gelós marit d’una manera brusca, l’autèntic detonant del seu viatge als Estats Units el 1937 va ser la mort de son pare, a qui havia estat sempre molt unida.
Al vaixell va conéixer Louis B. Mayer, un dels fundadors dels estudis Metre-Goldwyn-Mayer, que la va rebatejar com Hedy Lamarr. Amb aquest nom va rodar diverses pel·lícules com a estrella de la Metro, com ara Algèria amb Charles Boyer o El camarada amb Clark Gable. El 1938 es va tornar a casar amb el guionista Gen Markey i van adoptar un fill. Aquest matrimoni va durar poc, no així el d’Anthony Loder, amb qui va tenir els seus fills biològics, Denise i Anthony. També aquest matrimoni va acabar en divorci, així com els tres següents.
Mentrestant a Europa, Alemanya va posar fi al món de Hedy amb l’annexió d’Àustria el 1938 i la invasió de Polònia el 1939, que va donar començament a la Segona Guerra Mundial. Però va ser l’afonament del vaixell City of Benares, ple de xiquets refugiats que fugien dels bombardejos de Londres, el que va decidir que Hedy buscara una arma secreta per a ajudar l’exèrcit aliat.
Ella havia aprés en les reunions amb els responsables dels exèrcits de Mussolini i Hitler, on havia acudit com a esposa de Mandl, que el secret en la transmissió d’informació militar era vital, per la qual cosa va decidir desenvolupar un sistema de comunicació inexpugnable. Ho va fer junt amb George Antheil, un pianista i compositor nord-americà de pares alemanys que s’havia fet famós arran de l’estrena a París el 1923 de la seua obra Ballet Mechanique, que va tenir un gran èxit i va causar un escàndol monumental. En aquesta obra la partitura havia de ser interpretada per setze pianoles de manera sincronitzada. Els coneixements de sincronització d’Antheil i els que havia adquirit sobre municions quan va treballar per a l’exèrcit nord-americà van ser crucials per a desenvolupar la idea de Hedy: un sistema per a dirigir els torpedes per una ona de freqüència variable.
Mentre gravava les Xiques Ziegfeld amb Lana Turner i Judy Garland, a les nits Hedy treballava amb George Antheil en el desenvolupament del sistema que van patentar el 1942 com a Secret communication system, amb el número de patent US2292387A. El van donar a l’exèrcit nord-americà, que inicialment es va interessar en el seu desenvolupament, però posteriorment el va descartar. Hedy va participar, a més, en la campanya per a recaptar fons per a l’exèrcit, i va arribar a obtenir 25 milions de dòlars en bons de guerra; els seus besos eren els més cotitzats en les rifes populars.
Després de la guerra, la carrera de Hedy va llanguir fins que el 1949 la va cridar el director Cecil B. DeMille perquè protagonitzara la pel·lícula Samsó i Dalila, que es convertiria en el major èxit de la seua carrera: va arrasar en taquilla i va guanyar dos Oscars. Després va arribar el declivi amb el deteriorament físic inevitable, uns matrimonis desastrosos i els episodis tristos en què va arribar a ser detinguda per cleptòmana. Però Hedy va ressorgir de les seues cendres, va tornar a dedicar-se a inventar dispositius i va mamprendre un guerra sense quarter contra els que havien usat la seua imatge sense el seu permís.
A finals del segle XX, uns enginyers desperts van reprendre el seu invent, que només s’havia usat en la crisi dels míssils de Cuba el 1962, i li van donar una nova aplicació que el va convertir en pedra angular de la revolució de les comunicacions: el que Hedy havia ideat per a transmetre informació de forma secreta ara servia per a transmetre milions de missatges de manera segura i sense interferències.
És la base de sistemes de telefonia sense cable tipus Bluetooth, de la comunicació per satèl·lit tipus GPS i de les xarxes locals sense cable wifi. Per això, el 1998 l’Electronic Frontier Foundation va concedir a Hedy Lamarr (i a George Antheil a títol pòstum) el Premi Pioner per la seua contribució fonamental en el desenvolupament de comunicacions basades en ordinadors. Anthony Loder, el seu fill, va arreplegar el premi en nom seu.
La bellesa de la bella dorment es va esfumar amb els anys, però el fruit del seu enginy és part de la nostra vida. El 9 de novembre, dia del seu naixement, se celebra el Dia de l’Inventor en honor seu.
No comments yet.