La gran aventura d’ampliar els nostres viatges a l’espai exterior, arribar a altres planetes i viure-hi durant llarg temps són, sens dubte, desafiaments replets de barreres a superar. En un principi, les principals limitacions que ens vénen al cap solen ser les associades als coets espacials i la seua relativa baixa velocitat respecte a les grans distàncies que cal recórrer. No obstant això, hi ha molts altres inconvenients que no són tan evidents a simple vista. Entre ells: el fet que viure a l’espai afecta de forma permanent o temporal el funcionament del ser humà.
Encara que fa ja quasi seixanta anys des que el primer humà, Iuri Gagarin, isquera a l’espai i alguns astronautes hagen arribat a viure entre un i dos anys a l’Estació Espacial Internacional, la veritat és que encara no coneixem moltes coses sobre què és el que passa en el cos humà vivint allí dalt. D’una banda, és complicat examinar la gran varietat de processos i elements presents al cos humà en una mostra tan reduïda de persones com són els astronautes. D’altra banda, molts canvis són subtils. O bé no són observables a simple vista o no apareixen fins que l’estada a l’espai siga considerablement llarga per a apreciar-los.
Per a pal·liar aquestes llacunes d’informació, la NASA va establir fa anys un ambiciós projecte en bessons per a investigar precisament això: com afecta la fisiologia de l’ésser humà viure a l’espai. Per a això, van estudiar un bessó que va viure a l’espai durant un any comparant-lo amb el seu germà idèntic, que va romandre a la Terra i servia així com a control. Algunes troballes ja s’han anunciat, mentre que altres es publicaran en un article científic que s’espera que isca durant aquesta primavera. Mentrestant, això és el que coneixem sobre els principals efectes de viure a l’espai en el cos humà:
- Augment de la temperatura corporal: En general, la temperatura corporal normal sol estar al voltant dels 36-37 ºC a la Terra. No obstant això, a l’espai, s’ha comprovat que hi ha un augment general d’1 ºC en la temperatura corporal dels astronautes. Concretament 38 ºC en repòs i 40 ºC després d’exercici físic. A aquest fenomen se li ha donat el nom de “febra espacial“, perquè aquestes temperatures serien considerades febra a la Terra. A més, aquests problemes en la termoregulació corporal, concretament a baixar la temperatura, persisteixen durant algun temps després de tornar al nostre planeta.
- Tot i que encara no es coneixen tots els detalls de per què ocorre, sí que se sap que hi ha una combinació de factors que afavoreixen aquesta elevació de la temperatura corporal: la sudoració, que permet rebaixar la temperatura, és menys efectiva en microgravetat, perquè la suor es manté a la pell. D’altra banda, la convecció, és a dir, la transferència de calor de la suor cap a l’aire, tampoc funciona com a la Terra per la mateixa raó.
- Modificacions genètiques: L’estada a l’espai incrementa la metilació de l’ADN, un dels mecanismes que normalment produeix la inactivació de gens (encara que, a vegades, també pot activar-los). Científics van observar que l’expressió de milers de gens canviava tan prompte com un astronauta arribava a l’espai i també que aquest procés persistia temporalment després de tornar a la Terra. A més, també s’ha vist que els telòmers, els brins d’ADN als extrems dels cromosomes que serveixen com a protectors d’aquests, eren més allargats en el bessó astronauta que en el bessó de la Terra. Encara no se sap ben bé per què ocorren ambdós fenòmens i quines conseqüències podrien tenir a llarg termini.
- Pèrdua de visió: Encara que els astronautes isquen a l’espai exterior amb una visió perfecta, el 80% d’ells en torna amb miopia (problemes per a veure-hi de lluny). Açò és a causa d’un lleuger aplanament dels globus oculars i a una protrusió dels nervis òptics, cosa que s’ha denominat síndrome d’alteració visual per pressió intracranial. Les causes no estan clares al 100%, però es pensa que és a causa de com la microgravetat afecta la pressió del líquid cefaloraquidi (que recobreix el sistema nerviós central), afavorint un increment de la pressió dins del crani (hipertensió intracranial).
- Increment de l’altura: A causa dels efectes de la gravetat, després d’alçar-nos del llit la nostra columna vertebral es va comprimint al llarg del dia, i això fa que puguem perdre una miqueta d’altura (d’1 a 2,5 cm), que recuperem en tornar al llit. A l’espai, davant de l’absència de gravetat, aquest fenomen no es dóna, i per això els astronautes són capaços de créixer entre 2 i 5 centímetres a causa de l’absència de compressió de la columna. No obstant això, aquest increment es perd tan bon punt es torna a la Terra.
- Descalcificació dels ossos: L’estada en entorns de microgravetat porta a una pèrdua evident de calci als ossos, que s’agreuja amb el pas del temps si no es posa remei. Concretament, pot haver-hi una pèrdua de l’1% de massa òssia per mes a l’espai per a un astronauta (el que pot donar-se en ancians en un termini d’un any). A més, aquest procés s’agreuja per un dèficit de radiació solar (necessària per a la producció de vitamina D).
- Atròfia dels músculs: Igual que els ossos, els músculs també es veuen sensiblement afectats per l’estada en un entorn de microgravetat. La falta d’exercici dels músculs en aquest entorn porta a una major destrucció de proteïnes musculars respecte a la seua producció, que porta a una progressiva pèrdua de massa i funció muscular. Per a pal·liar aquests problemes tan evidents, tant en ossos com en músculs, els astronautes han de fer exercicis intensos amb peces de roba especials elàstiques (simulant els efectes de la gravetat) i així exercitar les extremitats.
- Alteració del cicle circadiari i el son: Estem adaptats a viure en cicles de llum i foscor de 24 hores. Les nostres hormones, els nostres cicles de son i vigília i moltes altres funcions corporals estan influïdes per aquest cicle diari. A l’espai, en canvi, aquest ritme quotidià queda destrossat completament. Per exemple, els astronautes que viuen a l’òrbita terrestre baixa veuen el Sol eixir i ocultar-se cada noranta minuts. Una de les conseqüències més evidents d’aquest desgavell en el rellotge biològic és una gran afectació de la qualitat del son i el que això comporta: fatiga, falta de concentració, irritabilitat… Tan important és aquest problema que al voltant del 50% dels astronautes prenen pastilles per a dormir.
- Increment del risc de patir càncer i malalties degeneratives: La radiació còsmica, de la qual estem prou protegits gràcies a l’atmosfera i el camp magnètic de la Terra, campa lliurement a l’espai exterior (10 vegades més radiació còsmica que al nostre planeta). Aquestes radiacions ionitzants poden provocar mutacions i, per tant, incrementar el risc de patir càncer (especialment leucèmies) i altres malalties degeneratives associades a l’envelliment en els astronautes. Per a pal·liar aquest gran problema, especialment en llargs viatges espacials, cal crear naus amb materials que protegisquen els tripulants d’aquestes perilloses radiacions.
No comments yet.