Pere Puigdomènech: “És un gran error impedir als jóvens l’accés a la ciència”

Pere Puigdomènech, a baix, i a dalt, Joan Guinovart que va actuar de secretari del jurat llegint la resolució i presentant al premiat, Carlos Andradas, president de COSCE, i Santiago Moreno, director general de la Fundación Vodafone, patrocinadora del premi.

Entrevista amb Pere Puigdomènech, que acaba de ser guardonat amb el premi a la Difusió de la Ciència 2013 concedit per la COSCE

L’investigador català Pere Puigdomènech considera un gran error impedir l’accés a la investigació científica als jóvens, perquè el futur no és viable si no està basat en el coneixement. Este biòleg molecular, professor d’investigació del CSIC i, fins al passat febrer, director del Centre d’Investigació en Agrogenòmica (CRAG) −a més de membre del Grup Europeu d’Ètica−, acaba de ser guardonat amb el Premi a la Difusió de la Ciència 2013, concedit per la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE), per haver aconseguit l’equilibri perfecte entre l’elevat prestigi científic i el compromís ferm amb la societat durant quatre dècades. Puidomènech lamenta que, en l’actualitat, el repte de la ciència espanyola és sobreviure a les retallades indiscriminades de les administracions públiques, i advertix que la llei de mecenatge serà benvinguda, però que en cap cas ha de substituir l’esforç dels poders públics en investigació.

La ciència és l’antídot contra la crisi?
No, perquè els resultats de la investigació es veuen sempre a llarg termini, i necessitem solucions a temes com la desocupació en el més breu espai de temps possible. No obstant això, per a un país europeu com el nostre, no es veu viable un futur que no estiga basat en gran manera en el coneixement. Per esta raó, crec que detindre en este moment el desenrotllament de la investigació i, sobretot, impedir-hi l’accés de les generacions jóvens, és un gran error.

La ciència continua seduint els qui la cultiven. Com explicaria esta passió als estudiants d’Educació Secundària i de Batxillerat?
Estes etapes són essencials per a la formació de l’individu. Per això, mestres i professorat d’institut són la clau per a transmetre els continguts i els mètodes de la ciència. Una formació adequada del professorat, una retribució correcta que els permeta, a més, reciclar-se, i hores de ciències suficients és el que permetrà tindre ciutadans ben informats i fomentar vocacions científiques. A més, els jóvens han de tindre davant d’ells una perspectiva professional que, en este moment, se’ls tanca.

Una formació adequada del professorat, una retribució correcta que els permeta, a més, reciclar-se, i hores de ciències suficients és el que permetrà tindre ciutadans ben informats i fomentar vocacions científiques.

Les recents reduccions de la inversió en ciència no han minvat el seu compromís de quaranta anys en la defensa de la investigació. No obstant això, alguna vegada té la sensació de parlar en el desert?
La sensació que tenim molts és que els actuals governants no pareixen ser sensibles als missatges que s’envien des de diverses instàncies. Em tem que si tenim la convicció que la ciència és un element imprescindible per al desenrotllament de la nostra societat, no podem fer una altra cosa que insistir-hi.

Segons la seua opinió, ¿l’anhelada llei de mecenatge pot millorar el finançament de la ciència a Espanya?
El mecenatge és, en molts països, un element important en el finançament de la investigació. En cap país, però, substituïx l’esforç que fan els poders públics. Una llei de mecenatge que estimulara accions en ciència seria, sens dubte, benvinguda.

Ha decidit prendre perspectiva una temporada. Des de la Universitat de Cambridge, on està de visiting fellow del Trinity College, com es perceben les manifestacions de jóvens científics?
L’entorn de la Universitat de Cambridge està pensat perquè professorat i estudiants es concentren en el seu treball, i, per tant, el que s’esdevé a Espanya és veu com llunyà. Des d’ací pareix incomprensible que es tire per la borda l’esforç que s’ha fet durant tants anys. No servirà per a res fer publicitat de la marca Espanya si els fets pareixen indicar que no es creu en ella.

El bon científic fa ciència, i el roín, divulgació. La seua trajectòria mostra que este vell tòpic ha mort. Com va despertar la seua vocació per la difusió científica a la societat?
El bon científic ha de fer ciència, però s’ha demostrat sempre que la ciència aïllada del context social en què es mou pot trobar-hi dificultats per a desenrotllar-se. D’altra banda, vaig tindre la gran sort de trobar treball en divulgació científica quan era estudiant universitari. El meu primer contracte amb una editorial el vaig firmar el 1968, és a dir, que he tingut temps per a aprendre coses de l’ofici.

El bon científic ha de fer ciència, però s’ha demostrat sempre que la ciència aïllada del context social en què es mou pot trobar-hi dificultats per a desenrotllar-se.

El compromís social per la ciència encara no engrossa el currículum científic. Quina satisfacció generen la transmissió de coneixements i la comunicació des de l’esfera de la ciència?
És cert que la comunicació no es té en compte per al currículum; tampoc es valoren, en general, la docència, la participació en comités consultius o la gestió i l’assistència sanitàries. Depenent de la finalitat de l’avaluació, estos aspectes han de ser considerats. Certament, estos altres factors haurien de comptar per a la promoció dels investigadors.

Per què invitaria a comunicar als seus col·legues?
És la nostra obligació en tant que estem pagats amb diners públics, perquè ajuda que la societat entenga la importància de la ciència i perquè pot evitar que apareguen conflictes causats per incomprensió del que fem. Cal entendre que els resultats de la ciència tenen un impacte creixent en la vida de les persones. És necessari explicar les raons d’allò que es fa.

I el Premi Difusió de la Ciència atorgat per la COSCE, què implica per a vosté?
Un reconeixement de més de quaranta anys treballant en este aspecte de l’activitat científica. No porte el compte de quants articles he publicat, però no m’estranyaria que rondara el miler.

Com el va captivar la narrativa científica? Perquè el repte no és senzill…
La llibertat amb què es pot plantejar una narració. Quan escrivim un article científic hem de cenyir-nos a un esquema molt fix. La narració proporciona moltes més possibilitats d’escriure d’unes altres maneres. No obstant això, la narrativa té també les seues regles, que són difícils de dominar.

Un altre dels grans desafiaments en comunicació és la seua àrea d’investigació, ja que està adreçada a la genètica molecular de les plantes.
És una de les majors sorpreses que he tingut. Entendre les bases que fan possible el cultiu de les plantes en què es basa l’agricultura i utilitzar qualsevol possibilitat de millora d’estes plantes per a respondre als reptes de l’alimentació pareixien ser uns objectius que podria compartir la majoria dels ciutadans. Que no siga així és una més de les paradoxes en què ens movem, sobretot, a Europa.

La perspectiva científica és una víctima de la batalla comunicativa dels organismes modificats genèticament. Creu que la ciència podrà guanyar la guerra dels transgènics?
La ciència no juga cap batalla. Nosaltres hem d’exposar els nostres arguments i contrastar-los amb uns altres que es presenten. La batalla és una altra −econòmica, mediàtica, d’interessos diversos, etc.−, en la qual la ciència es troba enredada. És un treball difícil, però no hem d’apartar-nos-en.

Fins fa pocs mesos ha dirigit el Centre d’Investigació en Agrogenòmica, un consorci format pel CSIC, l’Institut d’Investigació en Tecnologia Agroalimentària (IRTA), la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona. Quins són els seus reptes?
Vaig deixar la direcció del CRAG el passat febrer, després de deu anys durant els quals hem construït el centre, literalment. L’objectiu és ajuntar en un mateix espai grups que treballen en la investigació de les bases moleculars de plantes i animals de granja, a fi de fer una investigació de la millor qualitat possible i d’aplicar els descobriments en la millora de les espècies vegetals i animals de què ens alimentem. Es tracta d’optimitzar recursos i buscar sinergies que serien impossibles a distància. Crec que és un gran projecte. El major repte del CRAG en este moment, com passa a la major part de la ciència espanyola, és sobreviure a les retallades indiscriminades que fan les administracions.

© 2013 Conec. Tots els drets reservats.