«Si els projectes d’investigació es regixen amb els mateixos criteris que els de la llei de contractes per a autopistes, la ciència no funcionarà bé»

En forma de retallades i endarreriments, els números de la política científica resulten poc esperançadors per a la investigació espanyola. En el minvat horitzó d’un pressupost que acumula des de 2009 un 38% de reducció, la revista  Nature va alertar el passat abril sobre l’ajornament del govern d’Espanya a concedir 104 milions d’euros en ajudes per a beques d’investigació, que podria fer perillar 940 llocs de treball. Aquell article d’abast internacional va arreplegar la valoració del professor Carlos Andradas (Reus, 1956), president de la Confederació de Societats Científiques d’Espanya (COSCE). “Això demostra que la COSCE s’ha convertit en la referència per a assenyalar els problemes apressants en el dia a dia de la investigació”, subratlla qui dirigix des de 2011 esta metaorganització creada fa nou anys i que engloba 64 institucions científiques.

Encara que confessa que li agradaria arribar a estar més avesat en política acadèmica, a este catedràtic d’Àlgebra no li falta experiència després d’haver presidit la Reial Societat Matemàtica Espanyola i haver gestionat els vicerectorats d’Investigació i de Política Acadèmica i Professorat en la Universitat Complutense de Madrid. “A Espanya tenim la tendència a creure en els supermans, però no tot el món val per a tot. És impossible ser un excel·lent investigador i extraordinari gestor i al mateix temps transferir un coneixement magnífic i dissenyar una empresa de base tecnològica”. Opta pel pragmatisme per a detectar els problemes, però amb la capacitat d’il·lusionar el seu entorn per a emprendre nous camins en un món en què diu que no hi ha res neutral. Ni les matemàtiques.

Pregunta. Com definiria la política científica actual?

Resposta. El més preocupant és que té una incertesa absoluta. El Govern diu en els seus discursos oficials que la I+D+i ha de ser una de les peces que sustente l’economia, però en els  fets no ho demostra. A part de l’escassetat de fons, no s’observa una aposta real per res concret. Estem esperant a l’atzar el que puga eixir-ne. D’altra banda, es mesclen qüestions de política científica amb altres d’índole general. Un exemple va ser el pressupost destinat als  Centres i Unitats d’Excel·lència Severo Ochoa. En 2012 aquells diners es van perdre perquè, com que estaven ubicats en comunitats autònomes que incomplien l’objectiu del dèficit, Hisenda no va permetre que aquella partida arribara a la seua destinació, encara que ja estiguera aprovada. Quina culpa té eixe centre d’investigació d’estar ubicat en una determinada comunitat autònoma, si depén d’una política nacional, ha guanyat una convocatòria i està pressupostat? Al final eixa política dificulta un projecte que a més està certificat com a excel·lent. No obstant això, se suposa que l’excel·lència és l’altra aposta. L’únic objectiu visible és l’estalvi a ultrança, que es fa a costa de qualsevol cosa.

P. A manera d’autocrítica, els científics han reaccionat tard davant de les retallades?

R. Ha faltat una certa capacitat de reacció. Hem tardat a moure’ns. En les escasses mobilitzacions que hem organitzat la participació no ha sigut exagerada. Els científics som poc donats a eixir al carrer, sempre estem capficats en l’estudi o en els laboratoris, amb una certa sensació de no entendre com és possible que la nostra labor no es veja com a important. Això fa que ens falte un poc d’espenta fins que les retallades ens afecten molt directament en el dia a dia. També s’ajunta la situació global tan dramàtica del país, amb més sis milions de parats. Hi ha un poc de vergonya a l’hora de protestar, perquè pensem que tenim treball i pareix que cal aguantar i fer més amb menys. Però cometem un error. Els efectes de la falta d’inversió i de les retallades no es veuran ara, sinó en els pròxims 10 anys. Però el remei cal posar-lo ara. Espanya retrocedirà en la seua posició internacional en ciència, i sobretot en recursos humans dedicats a la investigació, que és un dels problemes més urgents: l’edat mitjana tan avançada en el parquet científic a Espanya. La taxa de reposició zero, l’absència de diners per a contractar encara que siga amb càrrec a projectes, serà un llast tremend.

“Un objectiu inicial de la COSCE és servir de lobby positiu a favor de la ciència”

Mentres a un investigador li continue arribant el finançament, no veu la necessitat tan clara de reaccionar. Però ara comença a haver-hi un cert moviment. Hi ha un terç d’investigadors que està preocupat a l’espera que isca la convocatòria perquè el seu projecte acaba enguany, i un altre terç que, en teoria, li han concedit un projecte però que no ha arribat a veure un euro encara. Fa cinc mesos que el projecte s’havia d’haver implantat, i a més, la concessió de les quatre anualitats, que s’està intentant reanualitzar perquè es faça en tres, té també una certa incertesa. Només hi ha un terç dels investigadors que està tranquil, però veient com evoluciona el panorama comença a posar-se prou nerviós. La inquietud és cada vegada major i supose que el desfici i la capacitat de reacció s’incrementaran.

Carlos Andradas, en la Facultad de Matemáticas de la UCM.

P. Quina part de responsabilitat té la ciència en la situació actual?

R. L’autocrítica sobre el sistema científic s’ha de fer, però cal enfocar-la a l’organització global, no tant a la labor concreta dels investigadors. Possiblement hi ha més instal·lacions cientificotècniques singulars i centres tècnics superiors dels que caldria, i potser tampoc estan ubicats als millors llocs. Des de les universitats encara es valora només un determinat tipus d’investigació, la que conduïx a la producció d’articles científics, però no s’incentiva la part més directament aplicable com les patents. La creació d’instituts d’investigació al marge de la universitat ha proliferat en els moments de bonança econòmica i potser convindria haver sigut més prudent en el gasto. Tot això caldrà revisar-ho. Però més greu és el fet que encara regisquen la investigació les mateixes normatives d’altres qüestions que no hi tenen res a veure. Mentres els criteris que ordenen l’execució d’un projecte d’investigació siguen els mateixos que els de la llei de contractes per a quilòmetres d’autopistes, les coses en ciència no poden funcionar bé. Necessitem uns criteris distints i molta més flexibilitat i saber reaccionar per a avançar. Quan es comença un projecte d’investigació es definixen els objectius, però després, en funció del que es descobrix, cal reaccionar i tindre la capacitat de redirigir la investigació amb els fons que té cap al que l’investigador principal considere més adequat.

P. Des d’eixe punt de vista organitzatiu, és moment de replantejar el mapa científic i el model de contractació per a la investigació?

R. Almenys, d’assentar les bases. Cal aprofitar els temps difícils com a moments d’oportunitat per als canvis que en altres èpoques són més difícils de fer o no s’aprecien com a necessaris. Hi ha coses que no costen diners, com les dos mencionades en la pregunta: valorar si el que tenim és realment racional o en alguns aspectes estem vivint per damunt de les nostres possibilitats, i revisar els models de contractació, organització i gestió.

“Els efectes de la falta d’inversió es veuran en els pròxims 10 anys”

La necessitat va assentant-se cada vegada més. Però a vegades hi ha la contradicció interna de les polítiques científiques. En un principi no es va preveure la taxa de reposició per a investigadors. Després de moltes baralles i de posar-ho sobre la taula, es va acceptar una taxa de reposició del 10% per a investigadors, que encara seguix vigent, però el Govern només ho aplica per a funcionaris, per entendre que les vacants ho són dins de la funció pública admetent una taxa de reposició del 10% com a funcionaris. Es pretén avançar cap a altres models de contractació, per exemple la substitució d’eixos funcionaris per contractats, però hi ha moltes dificultats.

P. Quina correlació existix entre la taxa de desocupació i el percentatge de reducció d’inversió en I+D+i?

R. A Espanya el nombre de desempleats és tan dramàtic perquè un percentatge molt elevat de la nostra població treballava en sectors molt volàtils, com els servicis i la construcció pel boom immobiliari. Amb una política econòmica absurda, que conduïx al cercle viciós de l’estalvi, que retrau el consum i crea una espiral que afecta la força de treball destinada als servicis. Si haguérem tingut un teixit productiu amb una xarxa molt major d’empreses destinades a la I+D, en un mercat molt més global, la incidència de la desocupació hauria sigut molt menor. Es veu en altres països, però nosaltres no hem sabut crear eixe teixit empresarial. No es pot tirar la culpa de tot al Govern actual, perquè és el resultat d’una filosofia, una mentalitat i d’un treball a llarg termini de fa temps. El problema és que ara les poques empreses que s’havien constituït amb activitats d’I+D+i estan tancant.

P. La COSCE va col·laborar amb el col·lectiu Carta Oberta per la Ciència, que va comptar amb el suport de 26.000 investigadors, i el passat febrer va enviar una carta al president del Govern pel deteriorament de la I+D+i i l’absència d’una política científica fiable. Quins efectes té eixa mobilització?

R. No es pot dir que haja tingut efectes visibles. Sempre ens fem la il·lusió de creure que alguna cosa en queda i influïx. Els polítics saben que hi ha inquietud i gent que continuarem assenyalant les disfuncions del sistema, però la resposta ha sigut prou decepcionant. Primer, la Carta Oberta per la Ciència, que va ser redactada abans de conéixer els pressupostos, cridava l’atenció enfront de la possibilitat d’un escenari de retallada que xifràvem en el 9%. La resposta que vam trobar va ser el d’una retallada del 25%. Va tindre un efecte nul davant del Govern, encara que va ser beneficiós de manera col·lateral per a sensibilitzar la societat i els mitjans de comunicació sobre la importància de la investigació i el desenrotllament. La segona carta, dirigida al president del Govern, la va firmar la pràctica totalitat de presidents de societats científiques. La contestació i el tractament que han donat a eixa carta han sigut frívols.

“La nostra carta no tracta de reclamar més diners, sinó assenyalar les disfuncions entre ministeris”

El nostre text no tracta de reclamar més diners, sinó assenyalar les disfuncions davant de les contradiccions entre ministeris, ja que quan el d’Economia resol determinats casos el d’Hisenda els paralitza, com en l’exemple mencionat dels Centres Severo Ochoa o en determinats projectes d’investigació de l’Institut Nacional d’Investigació i Tecnologia Agrària i Alimentària (INIA). Un altre exemple que hem exposat en la carta és el dels projectes amb fons de la Unió Europea, l’execució dels quals preveia la contractació de personal per a desenrotllar-los. Eixos projectes havien de realitzar-se en universitats, i per tant, la convocatòria necessitava una autorització del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Però eixa autorització no ha arribat mai, per la qual cosa els diners que estaven disponibles cal tornar-los a Brussel·les cada mes que no s’execute. No obstant això, se’ns llança el missatge d’anar a competir per fons europeus. Si realment, com s’ha dit en declaracions, la I+D és un sector que es considera prioritari, demanem al president del Govern que diga al ministre d’Hisenda que no revoque els projectes d’I+D que hagen sigut aprovats pel Ministeri d’Economia. Però la contestació ha sigut del cap del gabinet, ni tan sols del president, i és absolutament genèrica.

P. Quines fortaleses i deficiències detecta en la COSCE al llarg dels seus nou anys d’existència?

R. Quan va sorgir la COSCE havia de fer-se lloc, i ho ha aconseguit. Cal agrair-ho fonamentalment a la comissió gestora inicial i al primer equip de govern, i en particular al primer president,  HYPERLINK “Joan J. Guinovart i Cirera – Viquipèdia”Joan Guinovart, perquè va passar de no existir a ser una veu de referència en la investigació. Quan ix alguna notícia des dels mitjans de comunicació, la referència i, en certa manera, la validació és la COSCE. També ho som per al Govern. L’objectiu inicial de la seua creació, a més de promoure la cultura i les vocacions científiques i vetlar pel desenrotllament, també és el de servir d’interlocutor al Govern i fer un lobby positiu a favor de la ciència i de la investigació, i també s’ha aconseguit. Des del Govern ens informen i ens pregunten, no sé si sempre ens tenen en compte, però la nostra opinió els importa. El balanç és positiu en eixe sentit. Però caldria dinamitzar-la més quant al desenrotllament de la ciència a través de l’organització d’actes i conferències, i la divulgació. Ara ho estem intentant amb l’ensenyança de les ciències. No és fàcil, perquè no estan clares les competències per a fer-ho des d’una confederació d’associacions.

“Si baixa el percentatge de la I+D+i s’engrandix la diferència amb la mitjana europea i el nombre de parats”

Cada associació té la seua pròpia dinàmica, les seues activitats de divulgació i aproximació en l’educació de la seua àrea concreta de coneixement, i cal conjugar-ho tot i crear sinergies. Ara estem en les condicions de poder-ho fer perquè tenim una visibilitat important per a actuar en eixe sentit. La iniciativa del portal de comunicació www.conec.es va en eixa direcció, i estem il·lusionats amb el Projecte ENCIENDE, que vol incidir en l’ensenyança de les ciències en edats primerenques, per a tindre més presència social i que no ens vegen només com la veu de la consciència de la ciència, que només alcem la veu per a reclamar més diners o demanar mitjans, sinó que volem i fem coses amb els nostres recursos.

P. Davant d’un panorama tan crític, hi ha hagut algun moment daurat per a la ciència a Espanya?

R. Entre els anys 2000 i 2008 la inversió pública va créixer de manera reiterada. En alguns casos eixe creixement no va ser absorbit completament, van quedar grans partides, relacionades amb el  Capítulo VIII sense executar, sobretot en els últims anys, i no es va buscar la forma de crear un teixit productiu basat en la investigació i el desenrotllament en el sector privat. Van ser anys daurats en el sentit d’augmentar els recursos, però continuàvem estant molt per darrere de la inversió mitjana de la UE en I+D+i, que supera el 2% del PIB. A Espanya arribava en 2010 a l’1,39%, i en 2011 va abaixar a l’1,33%, i possiblement baixem en 2012 quan es coneguen les dades. En moments de recessió és comprensible que disminuïsquen els diners globals quan el PIB es reduïx, però el que no es justifica és que a més abaixe el percentatge dedicat a la I+D+i. L’única cosa que s’aconseguix és engrandir la diferència amb la mitjana de la UE i el nombre de parats.

© 2013 Conec. Tots els drets reservats.