Cinc temes per a un estiu: la gana, la posidònia, l’ozó de l’Antàrtic, el desgel de l’Àrtic i un rànquing dels científics més influents

Hem triat cinc temes publicats per Conec al llarg d’enguany per a il·lustrar la canícula. La llista dels científics més influents; la manera en què el nostre cos regula la gana, els perills que amenacen la posidònia oceànica; la influència dels corrents oceànics de l’hemisferi sud en el comportament del forat d’ozó de l’Antàrtida, i com la fusió de l’aigua dolça de l’Àrtic influïx en la longitud del ràdio polar de la Terra.

Els 20 científics més influents

Quasi mai pensem en persones concretes quan ens operen, quan utilitzem Internet o quan simplement avaluem el que ens rodeja, però darrere dels avanços sempre n’hi ha, i ens podem preguntar quins són les que més han influït en el nostre món. Esta és la llista de SuperScholar, una organització que brinda orientació universitària i manté una classificació dels centres universitaris, de les beques disponibles i la resta de productes per a l’estudiant:

• Timothy Berners Lee, el’informàtic britànic del Laboratori Europeu de Física de Partícules (CERN), que va inventar en 1990 la World Wide Web.
• El lingüista i filòsof Noam Chomsky, que s’ho mereix per la seua influència en la psicologia i les ciències cognitives.
• El biòleg evolucionista Richard Dawkins, que ha influït sobretot en com es considera a si mateix el ser humà.
• El matemàtic Persi Diaconis (que abans va ser mag professional), pel seu estudi sobre l’atzar basant-se en la combinació de la teoria de grups i l’estadística.
• La primera dona és l’etóloga Jane Goodall, mundialment coneguda pel seu treball sobre els ximpanzés, els parents més pròxims de l’Homo sapiens
• Els cosmòlegs, Alan Guth, pioner en la teoria de la inflació còsmica i el famosíssim Stephen Hawking, estudiós dels forats negres.
• El programador Donald Knuth, creador de moltes de les ferramentes més comunes de la informàtica.
• Gordon Moore, fundador d’Intel i creador de l’anomenada Ley de Moore sobre el creixement de la potència dels xips electrònics.
• El matemàtic i cosmòleg Roger Penrose.
• Els biòlegs Fred Sanger, James Watson, Craig Venter i Edward Wilson.
• EEl coinventor del làser, Steven Weinberg.
• Els matemàtics Andrew Wiles (que va resoldre elteorema de Fermat) y Edward Witten, expert en la teoria de supercordes.

Com sap el nostre cos si estem prims o grossos?

Si en un any ingerim 1,2 milions de calories de mitjana, ho farem de forma desigual: hi haurà dies en què menjarem més que en altres; altres dies en què serem especialment sedentaris, així com d’altres en què farem molt d’exercici. No obstant això, al finalitzar l’any, podem estar pesant més o menys el mateix, perquè el cos s’encarrega de regular la gana i gastar la quantitat precisa d’energia per a quedar-se exactament com estava. Això implica, inclús, que el nostre cos regula la gana no sols pel volum dels aliments que ingerim sinó també per l’energia que ens proporcionen. Així doncs, el cervell rep senyals del cos en què comunica el seu pes, i el cervell, en conseqüència, modula la gana i el gasto d’energia per a mantindre el pes.

Forat d’ozó i canvi climàtic

Un parell de recents investigacions ha establit sengles connexions entre les variacions en la concentració de l’ozó estratosfèric que hi ha sobre l’Antàrtida i el futur del clima terrestre. Bé és cert que la manera en què pot establir-se la relació del “forat” amb el canvi climàtic i la fase càlida actual és diferent de com sol establir-la el públic en general, la principal font d’informació del qual són les notícies que ixen en els mitjans i el tractament dels quals no sempre és el més adequat.

En els llibres de text s’indica que la Terra és un cos esfèric lleugerament aplatat pels pols, la qual cosa es coneix com un geoide. Mentres que el ràdio equatorial és de 6.378,1 km, el polar és un poc inferior, concretament de 6.356,8 km  (dades extretes de la Wikipèdia). Encara que a tots els efectes podem considerar constants eixe parell de valors, la veritat és que el ràdio polar de l’Hemisferi Nord creix alguns centímetres en els últims anys, a causa del bombament que està tenint lloc en la zona occidental de l’Àrtic, com a conseqüència de l’acumulació d’aigua dolça procedent de la fusió de gel flotant.

En el fons del Mediterrani es troba l’organisme viu més vell que existix en tot el planeta: un planta aquàtica anomenada Posidonia oceanica que fa més de 100.000 anys que creix i es dividix asexualment per clonació fins a haver aconseguit els 16 km de diàmetre i 600 tones de pes.

Segons un dels participants en l’estudi publicat en la revista PLoS, l’investigador Carlos Duarte del Consell Superior d’Investigacions Científiques i la University of Western Australia, “els organismes clonals posseïxen una extraordinària capacitat per a transmetre només genomes ‘altament competents’ a través de les generacions, potencialment sense final”.