Hi ha vida en altres planetes?
Fernando J. Ballesteros
La Terra compta amb grans oceans com a tret més aparent. En el passat, Mart també va tindre oceans; la lluna Europa, de Júpiter, pareix tindre mars d’aigua líquida davall la seua coberta de gel, i la lluna Tità, de Saturn, té mars de metà líquid. Quatre mons en un mateix sistema solar. Açò indica que la presència de mons amb líquids no ha de ser infreqüent, i possiblement la majoria de les estreles en tinga almenys un. La presència de líquid és un requisit indispensable perquè considerem habitable un món, perquè els líquids són el substrat ideal perquè es produïsca la química de la vida. A la Terra, la vida va aparéixer al poc de temps que es formaren oceans estables, la qual cosa és indicatiu que, davant de les condicions adequades, la vida es formarà amb facilitat. Per una altra banda, el 90% de la història de la vida a la Terra es va limitar a organismes unicel·lulars: la vida complexa hi va aparéixer recentment, la qual cosa potser indica que el pas a la pluricel·lularitat serà difícil. Si açò és així, segurament la vida unicel·lular abundarà en l’univers i només una xicoteta fracció de mons habitats presentarà vida complexa.
Què és una supernova?
Alberto Fernández Soto
Les estreles tenen el seu propi cicle de vida. Naixen en grups, a partir de núvols de gas que col·lapsen, i des del seu origen, la destinació final de cada una està marcada per la seua massa. Curiosament, les més xicotetes (~1/10 del Sol) tindran vides més llargues, ja que cremen el seu combustible molt lentament. Estes estreles poden ser quasi tan antigues com l’univers mateix (uns catorze mil milions d’anys), i encara duraran molt més abans d’apagar-se lentament. Les estreles semblants al Sol tenen vides comparables a l’univers (uns deu mil milions d’anys), i en les seues últimes fases expulsen el gas de les seues capes externes i formen una nebulosa més o menys simètrica, i deixen com a cadàver una xicoteta estrela nana al centre. Finalment, les estreles més massives (entre el doble del Sol i fins a cent vegades més) consumixen el seu gas a enormes velocitats i exhaurixen el seu combustible en només uns centenars de milions d’anys; finalment produïxen una violentíssima explosió que destruïx l’estrela i deixen com a cadàver una estrela de neutrons o un xicotet forat negre. Esta explosió és el que coneixem com una supernova. El material expulsat, ric en nous metalls acabats de formar, ajudarà a formar noves generacions d’estreles i planetes.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.