Doctor en Ciències Físiques, Juan Fabregat (València, 1961) és catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i membre del Projecte d’Investigació d’Excel·lència Prometeu de la Generalitat Valenciana “Proves Observacionals del Model Cosmològic Estàndard”. És especialista en les fonts binàries de rajos X i en l’origen i formació dels cossos celests, entre altres matèries, i ha treballat en les universitats de Southampton i Hertfordshire (Regne Unit), així com en l’Observatori de París. És autor de dos llibres i més de cinquanta articles d’investigació en revistes internacionals, i ha impartit més d’un centenar de conferències de divulgació. Va ser membre fundador de la Sociedad Española de Astronomía i forma part de la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits.
PREGUNTA, d’on procedixen eixos asteroides que orbiten prop de la Terra i que en un moment determinat poden caure sobre esta?
JuanFabregat
RESPOSTA Els asteroides són restes de la formació del nostre sistema solar. Durant la configuració dels planetes van quedar xicotets cossos solts, la majoria entre les òrbites de Mart i Júpiter, que eventualment poden aproximar-se a la Terra, xocar contra esta i produir una catàstrofe, com ha ocorregut de vegades en el passat. S’han descobert diversos centenars de milers, però s’estima que poden quedar per detectar més d’un milió de grandària molt xicoteta.
P. Hi ha la possibilitat que un gran asteroide destruïsca la Terra o eixe és un perill que queda per a les pel·lícules de ciència-ficció?
R. En l’actualitat, tots els cossos capaços de provocar un desastre a escala planetària estan controlats i, per tant, no existix la possibilitat que un gran asteroide destruïsca la Terra o la desvie de la seua òrbita després d’impactar contra esta. En realitat, una col·lisió d’eixa magnitud només es produïx una vegada cada cent mil anys, i en el cas d’un cometa d’eixa grandària, el xoc es produïx cada mig milió d’anys.
En l’actualitat, tots els cossos capaços de provocar un desastre a escala planetària estan controlats i, per tant, no existix la possibilitat que un gran asteroide destruïsca la Terra o la desvie de la seua òrbita després d’impactar contra esta.
Hi ha altres cossos que no són prou grans per a “trencar” la Terra o apartar-la de la seua òrbita, però que per les seues dimensions, entre cent i cinc-cents metres, podrien produir els efectes d’una bomba atòmica i destruir una zona de la grandària d’entre una gran ciutat i una regió.
P. Aleshores, podem dormir tranquils?
R. Per descomptat que sí. L’avançat estat dels projectes d’investigació espacial, que tracten de conéixer tot el que puga suposar un perill, permeten garantir que el nostre planeta està en una situació prou segura. Els programes d’investigació de què es disposa han permés controlar els grans asteroides que, per les seues dimensions, són més fàcils de detectar. Per tant, els coneixem i sabem que en el futur pròxim no hi haurà cap possibilitat d’un impacte catastròfic contra la Terra.
P. Es pot garantir al cent per cent la seguretat dels habitants del nostre planeta?
R. No. No pot garantir-se la seguretat, ja que hi ha asteroides que, per les seues xicotetes dimensions, són difícils de detectar, encara que el seu perill és comparable al dany que puga provocar la caiguda d’un avió o un xicotet terratrémol. Sempre es pot escapar al control un asteroide xicotet, però el dany seria menor. Excepte per a eixe mínim nivell de destrucció, comparable amb el que causaria la caiguda d’un avió o una xicoteta catàstrofe natural, els grans asteroides estan ben controlats.
P. Quin perill comporten eixos planetes que es continuen descobrint anomenats “objecte pròxim a la Terra”, també coneguts com NEO (Near Earth Object)?
R. Els NEO són uns cossos d’entre cent i dos-cents metres que provocarien una catàstrofe local si caigueren en una zona poblada. Els programes d’investigació descobrixen i cataloguen tots els objectes d’eixa grandària, sent eixe l’actual límit de seguretat, per la qual cosa cada cert temps es produïx una alerta. Com, per exemple, la de l’Apophis, un asteroide que s’aproximarà molt a la Terra en 2029 i 2036, però que no impactarà, encara que si ho fera només produiria una catàstrofe local.
P. En cas que es detectara un asteroide que per les seues dimensions poguera posar en perill el nostre planeta, es compta amb tecnologia per a allunyar-lo de la Terra?
R. Existixen ja programes de defensa contra una catàstrofe davant de la detecció d’un asteroide que puga xocar contra el nostre planeta. Ací, el temps és un factor clau, ja que les possibilitats augmenten si la detecció es produïx amb diversos anys d’antelació a la probable col·lisió. El més primari consistix en el llançament de naus espacials per a desviar o destruir l’asteroide per mitjà de bombes nuclears. És un sistema que rebutge per perillós, perquè la idea de trencar-lo no és la més adequada, ja que molts dels seus fragments caurien a la Terra i provocarien danys molt grans.
P. Quines altres alternatives menys perilloses existixen?
R. Estan els projectes que desenrotllen les agències espacials, com el que realitza l’empresa espanyola Deimos, amb l’exastronauta Pedro Duque al front, que proposen tècniques per a desviar els objectes perillosos de les seues òrbites. Són unes missions tècnicament factibles, encara que molt cares.
P. En què consistixen eixes tecnologies?
R. Una d’estes es basa en l’enviament a l’asteroide d’un coet que, després de col·locar-se damunt d’este, mantinga el seu motor actiu per a espentar el planetoide. Com la massa de l’asteroide no és gran, la seua òrbita canviaria a poc a poc fins a evitar la Terra, si se li comunicara una xicoteta energia. Una altra tècnica radica en la construcció d’una gran nau espacial que, per la gravetat de la seua massa, també estirara d’un asteroide de fins a 200 metres de grandària i l’obligara un poc a seguir-la, a fi de desviar-lo de la seua òrbita.
P. Eixes són tècniques destinades a asteroides de massa fonamentalment sòlida. Existix també alguna per a objectes de constitució volàtil?
R. Sí, hi ha una tercera tècnica que serviria per a asteroides, la composició de la qual és principalment el gel. Consistix a reflectir la llum del Sol sobre un lloc concret de l’objecte per mitjà d’un espill. La comunicació d’energia produiria una sublimació del material i s’evaporaria el gel, per la qual cosa a l’eixir el vapor la conservació del centre de masses espentaria l’asteroide fora de la seua òrbita.
Per saber més
No comments yet.