J.J GÓMEZ CADENAS – Ja he parlat d’aquells estius del final de la infància en què el Titi em donava feina unes setmanes, durant l’estiu. Cada dissabte, em gastava les propinetes que guanyava al taller pagant-me l’entrada de la Dama de Oro, la discoteca on anaven els meus cosins i en la qual em colaven, disfressant-me amb pantalons vaquers de camals siderals i socs que augmentaven la meua estatura 30 cm, a més d’ulleres de sol dignes d’un pilot de la RAF. Ni la vestimenta ni el cigarret que penjava a l’estil Bogart de la comissura dels llavis haurien enganyat ningú amb ulls a la cara, però el porter de la Dama de Oro es limitava a mirar-me amb aquella expressió ingènua i em deixava passar, igual que hauria deixat passar un marcià.

Aquella expressió sense gràcia i trista, que tan bé capten les línies de Machado:

Una triste expresión que no es tristeza,
sino algo más o menos: el vacío
del mundo en la oquedad de su cabeza.

A diferència del gran poeta, el Titi, com a bon fabricant de mobles, preferia afirmar que el porter de la discoteca (i els seus fills, i els seus treballadors i qui subscriu) teníem el cap ple de borumballa. El Titi, com Aristòtil, no entenia el buit, això que queda quan traiem la resta… però com pot ser una cosa l’absència de qualsevol altra cosa? El concepte de buit li resultava repugnant, al filòsof grec, que no va dubtar a estendre aquella repugnància a la mateixa natura amb l’afirmació que “la natura avorreix el buit”, el famós horror vacui amb què combregaven els filòsofs de l’edat mitjana.

El 1643 Evangelista Torricelli va fabricar un tub d’aproximadament un metre de llarg, va segellar un dels extrems, el va omplir amb mercuri i el va introduir verticalment en un recipient que també contenia mercuri. La columna de mercuri del tub va descendir fins als famosos 76 cm o 760 mm que avui dia associem a la pressió atmosfèrica. Torricelli havia inventat el primer baròmetre i havia refutat, de pas, la teoria Aristotèlica de l’horror al buit, ja que si el tub estava prèviament ple de mercuri i aquest descendia a un recipient que contenia mercuri (per tant, no podia ser reemplaçat amb res)… què quedava en els 24 cm de la part superior del tub? Buit, clar és.

Així va quedar establert que un tub (i l’interior d’un cap o de qualsevol altre recipient del qual s’extraga tota la resta) podia “contenir” buit i que això no semblava importar a la natura.
D’altra banda, no és d’esperar que el no-res vibre o oscil·le i, per tant, sembla de sentit comú que una ona no puga propagar-se en el buit. O sí?

Considerem el so, per exemple. Si polsem el  do central d’un piano, sentim una nota l’origen de la qual està en el martellet que colpeja la corda a l’interior de l’instrument. La corda vibra, la vibració es propaga per l’aire, les molècules del qual es comprimeixen i s’estiren i transmeten l’ona fins a la nostra oïda. Si polsem la mateixa nota en una habitació d’on prèviament hem extret l’aire, no sentim res: quod erat demonstrandum.

Què passa aleshores amb la llum, o més generalment amb les ones electromagnètiques? En l’entrega anterior vam veure que un electró, pel fet de tenir una càrrega, altera l’espai que l’envolta, de tal manera que qualsevol altre electró de l’univers “sent” la seua presència. Anomenem aquesta alteració camp elèctric, o més en general (si l’electró està en moviment) camp electromagnètic. Una altra manera de dir el mateix és afirmar que un electró en moviment genera una ona electromagnètica.

Una ona no és res més que una successió de crestes i valls (fàcil de visualitzar si imaginem que llancem una pedra a un estany en calma). La distància entre dues crestes s’anomena longitud de l’ona i el nombre de crestes per unitat de temps, freqüència de l’ona. Una forma de classificar les ones electromagnètiques és en termes de la longitud d’ona (o, equivalentment, de la freqüència). Les ones de ràdio són ones electromagnètiques la freqüència de les quals varia, típicament entre de 10 i 100 MHz (megahertzs) o, altrament dit, l’oïda rep entre deu i cent milions de crestes per segon.

La llum també és una ona electromagnètica. L’espectre visible està al voltant dels 50 milions de MHz; çò és, l’ull rep 50 bilions de crestes per segon. Les longituds típiques de ràdio es mesuren en l’escala de metres (la longitud de l’AM és de l’ordre de 100 metres; la freqüència modulada, uns pocs metres). La longitud de la llum blava és d’uns 425 nanòmetres (un nanòmetre és una milionèsima de mil·límetre), a mitjan camí entre la mida d’un virus i la d’un bacteri.

Però si la llum és una ona, com és possible que ens arribe des del Sol, o encara més sorprenent, des de les estrelles llunyanes? A uns pocs quilòmetres de la Terra l’atmosfera s’enrareix tant que, a tots els efectes, ens trobem en un buit quasi perfecte. Aleshores: què vibra, què oscil·la, què es mou, perquè la llum puga propagar-se? Per descomptat el so no es propaga en l’espai exterior (algú hauria d’explicar-ho als guionistes de pel·lícules de ciència-ficció, en la Guerra de les Galàxies sobren els efectes de so). Aleshores: com s’ho fa la llum?

Que la llum ens arriba des del Sol, des de l’Alfa del Centaure, des de Sírius o d’Andròmeda, és innegable, així que s’ha de propagar en alguna cosa. I aquesta cosa, per cert, ha de ser increïblement etèria. Les ones produïdes per una pedra que llancem en un llac s’atenuen al cap d’uns metres, amortides pel mateix mitjà que permet que es desplacen. El mateix passa al so, però els nostres telescopis reben llum que ha viatjat no ja milions, sinó milers de milions d’anys.

Els físics del segle XIX, enfrontats a la difícil decisió d’acceptar un mitjà meravellosament tènue que sustentara la llum o admetre que les ones electromagnètiques poden desplaçar-se en el buit, van optar per la primera opció i van anomenar èter a la hipotètica substància que ocupava tot l’espai.

Un mitjà que omple tot l’espai, ubic i infinitament tènue? Així doncs, al capdavall, la natura té horror al buit i és necessari omplir-ho tot amb una substància prodigiosa? Tenia raó el Titi i el cap del porter de la Dama de Oro no estava buit sinó ple d’una borumballa intangible? A ningú li sona l’èter a regenerador capil·lar meravellós, a bàlsam de Ferabràs, a promesa electoral? És possible detectar una substància tan màgica?

© 2012 Conec. Tots els drets reservats.