Per als urbanites, jóvens i majors allunyats del món rural, els parcs zoològics i els aquaris tenen l’honor d’haver-se convertit en el seu primer contacte amb la naturalesa. Una finestra oberta que insinua la bellesa del món natural i la complexitat dels seus distints ecosistemes. L’Associació Mundial de Zoològics i Aquaris (WAZA, en les seues sigles en anglés) calcula que aproximadament 600 milions de persones visiten els seus centres associats cada any. Sens dubte que els animals i els seus comportaments desperten multitud de sentiments. Sempre ha sigut així.
Les grans col·leccions d’animals exòtics dels sobirans i nobles de l’antiguitat i l’edat mitjana actuaven com a símbols de poder. L’ús d’animals per a l’ostentació i l’entreteniment va arribar al seu apogeu en la Roma clàssica estimulat per la maquinària del circ. No obstant això, només es pot parlar de parc zoològic en la seua accepció moderna a partir de 1847, quan la Societat Zoològica de Londres va obrir al públic el seu famós Jardí Zoològic de Regent’s Park (l’actual Zoo de Londres), que va començar a funcionar anys abans, en 1828, com a centre d’estudi. Eren els temps en què una nova classe social disposava de més temps per a l’entreteniment i en què la política d’expansió imperialista donava suport al coneixement geogràfic i científic.
En paral·lel a les idees de l’època, els visitants huitcentistes només veien darrere de les reixes del zoològic feres extraordinàries dignes d’estudi. A mesura que ha transcorregut el segle XX, els zoològics han anat canviant progressivament les seues prioritats. Ja no es tracta únicament d’exhibir animals, sinó que la preocupació pel benestar animal i una major consciència social sobre els problemes ambientals han fet que en els zoològics es parle de conservació de la biodiversitat, educació i investigació.
La directiva europea, “un punt d’inflexió”
“L’assumpte comença a canviar des dels anys noranta a Europa”, explica Juan Antonio Raga, catedràtic de Zoologia de la Universitat de València (UV) i director del Parc Científic d’esta universitat. Segons la seua opinió, la Directiva 1999/22/CE sobre el manteniment dels animals salvatges en parcs zoològics suposa “un punt d’inflexió”. “Amb la norma millora el benestar dels animals i, a més, es cuida el procés de selecció perquè el nombre de zoològics disminuïsca i només queden aquells que tinguen bones infraestructures i una inversió important”.
A mesura que ha transcorregut el segle XX, els zoològics han anat canviant progressivament les seues prioritats.
A Espanya, la Llei 31/2003, que incorpora i amplia la norma europea, ha suposat un esperó per a canviar els objectius d’estos centres. Al professor de la Universitat Cardenal Herrera CEU Federico Guillén li van encarregar la guia per a l’aplicació d’esta llei, que s’ha traduït recentment a l’anglés. “Fa deu anys la resposta a la pregunta com estem a Espanya en esta matèria era ‘no molt bé’. En este moment, la resposta és ‘bé’. Hi ha hagut una evolució considerable deguda a la directiva europea, a la llei i a la seua política d’aplicació”, explica. Abans de redactar la guia, l’investigador va elaborar un estudi d’avaluació que es va aplicar al 75% dels zoològics espanyols. “La llei és molt innovadora perquè fins ara no hi havia cap norma que regulara l’objectiu dels zoològics i aquaris”, assenyala.
No obstant això, a pesar que els zoos actuals inscriuen entre les seues noves funcions i objectius la conservació, la investigació i l’educació, Raga considera matisables els dos últims aspectes en la majoria de centres. “La investigació en zoos té una base real escassa. La ciència és la institució que més valora la societat i els zoos utilitzen eixa realitat social per a, d’alguna manera, dir que fan ciència. No estic molt segur que es faça ciència, intenten atendre eixe àmbit posant algú que fa coses però moltes vegades sense cap rigor científic”, assegura l’investigador. Respecte a la conservació, la pedra angular sobre la qual diuen girar els objectius dels zoos, l’argument és semblant. “Moltes de les accions en captivitat es realitzen amb animals modelats en condicions allunyades de la realitat ambiental, cosa que no té una aplicabilitat. No tots posen els recursos ni l’interés, molts no tenen evidències científiques que demostren les seues aportacions”, apunta.
Sentir o oir el rugit d’un lleó
En estos moments, diu, l’educació és el que justifica socialment l’activitat dels zoològics. No és el mateix sentir en directe el rugit d’un lleó que oir-lo en un documental de la BBC o en la seqüència que obri les pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer. El matís s’aprecia en els mateixos verbs: sentir o oir. “El contacte pot ser un pont robust cap a l’educació ambiental”, indica. Encara que en este punt, tampoc tots els centres complixen amb les expectatives. “L’educació és un instrument fonamental per a millorar les societats però amb interessos pot pervertir les persones. He vist en els últims anys un muntó de justificacions perquè els ciutadans creguen que una estructura de cartó pedra és la naturalesa. Però això no és el medi ambient. Cal buscar una imatge més objectiva. És molt important educar bé i buscar estàndards nacionals i internacionals per a avaluar els resultats”, recalca.
El director del Parc Científic de la UV matisa que estes crítiques no inclouen el cent per cent dels centres. Hi ha excepcions. “El Zoo de Londres, protegit per la Societat Zoològica de Londres, és una institució científica de primeríssim nivell mundial. És el més antic però ha sabut evolucionar”. Junt amb el centre britànic, altres referents serien el Zoo del Bronx, a Nova York, i l’Aquari de la Badia de Monterey, a Califòrnia, construït sobre una antiga fàbrica de conserves de sardines. “Hi ha institucions que ho fan molt bé, i es mouen per a buscar aliances amb ONG, universitats i centres d’investigació. Però hi ha llocs que fan un paperot”, assenyala rotund.
El problema és que no hi ha cap organisme que arbitre el funcionament dels zoològics i aquaris. “Cal exigir periòdicament uns estàndards i una avaluació externa, encara que siga sense capacitat punitiva”, diu Raga. Un mecanisme així podria activar el ressort per a capgirar definitivament els zoos i aquaris del segle XXI i convertir-los, en la pràctica, en autèntics centres d’investigació i termòmetres de la preservació de la biodiversitat. “M’agradaria veure els zoos del futur com a llocs que aproximen el medi ambient i els seus problemes a la gent, que eduquen en valors mediambientals i les tasques d’investigació dels quals siguen d’interés per a les poblacions salvatges, és a dir, que milloren l’estat dels animals. I, per a això, exigiria que un percentatge econòmic de la seua facturació es reinvertira en conservació, investigació i educació”.
El problema és que no hi ha cap organisme que arbitre el funcionament dels zoològics i aquaris.
L’avaluació, no obstant això, pareix una tasca àrdua. “El parc zoològic és molt complex; són difícils de valorar”, explica Federico Guillén. “No hi ha el parc zoològic tipus, n’hi ha de moltes formes: pot ser un centre de conservació amb dos gàbies o un zoo d’immersió tipus Bioparc. En una habitació puc muntar un terrari amb formigues i podria ser un parc zoològic magnífic”.
Han d’estar tancats els grans simis?
Parlar dels zoològics del futur i dels centres ideals planteja un altre debat. Tots els animals deuen èticament formar part de la col·lecció d’un zoo o un aquari? Guillén assegura que les postures no poden ser radicals en este camp. “Si aplicàrem estrictament, per exemple, les idees del Projecte Gran Simi (que defén el reconeixement de drets a orangutans, goril·les, ximpanzés i bonobos com a homínids no humans i, per tant, s’oposa al tancament d’estos primats en zoos) cal preguntar-se quines conseqüències tindria. Crec que molt negatives per als mateixos primats, ja que hi ha centres que contribuïxen a la conservació i garantixen que es puga repoblar o reforçar poblacions naturals”. “Que els animals estiguen sota control humà no significa que siga roín, si les coses es fan bé i amb un objectiu. És necessari establir una relació cost-benefici. Una reflexió que estendria als animals de companyia”, apunta.
Raga discrepa en este punt. “Cal tindre una sensibilitat especial amb els grans simis per la seua capacitat cognitiva. Hi ha altres fórmules per a mantindre estes espècies: com delimitar àrees en els seus hàbitats o lluitar contra la caça furtiva i el tràfic d’animals”. L’investigador de la UV amplia el debat a altres espècies, les tancades en àrees massa limitades en comparació amb els seus hàbitats naturals. Encara així, conclou: “el debat científic mai és roín”.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.