Els reptes de la investigació i la política científica, a debat

Compartir l’experiència quotidiana de la labor investigadora, exposar els reptes i les eixides que plantegen les diverses disciplines des dels centres d’investigació i analitzar l’actual política científica van ser les claus del debat emmarcat en la Trobada d’Excel·lència, organitzat pel consorci VLC/Campus Valencia International Campus of Excellence, format per la delegació valenciana del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València, i en la programació de Claustre Obert, promoguda pel Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la UV.

Amb el títol “La investigació: reptes, futur i política científica”, la taula de debat, que va tindre lloc el passat 15 de juliol al Paranimf del Centre Cultural La Nau, va comptar amb la participació de set investigadors de diverses disciplines com la física, la química, la botànica o l’enginyeria, les investigacions d’excel·lència de les quals s’emmarquen majoritàriament en el Programa Prometeu, de la Generalitat valenciana. Els professors José Campany, Eugenio Coronado, José Francisco Duato, Eva Barreno i Juan Antonio Fuster van representar el panorama científic valencià, mentres el director de la Divisió Teòrica de l’Institut Max-Planck, Juan Ignacio Cirac,, guardonat enguany amb el premi Wolf en física, va ajudar a contrastar l’escenari de la investigació a Alemanya, un dels països amb major tradició científica a Europa.

L’anàlisi sobre la situació a què s’enfronten els qui comencen la carrera científica va estar a càrrec del col·lectiu Joves Investigadors, representat per la traductora i investigadora Irene de Higes. La trobada, associada a la XXXIV Reunió Biennal de la Reial Societat Espanyola de Física, va ser presentada pel catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la UV i coordinador de <conec.es>, Vicent J. Martínez, i moderat pel vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño.

“Hem de promocionar el model multidepartamental per a abordar els reptes actuals.”

El director de l’Institut de Ciència Molecular del Parc Científic de la UV, Eugenio Coronado, va ser l’encarregat d’obrir el debat. Dedicat a un camp intermedi entre la física i la química, el seu treball aprofita conceptes d’ambdós àrees per a desenrotllar nous materials i aplicacions en la nova tecnologia molecular. A partir de l’aplicació de procediments alternatius a la computació clàssica com la física quàntica, que aconseguirà sistemes d’informació i comunicació més eficients que els actuals, els reptes es troben en camps com la medicina, en el cas de l’aplicació de la nanotecnologia al disseny de “fàrmacs a la carta” que podran dirigir-se a determinades zones del cos, i l’electrònica, per a la reducció de grandàries dels components i l’augment de la velocitat de processament d’informació. Per a afrontar eixos desafiaments, Coronado va apuntar la necessitat de formar grups d’investigació més multidisciplinària que superen les àrees de coneixement clàssiques, i advertix que, per a aconseguir-ho, “la universitat espanyola ha de canviar la seua estructura científica”. I va afegir: “Encara té un sistema molt departamental. Els parcs científics intenten eixir-se d’eixe tipus d’estructura, però continuen sent una decoració, ningú sap des del punt de vista científic què fer amb ells. Hem de promocionar el model multidepartamental per a abordar els reptes actuals; en cas contrari, ens quedarem anquilosats.”

“La creació de sexennis d’excel·lència i de transferència incentivaran una major producció científica de qualitat.”

L’enginyer industrial i catedràtic d’Arquitectura i Tecnologia de Computadors de la UPV, José Francisco Duato, es va referir a l’enginyeria com un camp que intenta donar forma al coneixement científic d’uns altres col·lectius per a convertir-lo en un producte comercial. “En el cas de les noves tecnologies per a accelerar la computació, ens encarreguem d’organitzar els diversos components a fi d’aconseguir les màximes prestacions, el mínim consum i el mínim volum.” Més que un repte científic, el principal objectiu de la seua labor se centra a poder determinar les tendències de les empreses dominants del mercat per a anticipar-se amb solucions des de la investigació. “No sols hem aconseguit desenrotllar alguns resultats que han sigut incorporats en supercomputadors, sinó que formem jóvens que es col·loquen amb facilitat en els laboratoris d’investigació de les empreses multinacionals. Però la part lamentable és que no es puguen col·locar a Espanya”, va indicar Duato, qui va qualificar de “deplorable” que l’esforç del treball científic no sempre trobe la valoració adequada en la societat.

“Un aspecte fonamental perquè se’ns valore més és el retorn del que invertix la societat en nosaltres. No podem limitar-nos a publicar articles i que ens vegen com un pou sense fons. Com a col·lectiu, hem de preocupar-nos més de la transferència de coneixement dels resultats que generem, com és desenrotllar tecnologia que s’implante en productes, patents, noves normes i lleis que milloren la societat.” A manera d’incentiu, a partir de complements com el sexenni, “que han fomentat notablement la investigació a Espanya”, el catedràtic i premi Jaume I de Noves Tecnologies del 2006 va recomanar la creació de sexennis d’excel·lència i de transferència que motiven una major producció científica de qualitat.

“A Alemanya, les empreses valoren molt la carrera científica.”

El director de l’Institut de Telecomunicacions i Aplicacions Multimèdia de la UPV, José Capmany, considera imprescindible potenciar les activitats de desenrotllament, innovació i transferència de coneixement, que són, junt amb els equips d’investigadors d’excel·lència “el millor ambaixador” de la ciència enfront de la societat. “Només des d’una actitud integradora de totes les activitats d’I+D+i aconseguirem la unió necessària per a aconseguir que el nostre sistema siga robust.” Tan important com desenrotllar l’I+D+i, va apuntar Capmany, és la labor divulgadora dels resultats per a superar “la falta de simbiosi” entre la ciència i la societat. “Així s’aconseguirà que la nostra ciutadania s’implique decididament al nostre favor, i passarà a ser un ítem real de l’agenda política al qual no tindran més remei que atendre.” Catedràtic de Fotònica i Comunicacions Òptiques, Capmany destaca com a reptes importants a curt termini incrementar la capacitat de les xarxes amb l’aparició de noves fibres multinucli, un material revolucionari que incorpora en paral·lel diversos canals de comunicació. “Treballem en la interacció d’eixes comunicacions per fibra i el segment final via ràdio. Cal realitzar una tecnologia que adapte eixa transició de manera que l’usuari final no ho perceba.”

Per a la catedràtica de Botànica de la UV, Eva Barreno, el repte de la investigació ha de passar per la “interdisciplinarietat”. “Encara que em vaig formar en ecologia, i la meua especialitat siga la Liquenologia, he passat per moltes altres especialitats com la genòmica i la fisiologia dels organismes, perquè el repte en la investigació en el meu camp és tindre una perspectiva integradora”. L’equip de Barreno, format per fisiòlegs, genètics, ecòlegs i microbiòlegs, ha començat a estudiar noves simbiosis dels líquens. “Estos organismes no naixen només de l’associació mutualista entre un fong i un alga, sinó que hi poden participar moltes algues amb capacitats fisiològiques distintes, el que els permet adaptar-se a ambients més o menys extrems”, va explicar la catedràtica de Botànica, qui va destacar la importància dels líquens com a bioindicadors dels sistemes forestals. “Els líquens detecten la desestabilització d’un sistema forestal vint anys abans que comencen a mostrar-se’n els símptomes”. Formada als Estats Units i Alemanya, Barreno va observar que la investigació de qualitat en el seu camp s’ha revalorat en els últims anys en eixos països. “Les institucions han d’afavorir-la, i ací no està afavorida. Estem estudiant les possibilitats biotecnològiques dels fongs i microalgues, i estem parlant amb empreses, però no puc ensenyar eixes àrees als estudiants de la UV. És necessari que es replantegen els plans d’estudi.”

“Ara podem perdre l’alt nivell aconseguit en els últims trenta anys per a competir internacionalment.”

Intentar observar el món que no es veu, el microscòpic, per a accedir a les lleis de la física diferents de les ja conegudes que permeten optimitzar el processament de la informació, és el gran desafiament que planteja la investigació en física quàntica, com observa Juan Ignacio Cirac. “És un tema d’investigació bàsica, els reptes fonamentals del qual consistixen a desenrotllar la tecnologia que permeta dominar el món microscòpic, conéixer les seues lleis per a establir una teoria de com manejar la informació a través de la física quàntica i veure les aplicacions que té en la societat.”

Ignacio Cirac. Foto: Instituto Max Plank

L’investigador de l’Institut Max-Planck d’Òptica Quàntica a Garching (Alemanya) afirma sentir-se un privilegiat al comptar amb “un suport total, no sols de la institució a la investigació, sinó de la societat a la ciència, i eixa és la gran diferència amb el que passa a Espanya”. Cirac va arribar el 2001 a Alemanya, a la qual considera “un exemple” en el camp de la ciència i la tecnologia. “Com a conseqüència de la crisi produïda per la unió de l’est i l’oest, ens van congelar el sou i ens van llevar les pagues extra, però la nostra investigació mai se’n va veure perjudicada. Els partits polítics van pactar en un acord d’Estat defendre el pressupost d’investigació, i es van comprometre a incrementar-lo un 3% per any, independentment de qui governara. Al cap de set anys, els pressupostos van pujar al 5% anual.” Una altra de les diferències que detecta Cirac entre la investigació alemanya i l’espanyola es troba en la consideració social de la carrera científica en el mercat laboral. “Quan algú fa investigació en qualsevol centre d’Alemanya, no ve amb l’únic objectiu de fer una carrera científica, sinó com un pas per a trobar un lloc de treball millor en la indústria. Gent que treballa amb mi en física quàntica, després es col·loca en Siemens, Bosch o BMW. Les empreses valoren molt que la gent s’especialitze en uns quants camps, siga versàtil, parle idiomes i participe en conferències. Queda molt lluny de la valoració dels científics que es té a Espanya.”

“La ciutadania té dret que els nostres coneixements repercutisquen en la societat.”

En el camp de la física de partícules, el professor investigador del CSIC i de l’Institut de Física Corpuscular, Juan Antonio Fuster, va recordar la gènesi del model estàndard després de cinquanta anys de treball en mètodes experimentals gràcies a un gran esforç de recursos destinats a la ciència bàsica. La peça que faltava per encaixar en el puzle de l’estudi de la matèria, el bosó d’Higgs, el descobriment del qual es va publicar fa un any, significa per a Fuster “una porta oberta a tot un món nou. Si és el bosó d’Higgs o no ho és, cal investigar-ho i necessitarem màquines més potents i més programes científics. La física de partícules té un camp de treball d’entre deu i vint anys per a entendre-ho amb suficient precisió, i requerix un gran esforç d’investigació”. La necessitat de recursos per a infraestructures més potents obri en el pla internacional el debat de globalitzar la inversió i distribuir les investigacions en diverses zones del món. Després de les grans instal·lacions dels acceleradors, Fuster ressalta la gran labor a formar personal especialitzat. “Els acceleradors, que poden aplicar-se a disciplines com la biologia, l’energia nuclear o la medicina, són útils tant per a la investigació com per al mercat. La seua indústria mou al voltant de deu mil milions de dòlars anuals. Els països que tenen eixe potencial són els que desenrotllen grans instal·lacions amb personal que els arriba format en els grans acceleradors.” No obstant això, este investigador en física de partícules lamenta la situació de la ciència en el marc estatal. “La física quàntica travessa un moment excel·lent, però a Espanya no té el mateix suport econòmic, i ara podem perdre l’alt nivell que hem aconseguit durant els últims trenta anys per a poder competir internacionalment.”

Per a abordar les dificultats dels jóvens científics en l’inici de la carrera investigadora, el debat va comptar amb la participació de l’associació Joves Investigadors, la portaveu de la qual, Irene de Higes, traductora i investigadora en la Universitat Jaume I de Castelló, va llegir una carta elaborada entre tots els companys del col·lectiu. En un context en què el pressupost d’I+D+i per al 2013 suposa “menys d’una quarta part del dedicat a salvar la banca”, De Higes va lamentar que els jóvens investigadors es troben amb “grans obstacles”, i destacà que l’oferta pública d’ocupació en organismes d’investigació ha passat de 681 places el 2007 a 15 el 2013. “El nostre col·lectiu advoca per invertir en totes les àrees; en cas contrari, perilla la ciència bàsica. No obstant això, ens preguntem si seria més adequat repartir el finançament entre molts grups d’investigació per a diversificar els resultats o concentrar-la en els grups que auguren, en principi, possibilitats de transferència.” “No sentim tot el suport que esperàvem de les persones que tenen càrrecs de responsabilitat, i dins de les institucions acadèmiques costa que s’escolten les nostres propostes i és difícil mantindre un debat obert i horitzontal sobre com dissenyar la carrera investigadora o sobre quines línies ha de prioritzar-se”, va observar De Higes, qui va concloure que el col·lectiu Joves Investigadors lluita per viure de la investigació. “Perquè ens apassiona i perquè creiem que la ciutadania té dret que els nostres coneixements, l’adquisició dels quals ha costat diners públics, repercutisquen en ella.”