2008 EV5és el nom de l’asteroide elegit. Un xicotet objecte d’uns 400 metres de diàmetre, al qual una sonda interplanetària podria arribar en menys de dos anys. La mitat del temps que va emprar Marco Polo a arribar a l’Extrem Orient. La comparació no és fútil.
La missió espacial Marco Polo-R ha triat este paral·lelisme amb el viatger venecià sabent el que podria aportar una anàlisi detallada en la Terra de les mostres que s’arrepleguen en l’objecte celeste. De la mateixa manera que Marco Polo va enriquir les formes de vida europees després d’absorbir, entre altres molts descobriments, els usos que els xinesos donaven al carbó o els armenis al petroli, la missió Marco Polo-R pretén respondre a algunes preguntes d’enorme valor científic: podrien els asteroides primitius contindre material desconegut? quina és la naturalesa i l’origen dels compostos orgànics dels asteroides primitius? van contribuir d’alguna manera a l’origen de la vida?
L’Agència Espacial Europea (ESA) haurà de decidir a principis de 2014 entre cinc missions, Marco Polo-R i altres quatre competidores, quina proposta serà la triada per a llançar a l’espai una sonda interplanetària en 2022. Nombroses institucions europees i més de 600 investigadors recolzen activament esta missió. Espanya té quatre components en el nucli promotor: Luisa María Lara, de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia; Javier Licandro, de l’Institut d’Astrofísica de Canàries; Josep María Trigo, de l’Institut de Ciències de l’Espai, a Catalunya, i Adriano Campo Bagatin, del Departament de Física, Enginyeria de Sistemes i Teoria del Senyal de la Universitat d’Alacant.
Vista artística de la nau Marco Polo-R mostrant un braç robòtic per a recol·lectar una mostra de la superfície d'un asteroide proper a la Terra (NEA). Imatge creada a partir d'un antic concepte de la missió Marco Polo per Yoshikawa Makoto (JAXA).
“El que fa especial esta missió és el fet d’arreplegar una mostra de l’asteroide i portar-la a la Terra per a poder-la analitzar en detall, utilitzant totes les tècniques i els moderns dispositius de laboratori que seria impensable posar en una xicoteta sonda interplanetària. Així mateix, una part de les mostres es podrien conservar per a analitzar-se durant dècades amb nous i més sofisticats instruments, com actualment ocorre amb les mostres portades per les missions lunars dels anys setanta”, destaca Adriano Campo Bagatin.
Però, per què gastar temps i diners a portar mostres d’un asteroide quan a la Terra ja han arribat centenars de fragments de meteorits que s’estudien en laboratoris de tot el món? “D’una banda, els meteorits ens arriben a la superfície de la Terra després d’haver sigut sotmesos a grans pressions en els esdeveniments d’impacte que els van originar en el cinturó d’asteroides. Finalment, a causa de l’estrés patit per eixos materials tant en els impactes com en la seua exposició a l’espai interplanetari, solen fragmentar-se en la seua brusca entrada a l’atmosfera terrestre, amb velocitats superiors als 40 mil quilòmetres per hora. D’altra banda, la gran majoria dels meteorits disponibles procedixen de la part més interna del cinturó d’asteroides, mentres que són molt més rars els meteorits carbònics que, curiosament, provenen dels asteroides primitius, que són els més nombrosos i contenen la informació més rellevant sobre els orígens del Sistema Solar. Estos components carbònics són molt més fràgils i l’entrada en l’atmosfera els resulta particularment destructiva”, explica el professor de la Universitat d’Alacant.
Condrita NWA 869.
L’asteroide 2008 EV5 és de tipus carbònic. Això permet viatjar molt més lluny en el temps. “Els asteroides amb un diàmetre inferior a uns 100 quilòmetres van poder irradiar a l’espai la calor generada per la desintegració radioactiva dels materials que els van formar fa 4.565 milions d’anys”, assegura el professor Trigo. Els seus materials estan considerats “autèntics sediments de la creació”, assenyala, i podrien fer llum sobre el denominat disc protoplanetari. Una nebulosa de gasos i pols al voltant d’una estrela central on es van formar els primers blocs sòlids anomenats planetesimals. Ací es van desenrotllar els processos físics que, en el curs de milions d’anys, van portar a la formació dels planetes.
Per què un asteroide carbònic i primitiu podria donar-nos pistes sobre l’origen de la vida? De l’estudi de les condrites carbòniques arribades a la Terra se sap que estos asteroides van estar amerats en aigua just després de la seua formació. “Es van agregar en regions externes del disc protoplanetari on les baixes temperatures van permetre la condensació de gels i de matèria orgànica”, subratlla Trigo. “Els estudis de l’alteració aquosa que estem realitzant en l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) ens fa sospitar que la interacció entre els grans metàl·lics, els filosilicats i la matriu orgànica van participar en la catàlisi de compostos orgànics més complexos com, per exemple, aminoàcids”.
Els aminoàcids són molècules imprescindibles per a la vida, les anelles que encasten les cadenes de proteïnes, l’element constituent de l’ADN de les cèl·lules. Realment “som pols d’estreles”, com deia Carl Sagan L’existència d’aminoàcids en l’espai interestel·lar pot fer un tomb a la nostra compressió del germen de la vida. Si es detectara la seua presència de manera inequívoca, caldria concloure que els processos físics que donen lloc a la vida no són fenòmens extraordinàriament rars en l’univers, sinó justament el contrari. “Les mostres retornades a la Terra podrien revelar informació valuosa sobre la presència de material orgànic en el seu interior amb implicacions astrobiològiques imprevisibles, proporcionant potencialment noves pistes sobre el sorgiment de la vida en la Terra”, emfatitza Campo Bagatin.
A més del vessant científic, l’investigador de la UA destaca les possibilitats que oferix posar en marxa esta missió per al desenrotllament tecnològic de nova instrumentació. “Part de la qual es desenrotllaria en institucions i empreses espanyoles del sector”, assevera.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.