JOSÉ MIGUEL VIÑAS – La recent Cimera del Clima de Durban, a Sud-àfrica, ha posat de manifest, una vegada més (i ja en són dèsset Conferències de Nacions Unides sobre aquest assumpte des del 1995), la manca de consens entre els diversos països en matèria de canvi climàtic. Els científics amb els seus informes urgeixen els polítics a prendre decisions, que aquests, de moment, no adopten perquè no tenen la visió global que exigeix el tema. El món càlid i de clima més extrem que vaticina l’IPCC es continua veient com una cosa una mica nebulosa i a llarg termini, plena d’incerteses, que no suposa una amenaça imminent per als distints mandataris.
Tan sols els governants d’alguns estats insulars menuts, les illes dels quals a penes sobreïxen uns pocs pams per damunt de la superfície marina, estan demanant a crits la posada en marxa de mesures urgents per a limitar les emissions, la qual cosa, previsiblement, ens portaria a un escenari en què la pujada del nivell del mar –induïda per l’escalfament global– no seria tan destacada com la que marquen algunes projeccions climàtiques, que condemnen a la desaparició sota les aigües a moltes d’aquestes illetes i atols.
Encara que la complexitat del sistema climàtic impedeix conèixer amb certesa quina serà l’evolució del clima terrestre durant les pròximes dècades, del que sí que estem segurs és que les nostres activitats estan influint decisivament en el comportament observat i cada vegada modularan més el clima si no canviem els nostres hàbits. No es poden deslligar les emissions creixents de gasos d’efecte d’hivernacle –amb el CO2 com a principal– amb la tendència a l’alça de la temperatura; una tendència global i indiscutible, a pesar dels alts i baixos que mostren les gràfiques, inherents al mateix clima. Des del 1750, any en què podem situar l’inici de la Revolució Industrial, el contingut de CO2 en l’aire no ha deixat de créixer i en l’actualitat és un 39% major que el 1750 (389 ppm enfront de 280 ppm).
Si continuem cremant petroli i carbó al ritme actual o superior, els esmentats cicles podrien arribar a col·lapsar-se, cosa que ens portaria a un punt de no retorn de conseqüències imprevisibles.
Un poc més de la meitat del CO2 que emetem a l’aire és absorbit per l’atmosfera, on actua com a gas hivernacle. La resta es reparteix gairebé a parts iguals entre l’oceà i els sòls (principalment a través de la vegetació). Les nostres emissions de CO2 han desajustat progressivament els dos cicles naturals del carboni que hi ha al nostre planeta, la qual cosa ha tingut un reflex en la pujada de la temperatura.
Amb el clima fora de control, sense cap capacitat per a actuar-hi, les condicions d’habitabilitat podrien veure’s seriosament amenaçades. Encara que tot això sona molt catastròfic, els especialistes en clima adverteixen que si la temperatura mitjana planetària supera en un parell de graus centígrads –2.5 ºC com a màxim– el valor que sol usar-se com a referència, aleshores el sistema climàtic entrarà en una dinàmica molt perillosa per als nostres interessos i serà massa tard per a adoptar mesures correctores.
Evolució, durant l’últim segle i mig, dels fluxos de CO2, expressats en petagrams de carboni per any (1 Pg = 1015 grams). En la part de dalt de la figura observem com han anat augmentant les fonts de CO2, mentre que en la inferior veiem l’evolució dels embornals. FONT: Canadell et al., 2007 PNAS.
Projecció climàtica per a la dècada del 2050, on s’observa l’increment probable de la temperatura, amb la localització geogràfica de 40 de les principals ciutats del món. En totes aquestes la temperatura pujarà. Aquesta pujada oscil·larà entre 1º i 4 ºC, depenent de les regions. FONT: Primer informe de l’Urban Climate Change Research Network (2011).
© 2012 Conec. Tots les drets reservats.
No comments yet.