El 1903, es va publicar en un diari rus Més enllà del planeta terra, una obra que, a principis del segle XX, podria catalogar-se de ficció i, hui en dia, ja no tant. S’hi descrivien estacions espacials en òrbita en què humans de totes les nacionalitats s’aclimataven per a aprendre a viure fora del nostre planeta. Aquestes estructures serien les plataformes des de les quals es llançarien expedicions a altres planetes, com Mart. Concebudes per a colonitzar l’espai, les estacions funcionarien amb panells solars i disposarien d’instal·lacions amb hivernacles per a cultivar aliments i proporcionar oxigen.
Aquesta obra, que es va reeditar en format de llibre el 1920, pertany al rus Konstantín Eduàrdovitx Tsiolkovski (1857-1935), considerat el pare de l’astronàutica, un visionari que pensava que el destí final de la humanitat no era visitar el cosmos, sinó viure-hi. «Ara, els homes són dèbils, però estan transformant la superfície del planeta. En milions d’anys el seu poder augmentarà al ritme en què canviaran la Terra, els seus oceans, la seua atmosfera i fins ells mateixos. Controlaran el clima i el sistema solar igual que controlen la Terra. Viatjaran més enllà dels límits del nostre sistema planetari; arribaran a altres sols i usaran la seua energia fresca en comptes de l’energia del seu astre moribund.»
De relats de ciència-ficció, se n’han escrit molts, uns més encertats que altres, però una cosa és fabular i una altra de molt distinta és posar tots els mitjans perquè el que imagines en algun moment esdevinga realitat. El 1903, el mateix any que es va publicar l’obra Més enllà del planeta, també va veure la llum un article titulat La investigació de l’espai mitjançant vehicles a reacció, en què Tsiolkovski descrivia el principi perquè una nau poguera eixir de la Terra, la qual cosa es coneix actualment com l’equació del coet Tsiolkovski, una fórmula que continua sent una de les bases de l’enginyeria astronàutica moderna.
En el seu estudi proposa distintes substàncies que, en mesclar-les, explosionen de forma controlada. Després de moltes operacions, Tsiolkovski havia calculat la massa de combustible necessària per a arribar a la velocitat de 8 km/s –que denominava primera velocitat còsmica–, i, com que la quantitat era molt elevada, per a reduir-la va proposar els coets de diverses etapes. «Perquè un coet d’una sola fase arribe a velocitats còsmiques ha de portar una enorme quantitat de combustible. Així, per a aconseguir la primera velocitat còsmica, el pes del combustible ha de superar el de tota la resta del coet (amb la seua càrrega inclosa) almenys quatre vegades. Però si utilitzem fases, podem obtenir velocitats còsmiques molt més altes, o emprar quantitats de combustible comparativament xicotetes.»
Els estudis, en els quals explicava les seues teories i detallava molts dels aspectes tècnics dels seus vehicles d’exploració espacial, van aparéixer en la revista Nauchnoye Obozreniye, una publicació sense impacte fora de Rússia, per la qual cosa les seues idees no van ser conegudes per la comunitat científica internacional fins anys més tard.
Autor de més de cinc-cents escrits, Tsiolkovski va anar contant les seues teories, descobriments científics i visionàries idees de futur en diverses publicacions, que anaven des de voluminosos tractats a articles breus. El 1919, dos anys després de la Revolució, el govern bolxevic el va traure de l’anonimat, i el va nomenar membre de l’Acadèmia de Ciències de Moscou, la qual cosa va despertar les suspicàcies de gran part de científics, que el consideraven un estrany sense formació acadèmica.
Però d’on venia Tsiolkovski? La seua vida no va ser fàcil. Va nàixer en una família humil i nombrosa, eren 17 germans, i, de menut, va perdre gran part de l’audició a causa de l’escarlatina, circumstància que el va aïllar del món exterior i va despertar la seua passió per la lectura i el coneixement. La seua experiència escolar no va ser bona: als 14 anys va deixar els estudis i, a partir d’aleshores, el seu aprenentatge va ser sobretot autodidacta.
El 1873, son pare el va enviar a Moscou perquè rebera una educació més acurada, i gran part dels tres anys que hi va viure els va passar a les biblioteques, llegint llibres de matemàtiques, astronomia, física, química, literatura i filosofia. Tsiolkovski havia quedat impressionat amb la novel·la de Verne De la Terra a la Lluna i va començar a cavil·lar de quina manera podrien fer-se aquests tipus de viatges. «No recorde com se’m va acudir fer els primers càlculs relacionats amb el coet. Em sembla que les primeres llavors van ser sembrades per Verne», va dir en alguna ocasió.
Durant la seua estada a Moscou, també va fer amistat amb Fiódorov, i les idees visionàries d’aquest filòsof el van influir poderosament. Pertanyent a un moviment denominat antropocosmisme, advocava per la unió de la humanitat en una causa comuna i pel progrés científic com a element clau per a acabar amb el patiment i la mort. En el futur el ser humà dissenyaria els seus propis òrgans en un laboratori, arribaria a controlar el clima i a conquistar noves terres al cosmos. Fiódorov no tenia preparació científica, i les seues idees no eren més que una utopia, però el seu pensament filosòfic està darrere de molts dels projectes que més tard duria a terme Tsiolkovski relacionats amb l’exploració espacial.
Entre 1876 i 1879 va viure de nou amb la seua família i va aprofitar per a presentar-se per lliure als exàmens de professor de matemàtiques. La seua educació autodidacta li va servir per a aprovar sense problemes l’examen de professor d’ensenyança pública i obtenir una plaça per a impartir classes d’aritmètica i geometria a la ciutat de Bórovsk, lloc on es va casar i va formar una família.
Apartat de tot, Tsiolkovski va continuar realitzant els seus experiments i escrivint els seus tractats, quasi sempre acompanyats d’il·lustracions. En l’obra L’espai lliure, de 1883, inclou un diagrama amb el disseny d’una nau espacial amb cosmonautes a l’interior llançant pilotes que es mouen en ingravidesa aparent. En l’esbós poden veure’s, també, dos grans giroscopis que permeten conéixer l’orientació de la nau en l’espai i altres elements, com una xicoteta cambra pressuritzada amb dues comportes per a eixir a l’exterior sense que s’escape l’aire.
Però, a més dels seus dibuixos, dedicava part del temps a l’experimentació; va construir un túnel de vent per a provar les característiques aerodinàmiques d’un centenar de dissenys d’avions. Com que no tenia cap suport financer, va recórrer al pressupost familiar; posteriorment, quan l’Acadèmia de Ciències es va assabentar del seu treball, li va concedir una modesta ajuda financera, amb la qual va fabricar un túnel més gran.
Però el treball més important el va desenvolupar a partir de 1892, quan es va traslladar a Kaluga, ciutat on va viure fins a la seua mort, en 1935. En l’última dècada del segle XIX, va escriure diverses obres sobre l’exploració de l’espai i va començar a esbossar els principis bàsics de la construcció de motors de coets i de l’instrumental de control de posició. D’aquesta època és, també, la seua idea de l’ascensor orbital, una estructura d’uns 36.000 quilòmetres d’altura per a accedir a l’espai –curiosament l’òrbita geoestacionària on es troben la major part dels satèl·lits està a aquesta altura–. Tsiolkovski pensava que, en el futur, aquests elevadors serien la manera més segura i barata d’arribar a l’espai.
Amb escàs instrumental científic, autodidacta, sense pertànyer a cap equip i sense que el seu treball tinguera la menor repercussió fins anys més tard, la figura de Tsiolkovski és inclassificable. Un exemple del seu aïllament va ser la seua formulació de la teoria cinètica dels gasos, el 1881, a la qual va arribar de manera totalment independent, arran dels seus experiments. Va elaborar les equacions i va enviar el resultat dels seus treballs a la Societat Russa de Física i Química de Sant Petersburg, desconeixent que la teoria ja havia sigut descoberta. Mendeléiev, president de la Societat, va aclarir l’equívoc, i impressionat pels seus treballs el va proposar com a membre.
En les dues últimes dècades de la seua vida, amb el suport de l’Estat soviètic, Tsiolkovski va continuar investigant, i destaquen les seues contribucions en l’exploració estratosfèrica i el vol interplanetari. Part del seu llegat astronàutic va començar a ser conegut gràcies al matemàtic, divulgador i escriptor de llibres de ciència Iàkov Perelman, amb qui mantenia correspondència epistolar i a qui se li atribueix haver encunyat el terme ciència-ficció.
«He dedicat tota la meua vida a meditacions, càlculs, treballs pràctics i assajos. Moltes preguntes continuen sense resposta, moltes obres estan incompletes o no publicades. Les coses més importants encara estan per venir.»
El programa espacial soviètic dels anys cinquanta no va sorgir del no-res, i seria difícil entendre’l sense una figura com la de Tsiolkovski i les seues idees d’exploració espacial, que es remunten a finals del segle XIX. Enginyers de coets, com Serguei Koroliov o Wernher von Braun el van assenyalar com la persona que els va servir de guia.
La gosseta Laika, Iuri Gagarin, Tereixkova o l’Sputnik són, en certa manera, part del seu somni. «La Terra és el bressol de la humanitat, però no es pot viure en un bressol per sempre.»
ALGUNES FONTS
- Konstantin Eduardovich Tsiolkovsky: The Pioneering Rocket Scientist and His Cosmic Philosophy Philosophy Daniel H. Shubin Editorial Algora, 2016
- Breu història de la carrera espacial d’Alberto Martos Rubio
Editorial: Edicions Nowtilus, 2009. - Russianspaceweb.com
- Konstantin Tsiolkovski
- A Man – and an equation
No comments yet.