Coincidint amb la celebració del Dia Meteorològic Mundial, el passat 23 de març de 2017 l’OMM (Organització Meteorològica Mundial) va publicar l’esperada nova edició de l’Atles internacional de núvols, que per primera vegada durant la seua ja llarga història –es tracta d’una publicació centenària, la primera edició del qual data de 1896– ha vist la llum únicament en format digital (www.wmocloudatlas.org)
Entre els professionals i aficionats a la meteorologia hi havia una gran expectació per conéixer aqueixa nova edició, ja que des de fa temps s’estava demandant a l’OMM la incorporació d’alguns tipus de núvols –molt espectaculars alguns d’aquests– que s’havien observat i fotografiat, però que fins ara no estaven catalogats. En la majoria dels casos es tracta de particularitats que presenten a vegades alguns núvols ja classificats (el que en l’Atles internacional de núvols rep el nom de “trets suplementaris”), o núvols especials –fora de categoria–, com els generats per les activitats humanes, i que van començar a denominar-se “antroponúvols”.
Figura esquemàtica amb els deu gèneres ennuvolats, amb els seus noms en llatí i les seues abreviatures oficials.
La nomenclatura i l’esquema classificatori dels núvols no han variat en la nova edició de l’Atles respecte a les anteriors. D’una banda, s’han mantingut els noms en llatí amb els quals oficialment es coneixen els distints tipus de núvols. Les noves incorporacions han adoptat també noms llatins, com anirem veient. D’altra banda, la divisió de l’ampli espectre de formacions ennuvolades continua sent la mateixa. Es mantenen invariables els deu gèneres –ja establits al llarg del segle XIX– així com el ventall d’espècies i varietats ennuvolades (així es denominen) que poden presentar, si bé s’ha incorporat una espècie nova d’altocumulus denominada volutus (Ac vol), amb la qual, a partir d’ara passen a designar-se els rars i espectaculars núvols corró solitaris que sorgeixen, a vegades, en determinats llocs del planeta, el màxim exponent dels quals és el denominat Morning Glory del nord d’Austràlia. Aquest núvol de forma tubular, dotat de rotació, arriba a aconseguir centenars de quilòmetres de longitud.
Núvol corró (altocumulus volutus) fotografiat el 18 de juny de 2013 a Calgary, Canadà. © Gry Elise Nyland
Una de les formacions ennuvolades que tenia l’OMM sobre la taula per a incorporar-la a l’Atles, és la que al seu dia Gavin Pretor-Pinney –fundador de la Societat de l’Apreciació dels Núvols, que en l’actualitat compta amb més de 43.000 socis dels cinc continents– va batejar com a asperatus. Des de fa temps, s’havien observat i fotografiat unes cridaneres formes rugoses ondulants, dotades d’una aparent aspror, en la base d’una capa de stratocumulus i també en altocumulus. L’aspecte d’aqueixes rugositats recorda prou la superfície del mar, però vista des de baix, com si estiguérem submergits a l’aigua i miràrem cap amunt. Encara que l’anterior edició de l’Atles (any 1987) contemplava l’existència d’un stratocumulus stratiformis undulatus, aqueixa singularitat, observada a vegades en la seua base, no la tenia en compte, i ara s’ha incorporat com un nou tret suplementari denominat els asperites.
Altocumulus stratiformis opacus asperetes. Fotografia presa a Shorewell Park, Austràlia, el 20 de febrer de 2004. © Gary MacArthur
Un altre dels nous trets suplementaris és fluctus, que designa unes cridaneres i efímeres onetes, en forma de rulls, que poden sorgir en el contorn superior de distints gèneres ennuvolats, com ara cirrus, altocumulus, stratocumulus o stratus. Aquesta espècie “d’onatge ennuvolat”, de grandària molt variable, és conseqüència d’una inestabilitat de Kelvin-Helmoltz (IKH) en el si de l’atmosfera. La IKH és un fenomen hidrodinàmic ben estudiat, que ocorre en els fluids si es donen les condicions propícies. En el cas que ens ocupa, té lloc quan dues capes d’aire contigües es desplacen a velocitats distintes. Si bé partim de dos règims laminars, el desplaçament diferencial comença a generar un flux turbulent en la frontera entre ambdós capes. Si justament ací, en aqueixa zona de separació, tenim una formació ennuvolada, la IKH es manifesta a través d’aqueixa successió de rulls, a manera de tren d’onades.
Tren d’onades en un altocúmulus, associat a una inestabilitat de Kelvin-Helmholtz. En la nova edició de l’Atles internacional de núvols, aquest tret suplementari passa a denominar-se fluctus. © Paul Chartier
Sense abandonar les formacions ennuvolades singulars, en detenim un moment en un antinúvol (així podem qualificar-lo), que també té cabuda en el nou Atles. A vegades, en capes de núvols alts del gènere Cirrocumulus, o mitjans del gènere altocumulus, es formen forats o cavitats circulars o amb forma el·líptica, que perforen en la seua totalitat aqueixes capes primes ennuvolades, i s’arriba a veure el cel blau del nivell superior a través d’aquestes. En aqueixes bretxes habitualment es forma un nuvolet blanc i esfilagarsat del gènere cirrus de què precipiten vidres de gel, que s’evaporen abans d’arribar al sòl –el que es coneix com una virga–. Durant molt de temps, aquests cridaners i sorprenents forats van donar origen a distintes teories sobre la seua formació. En 2011 es va resoldre el dilema, en relacionar la majoria d’aquests amb el pas d’avions. Una important fracció del contingut d’aqueixes capes ennuvolades són gotetes d’aigua superrefredada que, sotmeses a un brusc canvi de pressió, es congelen immediatament i precipiten. Quan un avió en la seua fase d’envol travessa una d’aqueixes capes, es posa en marxa un procés en cadena de congelació de les citades gotetes, que dóna com a resultat el forat; un tret que a partir d’ara passa a denominar-se cavum.
Forat en una capa d’altocúmulus (altocumulus floccus cavum), fotografiat a Mobile, Alabama (EUA) l’11 de desembre de 2003. © Weatherthings
La nova edició de l’Atles internacional de núvols de l’OMM també ha tingut en compte, com a nous trets suplementaris, els distints orígens que tenen alguns tipus de núvols que observem en l’atmosfera. Un primer exemple el tenim en aqueixes enormes quantitats d’aigua polvoritzada –miríades de minúscules gotetes– que es generen en l’entorn de les cascades. El núvol resultant –un stratus fractus (fracturat, en esquinçalls), en la majoria dels casos– porta a partir d’ara el cognom cataractagenitus, en referència al seu origen. També s’incorpora el terme flammagenitus, per a identificar aquells núvols convectius (cumulus o cumulonimbus) que tenen el seu origen en la forta calor provocada per un incendi forestal o una erupció volcànica.
Núvol generat per les cascades d’Iguazú. Segons la nova edició de l’Atles internacional de núvols es tracta d’un stratus fractus cataractagenitus. Crèdit de la fotografia: Travel Plus
Per a finalitzar aquest recorregut per les principals novetats de l‘Atles Internacional de Núvols, ens detindrem en els termes homogenitus i homomutatus, que, tal com pot deduir-se, identifiquen els núvols originats per les nostres activitats. Un exemple el tenim en els cúmuls que generen les enormes torres de refrigeració de les centrals tèrmiques, però potser el més cridaner siga el de les esteles de condensació dels avions. Depenent de les condicions d’humitat i temperatura en el nivell de vol d’un avió, es formaran o no esteles al seu pas i aquestes evolucionaran d’una manera o d’una altra. En essència, una estela és un cirrus, i, igual que aquest, està constituïda majoritàriament per cristallets de gel. Si l’estela es manté al cel almenys 10 minuts, segons l’Atles podem referir-nos a aquesta com un cirrus homogenitus. Ocorre a vegades que les esteles són molt duradores, s’eixamplen i canvien de forma, i evolucionen a diferents espècies de cirrus o a un cirroestratus o cirrocumulus. El resultat sol ser un cel embolicat. En tals casos, els núvols especials resultants incorporen al seu nom el qualificatiu homomutatus.
Esteles de condensació al pas d’un Boing 747. Crèdit de la fotografia: Dra. Caroline M. Burns.
Cel de Barcelona embolicat per diverses esteles de condensació d’avions, convertides en cirrocumulus homomutatus. © Jeroni Lorente
Des d’aquestes línies us invite a descobrir els núvols –si no ho heu fet ja– i a començar a posar-los noms i cognoms. És divertit, instructiu i us servirà, a més, per a refrescar el llatí. No perdeu l’oportunitat de recórrer al nou Atles (www.wmocloudatlas.org), amb el qual, a part d’aprendre moltes coses, gaudiràs d’una col·lecció única de fotografies i també d’alguns vídeos espectaculars Habemus novum nubes! Descobriu-los!
No comments yet.