Els antics grans monarques del Pròxim Orient (assiris, babilonis, mitannians, hittites, etc.) tenien la falsa impressió que l’or a Egipte era tan abundant com l’arena del desert. Multitud de textos ens parlen en aquest sentit. Així, el rei assiri Aixurubal·lit escrivia al monarca egipci a mitjan segle XIV a.C. per a dir-li: “L’or al teu país és com la pols, només ha d’arreplegar-se. Per què ha de restar (només) en els teus ulls?”
El taüt interior de Tutankamon (ca. 1315 a.C.) mesura 1,88 metres de llarg. La làmina d’or batut que el compon té entre 0,25 i 0,3 cm de gruix. Només en pes, el seu valor actual s’aproximaria als quatre milions d’euros (Museu del Caire).
Espectacular collar del rei Psusennes I (ca. 1000 a.C.) compost per centenars de grans d’or de 9 mm de diàmetre. El collar va ser trobat per Pierre Montet el 1940 a la tomba intacta del monarca (Museu del Caire).
El taüt interior de Tutankamon pesa 110,4 kg d’or fig. 1), la seua màscara 10,23 kg d’or, un collar del rei Psusennes I pesa 8 kg d’or fig. 2)… Quan, a pesar del gran saqueig del llegat de l’antic Egipte, veiem l’enorme quantitat de joies d’or que ens han arribat, també nosaltres oblidem les penalitats i les tremendes dificultats logístiques que havien de passar els miners egipcis per a obtindre uns grams d’or, després d’àrdues jornades de treball sota un sol implacable.
D’on obtenien els egipcis l’or? Realment era tan abundant?
Els egipcis disposaven de mines auríferes principalment al desert oriental (entre la vall del Nil i el mar Roig), tant al seu territori com a Núbia. Exceptuant les palletes d’or de depòsits secundaris que en llocs com Umm Eleiga degueren poder arreplegar poblacions predinàstiques del desert, la major part de l’or egipci procedeix de l’explotació de l’or primari en mines on, en el millor dels casos, la mitjana s’acosta als 30 grams d’or per tona de material treballat fig. 3), si bé en molts llocs aquesta relació es redueix a 1-10 grams d’or per tona de material, xifres que donen una idea real del cost de l’obtenció.
Quars aurífer procedent de la mina de Hangaliya (Egipte). Els egipcis havien de processar tones de material a fi d’aconseguir uns grams d’or (fotografia de Richard de Nul).
Els exploradors egipcis es van adonar que les taques verdes de malaquita podien advertir de la presència d’or en vetes de quars aurífer. Ja des de les primeres dinasties, fa quasi cinc mil anys, van començar a emprar morters i pesats martells de pedra fig. 4) per a polvoritzar el quars fora de les mines. Probablement, els miners de l’Imperi Antic i Mitjà eren habitants del desert empleats pels egipcis, però a partir de l’Imperi Nou, quan s’incrementa l’explotació de les mines núbies fig. 5), les poblacions mineres van créixer notablement.
Enclusa i morter de pedra dura, generalment dolerita, andesita o grauvaca, emprats per a la reducció dels trossos de quars extrets de la mina (fotografia Rosemarie i Dietrich Klemm).
Núbia, especialment la regió del Wadi Allaqi, era coneguda per les seues mines d’or. En moltes tombes tebanes podem veure com els nubis aporten, entre els seus tributs, bosses amb pols i lingots d’or en forma d’anelles (tomba del virrei de Kush Amenhotep a Qurnet Murai, època de Tutankamon).
Les mines de quars aurífer explotades pels antics egipcis són molt fàcils d’identificar, perquè essencialment la seua tècnica consistia a seguir les vetes de quars aurífer fig. 6). Com que aquestes no són molt amples, l’excavació adquiria generalment forma de trinxera. Però també trobem pous i galeries. Un exemple d’açò últim, d’època bizantina, el trobem a Bir Umm Fawakhir fig. 7).
Mina d’or d’època faraònica a Onib (desert oriental). S’hi observa el seguiment que van fer els egipcis de la veta de quars aurífer (fotografia Rosemarie i Dietrich Klemm).
Accés a una galeria de les mines d’or explotades en època bizantina a Umm el-Fawakhir (fotografia de Karin Harzbecher).
A través de Google Earth podem acostar-nos a moltes de les mines del desert oriental. Les allargades trinxeres que segueixen les vetes de quars aurífer, encara visibles com cicatrius en la superfície, són clars indicadors de la seua presència. Però, igualment, podem descobrir antics assentaments egipcis, desenes de cases de factura simple on vivien els miners. A pesar dels milers d’anys que han transcorregut, el seu aïllament ha permés que es conservaren fig. 8).
L’aigua era, sens dubte, una de les principals preocupacions de les expedicions mineres, no sols perquè era necessària per al consum humà i animal, sinó perquè també era imprescindible per al rentatge del mineral polvoritzat i la decantació de l’or. Els egipcis van excavar profunds pous per a accedir a l’aigua del desert. Molts van ser utilitzats durant segles fig. 9).
Aquesta imatge presa a través de Google Earth és un exemple de l’ús que podem donar a aquest recurs, per a identificar jaciments que després poden ser explorats sobre el terreny. Ací veiem les mines egípcies de Bokari I, on s’extreien 5,5 grams d’or per tona de material treballat (Google Earth – José Lull).
L’autor en el fons del pou de Bir Umm Hammamat, emprat per miners, pedrapiquers, comerciants i soldats que transitaven per la ruta de Wadi Hammamat (fotografia de Sergio París).
Un text d’època del rei Seti I (ca. 1280 a.C.) trobat al temple de Kanais fig. 10), al desert oriental, ens recorda que el faraó es va preocupar personalment de facilitar l’accés a les mines de la regió i proveir d’aigua els seus treballadors:
“Any 9, III shemu 20 (…) Sa Majestat va inspeccionar el territori fins tan lluny com les muntanyes (orientals). El seu cor desitjava veure les mines d’on s’extreia l’electre (…). (Sa Majestat) va dir: “Que horrible que és el camí sense aigua! Què passa, llavors, amb les expedicions que han de saciar les seues seques goles? (…). (Seti I) va viatjar pel desert buscant un lloc on excavar un pou. El déu el va guiar (…) i es va ordenar als pedrapiquers que excavaren un pou en les muntanyes. (…) L’aigua va sorgir en gran quantitat (….) i, a més, es va ordenar la fundació d’un assentament on havia d’haver-hi un santuari.”
El speos de Kanais es troba a uns 40 km d’Edfú, al desert oriental. Va ser construït per ordre de Seti I cap al 1280 a.C. El faraó tenia interés a explotar les mines de la regió.
També el seu fill, el rei Ramsés II, ens va deixar en l’estela de Kuban fig. 11) un text semblant, en què queda clar, a més, que molts miners morien en el trajecte a causa de les extremes condicions del lloc.
“En el tercer any, en II peret 4 (…) quan Sa Majestat estava a Memfis i enumerava les regions d’on provenia l’or (…) va sentir que hi havia molt d’or a la regió d’Akayta (Núbia) (…) (però) dels que anaven allí només tornava la meitat dels rentadors d’or, perquè morien de set pel camí (…)”
Estela de Kuban, escrita cap al 1277 a.C., quan Ramsés II va aconseguir que els seus homes trobaren aigua a només sis metres de profunditat en la inhòspita regió del Wadi Allaqi.
Com hem vist, el preat or dels faraons procedia de regions desèrtiques on els miners havien de suportar dures condicions de vida, treballant amb mitjans tècnics primitius. Però, a pesar d’això, l’or fluïa cap a la vall del Nil, on grans i anònims orfebres aconseguien realitzar verdaderes meravelles fig. 12).
Pectoral de Tutankamon fet d’or amb incrustacions de pedres semiprecioses (Museu del Caire).
[…] El oro de los faraones […]