Si haguérem de triar un quadre que transmetera de manera eficaç l’angoixa i la desesperació d’un ésser humà, no hi ha cap dubte que El crit del pintor noruec Edvard Munch (1863-1944) seria una bona elecció, possiblement la millor. A banda del colpidor crit que s’intueix que emet el personatge principal de la pintura –el mateix artista–, contribueixen al dramatisme de l’escena els ondulants cels encesos, de tons taronja i rogencs, que dominen en tota la part superior del quadre.
El crit d’Edvard Munch. Any 1893. © Galeria Nacional d’Oslo
Encara que molts pintors deixen volar la imaginació a l’hora d’executar les seues obres, el factor ambiental sol reflectir-se en major o menor mesura al llarg de la producció dels diversos artistes. En el cas que ens ocupa, hi ha evidències que els cels que va pintar Munch en el seu famós quadre (en realitat en són quatre els que va fer amb idèntic motiu), formen part d’un record de joventut. Tot apunta que va cridar la seua atenció un cel encés, particularment cridaner, i que aquella visió el va impactar. Els estudiosos d’El crit sembla que s’han posat d’acord en aquest detall, i es basen en un passatge del diari del mateix Munch, on relata una vivència que va tenir als vint anys d’edat, i que diu així: “Passejava per una senda amb dos amics –el sol es va pondre–, de sobte el cel es va tenyir de roig sang […] –sang i llengües de foc aguaitaven sobre el blau fosc del fiord i de la ciutat–, els meus amics van continuar i jo em vaig quedar quiet, tremolant d’ansietat, vaig sentir un crit infinit que travessava la Naturalesa”.
Donant per fet que Munch va quedar impactat per la visió d’uns “cels sagnants”, la pregunta que sorgeix tot seguit és la següent: quina va ser la causa d’aquells cridaners cels? Al febrer del 2004 uns científics de la Universitat de Texas van publicar un suggeridor article en la revista Sky & Telescope, en què relacionaven els cels encesos d’El crit amb l’erupció volcànica del Krakatau, ocorreguda a Indonèsia el 27 d’agost de 1883. Els autors d’aquesta atrevida teoria volcànica van poder certificar que, entre 1883 i 1884, els cels d’Oslo –que en aquell moment i fins a 1925 s’anomenava Christiania– van presentar ben sovint colors rogencs molt intensos en les postes de sol. Aquest fenomen va ser conseqüència d’aquella gegantina erupció volcànica, que va llançar a l’aire una enorme quantitat de partícules que, a banda de refredar significativament el planeta, van provocar un canvi en la dispersió de la llum del sol, intensificant-se els tons rogencs i ataronjats.
Gravat de l’erupció del Krakatau, a Indonèsia, el 27 d’agost de 1883. © Dea Picture Library
La premsa de l’època es va fer eco d’aquest fet singular, que va poder observar-se en distints llocs del món. En referència als capvespres vistos a Amèrica del Nord, es podia llegir en una crònica del periòdic The New York Times: “Des de fa alguns dies, un fenomen sorprenent i bonic ha acompanyat el capvespre. Es tracta de la coloració roig sang que apareix a l’oest, a uns 10 o 12 graus d’altitud, just abans del capvespre. […] El reflex en els edificis produeix un efecte similar al de les flames”.
Tornant als cels d’El crit, el fet que l’erupció s’esdevinguera el 1883 i Munch pintara el quadre deu anys més tard (el 1893) es justificaria perquè la majoria de pintures de l’artista noruec reflecteixen experiències passades. Per a aquests investigadors no hi ha cap dubte que aquell comentari que Munch va escriure en el seu diari descriu la vivència que va tenir en observar un d’aquells sagnants capvespres provocats per l’erupció del Krakatau. Durant tretze anys, la teoria volcànica no va ser qüestionada, fins que a l’abril d’enguany (2017) uns investigadors noruecs han publicat un article en la revista Weather, en què descarten la hipòtesi de l’erupció del Krakatau, com a causa dels cels rogencs que Munch va representar en el seu famós quadre.
Segons aquests investigadors, l’ondulant cel rogenc i daurat que apareix en el quadre representa uns núvols estratosfèrics polars, coneguts també com a núvols nacrats, que sorgeixen a vegades en l’estratosfera polar i subpolar a uns trenta quilòmetres d’altitud. El pintor els hauria observat a Christiania (Oslo). Aquells vistosos núvols no són freqüents. S’ha pogut documentar que es van veure a la capital noruega en comptades ocasions al llarg de l’últim terç del segle XIX, en l’època en què Munch va viure a la ciutat.
Núvols nacrats fotografiats des de l’Antàrtida. © Deven Stross
Els autors del treball posen en dubte que els cels d’El crit tinguen relació amb l’erupció del Krakatau, ja que, a banda de no coincidir en el temps amb el moment en què Munch va pintar aquella sèrie de quatre quadres, les formes ondulants del quadre no es justificarien per l’origen volcànic. També insisteixen en el fet que la visió de Munch va ser una “experiència única”, que degué observar un sol dia, mentre que els capvespres volcànics es van succeir durant molts mesos seguits. Es van convertir en rutinaris, cosa que no justifica una descripció com la que va fer Munch en el seu diari. Els científics conclouen en el seu estudi que “quan aquells núvols nacrats apareixen després de la posta de sol, s’accentua el seu efecte psicològic pel fet que la ment humana en aquest moment està esperant la foscor”. L’aparició al cel de llums ondulants de colors o en forma de cascada és una cosa que no pot venir de la mà d’una erupció volcànica, i aquella combinació de formes sinuoses i tons vius seria el que va causar una gran impressió a l’artista i el que va plasmar en el seu icònic quadre.
No comments yet.