J. M. VIÑAS – Des que el 1752 Benjamin Franklin va dur a terme el seu famós experiment de la milotxa i va demostrar la naturalesa elèctrica del llamp, les tempestes, a poc a poc, han revelat als científics els seus secrets i s’ha imposat la raó a la superstició que suscitaven. No obstant això, encara no comprenem totalment tot el que s’hi esdevé.
Fa un parell de dècades es van observar per primera vegada uns llampecs intensos prou quilòmetres per damunt d’unes tempestes, que inequívocament estaven associats a les descàrregues elèctriques que tenien lloc en aquestes tempestes, però que en presentaven un retard, cosa que desconcertava els físics.
Aquests Esdeveniments Lluminosos Transitoris (TLEs, sigla amb què se’ls coneix internacionalment), de només unes centèsimes de segon de durada, van ser batejats amb el nom de sprites (donyets). Des d’aleshores s’han pogut fotografiar i filmar moltes vegades, i s’han descobert en aquesta part alta de l’atmosfera (mesosfera) l’existència d’altres fenòmens de naturalesa semblant, com els elves (elfs).
Seqüència temporal de l’inici i el desenvolupament d’un donyet, on s’aprecia la complexitat del fenomen. Els fotogrames estan presos amb una càmera d’alta velocitat que fa mil fotogrames per segon i mostren una porció de l’alta atmosfera a unes altituds d’entre 40 i 100 quilòmetres. Crèdits: H.C. Stenbaek-Nielsen and M.G. McHarg, Journal of Physics D: Applied Physics 41 (2008) 234009.
Els donyets presenten una part superior difusa i una zona inferior constituïda per una sèrie de filaments d’aire ionitzat d’entre deu i cent metres de grossor. La grandària dels donyets és enorme: s’estenen algunes vegades des dels 40 fins als quasi 100 quilòmetres d’altitud.
El retard, assenyalat més amunt, entre alguns donyets i els llamps que els desencadenen, llençava per terra els models que tractaven d’explicar-ne la formació, cosa que ha canviat arran del treball d’un parell d’investigadors espanyols del Instituto de Astrofísica de Andalucía (IAA-CSIC), Alejandro Luque i Francisco J. Gordillo. Perquè tinga lloc una descàrrega elèctrica a la mesosfera (entre els 50 i els 80 quilòmetres d’altitud) es necessiten electrons lliures, però en aquests nivells d’atmosfera es requereix un mecanisme addicional de producció d’aquests electrons que no hi ha a les capes baixes de l’atmosfera, molt més denses i sotmeses a una major pressió. Aquest parell de científics han descobert una tercera reacció, a banda de la “ionització per impacte” i la “fixació associativa”, que actua en els nivells mesoatmosfèrics. Es tracta del “despreniment associatiu”, gràcies al qual han pogut elaborar una teoria més completa que explica el retard detectat en alguns donyets.
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.