S’ha escrit molt entorn de la tremenda velocitat amb què avança la nostra comprensió científica del món i, amb això, la nostra tècnica. Els aparells que hui en dia omplin la nostra rutina a penes eren imaginables fa unes dècades.
Fotograma de “Arribada del tren a l’estació de la Ciotat” (1895) dels germans Lumière.
Si bé l’home viu amb la sensació que la gran revolució tecnològica ha succeït durant el seu període de vida, aquesta sensació es repeteix al llarg de la història: així degueren sentir-se també els primers espectadors de L’arribada del tren dels germans Lumière, els primers homes que van pujar a la locomotora de vapor i el primer home que va veure el seu rostre en un daguerreotip.
Hi ha hagut, no obstant això, el que podem considerar un canvi qualitatiu durant aquest segle pel que fa a l’assimilació cognitiva i emocional de les noves tecnologies i dels seus resultats. El cas de què ens ocupem a continuació és un exemple idoni per a expressar aquest canvi qualitatiu: la bomba atòmica.
Quan l’antic guerrer donava mort a l’enemic amb la seua espasa, podem considerar que era capaç d’assimilar el dolor causat, capaç de comprendre que s’estava arrabassant una vida i, si de cas, elaborar un sentiment de culpabilitat proporcional a l’acte. Amb els avanços bèl·lics, des de la fletxa fins a la metralladora, el desfasament entre assimilació emocional i la matança s’ha ampliat. El punt d’inflexió definitiu, amb tot, arriba el 6 d’agost de 1945 amb el llançament de la bomba d’urani Little Boy des de l’avió B-12 Enola Gayy sobre Hiroshima.
Crèdits: Wikipedia
El simple acte de prémer un botó provoca la desaparició de 140000 habitants de la ciutat nipona. El pilot encarregat de sobrevolar Hiroshima no és capaç d’assimilar emocionalment les conseqüències dels seus actes, el supervivent que observa la ciutat devastada, encara dreta a penes uns minuts abans, tampoc és capaç d’assimilar el desastre. No estem parlant d’insensibilitat o absència d’empatia, molts dels participants en el llançament de Little Boy i Fat Man viurien la resta de les seues vides sumits en la culpabilitat, i l’horror de les víctimes es veuria cruelment reflectit en el gènere literari gengaku bungaku (literatura de la bomba atòmica), escrit pels supervivents de la massacre. Parlem de l’absoluta impossibilitat de sentir culpa per la mort de 140000 persones, de sentir el dolor de 140000 homes i dones esborrats de colp. Aquesta desproporció s’aborda de manera explícita en les reflexions del filòsof polonés Günther Anders (1902-1992), i també, d’una manera subtil, en l’aparició de la dansa butoh, una dansa japonesa nascuda en els anys posteriors a l’horror de 1945.
El simple acte de prémer un botó provoca la desaparició de 140000 habitants de la ciutat nipona. El pilot encarregat de sobrevolar Hiroshima no és capaç d’assimilar emocionalment les conseqüències dels seus actes, el supervivent que observa la ciutat devastada, encara dreta a penes uns minuts abans, tampoc és capaç d’assimilar el desastre.
Günther Anders (1902-1992), cofundador i guia del moviment contra la bomba atòmica. Crèdits: Internationale Günther Anders-Gesellschaft
Els arguments d’Anders entorn de la tècnica i l’ètica encara bateguen amb força en els discursos filosòfics actuals. Aquesta desproporció que hem plantejat va rebre en la seua filosofia el nom de “desnivell prometeic”. Aquesta idea no apareix exposada de manera extensa en l’obra d’Anders, sinó de forma intermitent en no pocs textos. El mite de Prometeu ens ha arribat des de fonts diverses, amb algunes variacions. En termes generals, parla d’un tità que, davant del fet que la resta dels animals havien sigut dotats per la divinitat de ferramentes per a defendre’s (urpes, dents, pelatge, etc.), va robar el foc i la tècnica per a nosaltres. Aquests dons van permetre a l’home prendre les regnes del seu propi destí, escapar de les determinacions naturals i edificar la seua pròpia senda (humanistes com l’italià Giovanni Pico della Mirandola (1463-1494) van usar aquesta tesi per a exalçar l’home). Les seues capacitats, no obstant això, poden elevar-lo cap a la divinitat o fer-lo degenerar fins a l’estadi animal. La seua intel·ligència es torna una arma de doble tall. Cada una de les nostres facultats posseeix, en boca d’Anders, “una relació particular quant a la magnitud i escala” i “els seus límits de rendiment”. Per molt que puguem planificar un atemptat monstruós, la nostra imaginació no estarà a l’alçada, potser, de la magnitud del que s’ha planificat. Arriba un punt a partir del qual les nostres facultats no poden continuar rendint: no som capaços de plorar i sentir la mort d’un milió d’homes, el nostre sentir s’esgota en casos menors, potser no podem més que afligir-nos verdaderament per la mort d’un sol home. El món tecnificat que habitem, i ací s’erigeix la crítica d’Anders, ha sobrepassat en magnitud, amb escreix, el que les nostres facultats ens permeten assimilar. La nostra fabricació tècnica, accelerada, ha acabat per generar un monstre impossible d’aprehendre donades les nostres limitacions congènites. Anders es cartejaria amb el pilot Claude Robert Eatherly (1918-1978), l’avió del qual, el Straighy Flush, va prestar suport directe durant l’atac nuclear a Hiroshima.
Els arguments d’Anders entorn de la tècnica i l’ètica encara bateguen amb força en els discursos filosòfics actuals. Aquesta desproporció que hem plantejat va rebre en la seua filosofia el nom de “desnivell prometeic”.
Kazuo Ohno, creador de l’Ankoku Butō, una tècnica de dansa nascuda des de la commoció causada a Japó per l’holocaust nuclear.
El dolor patit a Hiroshima i Nagasaki està en la base de nombroses representacions artístiques i literàries que tractaven de donar veu al trauma col·lectiu nipó. D’entre l’ampli ventall d’expressions culturals sorgides després de la catàstrofe cal destacar la dansa butoh, creada pels coreògrafs Tatsumi Hijikata (1928-1986) i Kazuo Ohno (1906-2010). El butoh constitueix un exercici de recerca del cos, emancipat de la dependència de la paraula escrita i parlada, que recull sense embuts la crueltat, l’horror i la devastació tan assentades en l’imaginari dels japonesos en els anys 50. Quan assistim a una representació de butoh veiem un cos desposseït de floritures, en un continu retorciment grotesc, veiem una dansa en busca de l’expressió del dolor humà. En el butoh, a més, es veu la desesperació del que és incapaç d’assimilar, del que estén les mans sumit en la confusió i es bloqueja davant de la impossibilitat que els seus ossos i músculs donen compte, amb veracitat, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer i de patir.
El butoh i Anders són casos distants, però podem considerar que en els seus respectius discursos s’assalta amb subtilesa aquell “desnivell prometeic”, aquella impossibilitat absoluta, potser irreversible a partir del succés de 1945, d’assimilar adequadament allò que la nostra tècnica és capaç de provocar. L’home, des de mitjan segle passat, s’ha vist condemnat a la mateixa mirada del xiquet que, amb un simple colp a la pilota, trenca el gerro més car de la casa. Aquesta incertesa és ja la nostra i potser no podem fer marxa arrere.
No comments yet.