ENGLISH VERSION: “DARPA’S failures are the ones that did not leave a foundation of good research”

La periodista nord-americana Sharon Weinberger (San Francisco, 1972) és una de les màximes expertes en ciència i seguretat nacional del seu país. A finals de l’abril va visitar València invitada per la Institució Alfons el Magnànim per a presentar el seu últim llibre, The Imagineers of  War,  sobre la història de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançats de Defensa, coneguda pel seu acrònim en anglés DARPA, l’acte de presentació de la qual es va celebrar en el MUVIM, de la mà de Vicent J. Martínez, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i director de Conec; Carlos Peña, investigador de l’Institut de Biologia Integrativa i de Sistemes, i Raúl Jiménez, professor d’investigació en la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA).

Fundat en 1958, aquest organisme del Pentàgon va ser creat per l’Administració d’Eisenhower com a resposta tecnològica al desafiament del llançament del satèl·lit soviètic Sputnik. Algunes de les seues iniciatives han canviat el món, com el projecte ARPANET. Uns altres van acabar en fracassos estrepitosos, com la Guerra de Vietnam. Però a DARPA es deu des de la gestació dels primers nodes d’Internet als cotxes autònoms i els drons armats. Per aquest motiu no ha de sorprendre a ningú que Weinberger faça un balanç positiu de la història de l’agència, que actualment, segons sosté aquesta periodista, camina mancada de grans objectius.

Pregunta. Pels seus fracassos i apostes extravagants, DARPA mereix ser qualificada com “la ciència boja del Departament de Defensa” als Estats Units?
Resposta. Estic en desacord amb aquest qualificatiu. No crec que ajude a pensar què és DARPA, ja que no està per a fer ciència boja, sinó per a ser el bastió de la raó científica i per a intentar idees atrevides en tecnologia. És una forma abreujada de dir-ho, però és l’habitual de veure l’agència, i d’alguna manera és contraproduent, perquè podria significar que DARPA ha dedicat el seu temps a una ciència desgavellada.
La qüestió, que ha generat molta tensió, és si DARPA és una agència nacional de seguretat que fa ciència o una agència científica que es dedica a la seguretat nacional. Quin hauria de ser el focus? Un dels científics esmentats en el meu llibre és Nicholas Christofilos, un “favorit” de DARPA implicat en el projecte Seesaw, consistent en un feix de partícules per a bombardejar, una espècie d’arma nuclear espacial. Supose que se’l pot anomenar un “científic boig”, però tots els directors de DARPA que el van finançar van afirmar: “Sabíem que mai funcionaria, però era una ciència meravellosa”. En els inicis dels anys huitanta, Ronald Reagan va dir que intentarien fer-lo funcionar. Era només una mena d’idea, però van voler construir basant-se en aquesta un escut antimíssils basat en l’espai per a protegir contra els atacs nuclears soviètics, conegut com el projecte Star Wars. Els investigadors es van quedar estupefactes. Però és un exemple de com es requereix, per a una ambiciosa idea, tecnologia que no és accessible durant dècades i en la qual s’hauria d’invertir.

“Si volen que DARPA siga una agència important, han d’assignar-los objectius importants per a aconseguir-ho, i no crec que els hagen tingut els últims anys.”

P. Per què ARPANET, que va posar les bases d’Internet, representa per a vosté l’èxit més important de la història de DARPA?
R. Va ser el que va donar reputació a l’agència. Hi hagué molts projectes implicats, van obtenir crèdit i moltes persones hi van participar. Unes altres agències s’hi van implicar, però realment va ser una creació de DARPA, que va liderar el gran treball i els fons, i el van posar en marxa. En termes de tecnologia que va canviar el món, no hi ha millor exemple que Internet. Va ser la primera vegada que DARPA va aconseguir tenir el seu propi crèdit i també és l’exemple del treball més gran de DARPA que ha canviat el món. I és irònic que va ser una reduïda part del que estava fent l’agència, no va ser tan gran com ho foren altres programes. És el millor exemple pel qual l’agència va tenir èxit.

P. Els projectes de DARPA alimenten un bon nombre de llistats en la premsa sobre les idees més boges i espantoses de l’agència. Ho veu com una trivialització de la ciència militar?
R. És una bona manera de dir-ho. La gent sempre em pregunta pels èxits i els fracassos de l’agència, però DARPA és molt més complexa. Posem-ne un exemple. Durant els anys huitanta, DARPA va fundar la Iniciativa de la Computació Estratègica, que va suposar milers de milions de dòlars d’inversió per a crear intel·ligència artificial, i es pot incloure perfectament amb la resta dels fracassos de l’agència. Es va fer molta publicitat i hi hagué una certa controvèrsia, però mai van arribar a crear intel·ligència artificial, totes les tecnologies que van provar van fracassar. La major part de programes i empreses que li van donar suport van fer fallida. Tot i que s’accepta que aquest fracàs va portar a les bases de bona part dels grans avanços de la ciència de la computació en intel·ligència artificial. Però va ser un mitjà que va costar molts dòlars i va fracassar. A vegades costa temps per a considerar-lo un èxit o un fracàs.

Un altre exemple és el treball amb drons. DARPA va crear el predecessor del dron Predator associat a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan anomenat Amber. I va volar, però l’empresa que va ajudar a construir-lo va fer fallida. Pocs anys després, una altra empresa va comprar la firma en fallida i la CIA va adquirir el Predator. Per a mi, els fracassos ho són realment si no aporten les bases per a la bona investigació. El fracàs es dóna quan el projecte no es converteix en el mitjà per a produir bona ciència.

P. Un altre fracàs molt conegut de DARPA va ser l’Avió Aeroespacial Nacional.
R. Era un avió espacial d’una sola etapa que bàsicament s’enlairava d’una pista d’aterratge, tot el camí fins a l’òrbita, en comptes de ser llançat per un coet, i arribava a l’espai on podia ser qualsevol cosa –un avió espia, una bomba espacial–, i reentrava a l’atmosfera i aterrava de nou com un avió. Era el que Reagan anomenà l’Orient Express, una línia de passatgers civil que tardaria només dues hores entre Washington i Tòquio. La tecnologia encara no estava prou preparada per a aconseguir-ho. El cost d’aquest complex programa havia arribat als milers de milions de dòlars, i va ser cancel·lat i es va afegir a la llista dels fracassos. Va ser un vast programa d’investigació increïblement costós. Potser hi havia millors maneres d’avançar la investigació, però l’avió supersònic es deu, d’alguna manera, al treball de DARPA.

P. Aquest fracàs va ser probablement el més de car de DARPA. Se sap quant costa cada projecte?

R. Podem saber el seu pressupost anual general, però sol ser difícil saber-lo en concret en els programes individuals per a calcular-lo. A vegades està clar i altres no, i a vegades els fons són per a programes classificats. De manera que cal posar-se en contacte amb ells per als detalls.

P. Quina és l’opinió pública sobre l’activitat de DARPA als Estats Units?
R. Tinc la impressió que és positiva. Per descomptat, hi ha gent que s’oposa a qualsevol treball militar, i hi ha gent que s’oposa a la investigació militar. Tota aquesta gent representa l’oposició a DARPA, però crec que, en general, en el públic americà és un exemple positiu, DARPA gaudeix ara d’una bona reputació.

P. És important que es coneguen els orígens militars de la tecnologia actual?
R. Crec que sí. Si s’observa el debat actual als Estats Units, una de les qüestions per les quals la Marxa per la Ciència ha protestat fa referència a les retallades en el finançament públic de la ciència. És important que hi haja gent que advoque per la ciència i els fons. Si el pressupost militar augmenta, probablement ho farà la investigació militar, com durant la Guerra Freda, quan hi hagué un canvi en el finançament de les institucions militars. Si és positiu o negatiu, depén de com es veja la implicació de l’Exèrcit amb la ciència i la tecnologia. És cert que ARPANET, producte de l’interés, la ciència i els objectius militars, és una cosa bona, però si es veuen altres àrees és distint. Si parlem de les retallades en el finançament de la ciència, res és positiu o negatiu, sinó que hem de tractar d’entendre les implicacions del canvi. És un poc ingenu i simplista dir “Oh, no, el govern retalla el finançament!”. Se sap que ho estan canviant. El govern sempre ha finançat la ciència i sempre ha tingut objectius de seguretat nacional. La qüestió és com d’amples o estrets són els objectius. Aquest és un debat diferent.

P. Alguns instituts d’investigació a Espanya es neguen a col·laborar amb DARPA argumentant que no són necessaris els objectius militars per als avanços científics i el cas de DARPA enganya la gent, perquè el mateix podria fer-se amb fins civils. És la investigació militar un mal necessari?
R. Depén d’on estigues. Els països tenen exèrcits per a protegir els seus interessos nacionals. Ací entra la qüestió de si és un mal necessari. Hem d’atendre les implicacions que té. Hi ha beneficis tenint finançament militar en ciència, però també enormes inconvenients com descric en el llibre. Per exemple, DARPA es va embarcar en els experiments científics que van ser increïblement perjudicials en els temps de guerra. Un d’aquests va ser la introducció dels experiments de l’exfoliació al Vietnam. És un exemple de ciència aplicada en què DARPA va participar.

P. En el seu llibre, el fet més important de la història de DARPA va ser la Guerra del Vietnam.
R. El més important per a mi és com malinterpretem les lliçons de les guerres passades. M’interessava la Guerra del Vietnam en part a causa de la història fortament classificada. Descobrir alguna cosa que ha estat en secret era molt interessant, però també és molt important hui perquè gran part del treball que DARPA va crear en la contrainsurgència, descoberta entre 2005 i 2008 per l’Exèrcit dels Estats Units, que va començar a llegir aquells fets que no sabien que foren creats per DARPA als anys seixanta, que van usar com a pla a aplicar en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. És increïble. Si tries el que creus que té èxit sense entendre els fracassos dels contactes d’on va venir, és un desastre. I el més important per a mi és que el programa original de contrainsurgència per a DARPA va tractar de trobar la manera d’evitar mobilitzar tropes nord-americanes en països estrangers, però als anys 2000 el programa de DARPA va ser completament soscavat. La comprensió de la història és realment important, i per això són importants per a mi les lliçons de la història com una comprensió moderna del que està passant. Aprenem que podem fer tot el que volem i gastar diners, tecnologia i tropes, però no podem arreglar els problemes d’altres països sense institucions governamentals millors i estables.

P. A pesar de les crítiques, el Projecte AGILE ha sobreviscut amb diferents noms.
R. El projecte AGILE va ser un nom general per al treball de DARPA al sud-est asiàtic, al Vietnam i a Tailàndia, i es va estendre com un programa global de contrainsurgència. Realment el van veure com un experiment científic global que podria identificar les arrels de la insurgència i després aplicar solucions tecnològiques des de diferents estudis socials (antropologia, economia, ciència política…). I va fracassar. La millor explicació que tinc de per què va ser un fracàs va ser d’un exdirector de DARPA. Va dir que amb AGILE, DARPA va tractar d’enfocar l’anàlisi d’un sistema per al problema d’un país, mirant totes les parts i com estaven encaixades. I l’única institució que pot aplicar això dins d’un país és el mateix govern, no un govern exterior. Si el govern mateix és corrupte en un llarg període, no hi ha res que el govern dels Estats Units puga fer sobre aquesta qüestió. Cinc dècades després, els problemes a l’Afganistan i l’Iraq van ser sobre la contrainsurgència per involucrar-se l’Exèrcit nord-americà.

“DARPA ara està gaudint d’una espècie d’edat d’or sense grans escàndols ni grans fracassos.”

Però AGILE en si mateix és un programa que va ser llançat al final de la guerra del Vietnam, administrat per primera vegada per l’Oficina d’Investigació de Defensa a l’Estranger, dedicada a l’anàlisi de les fortaleses i debilitats de l’organització i la gestió del govern nord-americà en la contrainsurgència. El Congrés es va tornar molt crític amb DARPA. L’Oficina d’Investigació de Defensa a l’Estranger era molt impopular. Van canviar el nom de l’oficina pel d’Oficina de Tecnologia Tàctica, que no tenia res a veure amb el Vietnam, i que encara existeix i ara és la més gran dins de l’agència. Moltes de les tecnologies que estan associades amb DARPA com els avions no tripulats, les armes de precisió o els avions furtius van eixir dels errors de  la investigació del Vietnam i d’AGILE. I això és el que més s’oblida. DARPA va crear aquestes sorprenents tecnologies, però estaven directament relacionades amb la guerra. La forma de les nostres guerres hui en dia es deu en gran part al treball de DARPA. El seguiment de les guerres en l’actualitat és possible per aquella guerra sense èxit de DARPA. Els drons són una tecnologia increïble i reeixida, però tenen èxit arran de la guerra, i això és una qüestió diferent. El que interessa d’AGILE és que, encara que no va tenir èxit, va treballar sobre com resoldre les guerres, cosa que DARPA no fa hui. AGILE va ser un gloriós fracàs, però també és important que s’entenga per gloriós fracàs que va intentar una cosa tan sorprenent com Star Wars. Almenys, era un acte noble en teoria.

P. Quin president dels Estats Units va ser el més ambiciós?
R. Probablement ho va ser el president John F. Kennedy. La defensa antimíssils, les proves nuclears, els viatges espacials i la contrainsurgència van ser les quatre àrees principals en què va participar el president Kennedy. No dic que fóra positiu o negatiu, però no crec que cap president anterior, que ho va ser realment Eisenhower, o després tenia tant d’interés pel treball de DARPA. Probablement la seua participació va ser la més personal.

P. Per què afirma que alguns dels fracassos més espectaculars revelen el verdader abast de les ambicions dels seus líders?
R. Sostinc que si es vol tenir mitjans per a l’èxit ha d’haver-hi mitjans per als fracassos també, és impossible evitar-ho. DARPA tingué en el seu apogeu coses com ARPANET, però també la Guerra del Vietnam. Aquestes coses s’han de decidir com a país, com a govern. No crec que tinguem actualment un lideratge que vullga permetre que DARPA tinga aquests espectaculars fracassos, i potser és bo. Probablement no es volen més fracassos, però aquesta és una elecció que ha de fer-se. No s’aconseguirà un altre ARPANET si no s’arrisca que l’agència hi participe. Hi ha una tendència a trivialitzar aquesta qüestió. DARPA parla feliçment d’ARPANET, però no vol parlar de la guerra del Vietnam. Com la dita popular, l’èxit té mil pares i el fracàs és orfe. Això es pot aplicar a DARPA.

“Kennedy va ser probablement el president que va tenir una participació més personal en DARPA.”

P. Quin és el programa més polèmic dels últims anys?
R. En els últims anys ha sigut la Total Information Awareness, sens dubte. Tenia un enorme interés públic. Però crec que en el futur el treball en neurociència en l’Oficina de Tecnologia Biològica podria ser igual de controvertit. Recorde que una de les últimes entrevistes que vaig fer per al llibre fou amb el cap de l’Oficina. La neurociència és a hores d’ara la gran aposta que estan fent, i vaig preguntar si alguna vegada classificarien el treball en neurociència. Esperava que ell diguera que no, però contràriament va dir: “Bé, sí. Si alguna vegada arribem a alguna cosa que ens proporcione buscar avantatges per als Estats Units, així com qualsevol altre camp, serà classificat”. Va ser molt honest. Quan es pensa en la investigació neurocientífica relacionada amb estudis clínics en humans que estan sent classificats, és un territori molt perillós i podria generar una controvèrsia com la que vam tenir amb la IAO. Però ara DARPA està gaudint d’una espècie d’edat d’or sense grans escàndols ni grans fracassos.

P. Com descriuria la seua investigació dins de DARPA?
R. Tenim la Llei per la Llibertat de la Informació, que permet l’accés als registres governamentals, en teoria. En la pràctica, pot ser molt difícil. Em va costar tres anys de batalla legal contra DARPA, però al final vaig guanyar. La Llei de Llibertat d’Informació diu que puc demanar accés als registres, i al principi em van negar l’accés i després van tornar a negar-me’l, i els vaig demandar en els tribunals; finalment van acceptar entregar-los. Els més complicats van ser els registres d’arxius nacionals. Al llarg de diverses dècades havien desclassificat una gran quantitat d’informes, de manera que es pot entrar i buscar arxius des de 1959, les notes originals manuscrites de la gent, i vaig fer entrevistes. Vaig començar amb persones que estaven en l’agència en 1958 fins a l’actual director. Vaig entrevistar unes cent persones. El llibre es va fer en quatre anys i mig, però vaig començar a entrevistar els funcionaris de DARPA el 2007 quan treballava en un altre llibre per al 50é aniversari.

“Moltes de les tecnologies associades a DARPA, com els avions no tripulats, les armes de precisió o els avions furtius van eixir dels errors de la investigació del Vietnam i del projecte AGILE.”

P. És possible la transparència en DARPA o continua sent una utopia?
R. DARPA sempre ha tingut una relació diversa amb la transparència. Fins i tot quan van passar documents desclassificats, DARPA sempre ha tractat de protegir la seua independència. Sempre han tingut la visió de fer el seu treball argumentant que necessiten ser independents i lliures de supervisió. I el meu argument va ser que tot finançament ve del govern, té el suport dels dòlars dels contribuents, i continuen sent objecte de la mateixa llei que la resta del Pentàgon, i hi ha lleis molt clares perquè el públic també hi tinga accés. S’obliden a vegades que són una institució pública, i ho són, i molt, i m’agrada recordar-los-ho. La transparència continua sent una utopia, però l’he defensat durant molt de temps, així que faig la meua part.

P. Com estan les condicions d’investigació en DARPA?
R. DARPA, igual que altres agències, no usa la típica revisió per parells perquè vol avançar ràpidament, i en programes de tecnologia això sovint pot funcionar bé perquè es poden prendre decisions ràpidament, no han de debatre qüestions com aquesta. L’ús de la revisió per parells és molt problemàtic, es necessita consens científic per a avançar. Aquesta és la condició de la ciència aplicada, i volen resultats molt ràpids.

“ARPANET és el millor exemple de l’èxit de DARPA.”

P. DARPA compta amb nous reptes o està estancada actualment?
R. Les noves àrees en neurociència són probablement l’aposta més recent. DARPA va participar en investigacions neurocientífiques anteriorment, però es tracta de l’extensió més recent a causa de la creació de la nova oficina amb nous fons. En primer lloc, l’Administració de Trump encara no ha nomenat un nou director. Correspon realment a la nova Administració i al nou director portar DARPA en una direcció distinta. Resulta difícil dir ara què passarà amb el pressupost, quins seran els objectius i l’establiment d’un gran nombre de patrons de govern per a veure on va. Si el pressupost del Pentàgon puja, i això és el que vol l’Administració Trump, llavors, típicament, el pressupost de DARPA puja un percentatge. Per tant, si el seu pressupost puja, correspondrà al nou director triar on s’inverteix.
DARPA ha tingut èxit quan tenia objectius ambiciosos. I no crec que els tinga ara mateix. No tinc esperances perquè tinc la meua visió del que DARPA ha fet. Si volen que DARPA siga una agència important, han d’assignar-los objectius importants per a aconseguir-ho, i no crec que els hagen tingut els últims anys.