La singularitat tecnològica

Passen-se els cinturons, que vénen revoltes: el món farà un canvi espectacular, i els humans tal com els entenem hui en dia quedarem obsolets.

Singularitat: Distinció o separació del comú.

Singularitat tecnològica: Punt a partir del qual una civilització tecnològica experimenta una acceleració del progrés tan gran que provoca la incapacitat de predir-ne les conseqüències.

El món que coneixem està a punt de canviar fins a quedar irrecognoscible. No es tracta només de la revolució que portarà una tecnologia nova, sinó d’alguna cosa molt més gran: la concentració de revolucions a un ritme tan ràpid que literalment els humans no siguem capaços d’assimilar: la singularitat tecnològica.

Aquesta és l’opinió que comparteixen molts dels que hui treballen en la frontera de la tecnologia, i aquesta la història de la seua arribada.

Les revolucions tecnològiques
És difícil imaginar un temps en què no teníem mòbils per a comunicar-nos amb qui siga i en qualsevol moment, o un temps en què no podíem connectar-nos a internet per a buscar informació. Amb tot, és molt recent.

Les revolucions tecnològiques solien arribar més espaiades. Des que als anys 1830 es va inventar la telegrafia gràcies a l’electricitat, que va portar una revolució social i econòmica, van haver de passar uns setanta anys fins que el telèfon i la ràdio van tornar a revolucionar-ho tot. Després uns quaranta fins que va arribar la televisió. Ordinadors, xarxes, internet, mòbils…, cada pas significatiu ha arribat amb menys temps de diferència.

Del gegant disc de 8 polzades a la xicoteta memòria microSD han passat trenta anys, i en l’última caben prop d’un milió de vegades més que en el primer.

Has sentit parlar de la Llei de Moore? El nombre de transistors en un xip es duplica en uns dos anys (i amb això la seua potència), com va observar en els seixanta Gordon Moore, cofundador d’Intel. Però aquest és només un exemple de fenòmens similars. A pesar que els avanços pareixen arribar a l’atzar, el comportament general sembla tan predicible que alguns com Ray Kurzweil li donen caràcter de llei, la llei de retorns accelerats. Si continua així, arribarà un moment en què tinguem revolucions a un ritme tan frenètic com d’un dia a un altre. Un dia en què ja mai podem “estar al dia” i la vida dels humans, tal com la coneixem, no podrà continuar.

Els canvis de paradigma ocorreguts en successos històrics clau, trets de quinze llistes distintes recopilades per Kurzweil, mostren una tendència exponencial.

Des que el matemàticJohn von Neumann s’ho plantejara seriosament als anys cinquanta, molta gent hi ha pensat, i es refereixen a aquest hipotètic moment amb el nom de singularitat tecnològica. No tot el món creu que una cosa així passarà, que seguiran aquestes tendències. Però els experts que sí que ho esperen estimen que aquest moment arribarà cap a 2050, tot just uns trenta anys en el futur.

L’explosió d’intel·ligència
Un dels avanços més profunds té a veure amb el disseny de màquines cada vegada més intel·ligents. Màquines que cada vegada mereixen més el qualificatiu de “pensants”. La intel·ligència artificial (IA) s’utilitza hui en dia per a multitud de tasques complexes, des de recerques en internet fins per a conduir cotxes autònoms. Amb tot, encara està molt allunyada del que considerem un comportament intel·ligent per a un humà, una capacitat general de resolució de problemes. Però açò no té per què ser sempre així. El que es coneix com a intel·ligència general és una meta que, encara que llunyana, potser s’hi arribe d’una manera sorprenentment ràpida gràcies a l’acceleració de les revolucions tecnològiques.

Quan fa un any el programa AlphaGo va derrotar el campió mundial Lee Sedol en el complex joc del Go, molts van reconéixer el salt qualitatiu que ha fet la intel·ligència artificial gràcies a tècniques com el deep learning.

Una vegada arribem a crear una IA general, aquesta serà capaç, entre altres coses, de dissenyar IA encara millors. I aquestes al seu torn, altres de millors. Un cicle d’augment explosiu de la intel·ligència que ràpidament deixaria la nostra per terra: l’arribada d’una “superintel·ligència artificial”.

Açò és per a molts autors, incloent-hi Ray Kurzweil i Vernor Vinge, el que caracteritzaria la singularitat. És el moment en què ens gitem sent l’espècie dominant del planeta i en despertar-nos descobrim que ens hem quedat obsolets. És el final de l’era humana.

Sona perillós? Si ho creus així, no estàs a soles. Personalitats com el físic Stephen Hawking i l’emprenedor Elon Musk porten temps advertint que l’avanç incontrolat de la IA és un problema greu per al futur de la humanitat. L’últim ho compara fins i tot amb “invocar el dimoni”. I confirmant que la cosa no va de broma, fa a penes unes setmanes el president rus Vladímir Putin escrivia que qui es convertisca en líder en aquesta àrea controlarà el món.

Més enllà dels humans
Què serà de nosaltres quan arribe (si arriba) la singularitat? Potser les IA ens substituïsquen com a espècie dominant. Però també que integrem aquestes IA en nosaltres mateixos, convertint-nos en éssers que van més enllà del que som hui en dia.

Podríem anar integrant més tecnologia en els nostres cossos. Ja ho fem a una escala reduïda amb pròtesis i marcapassos, i podríem arribar a integrar electrònica que en la pràctica controlaríem “amb el pensament”. També gràcies a l’enginyeria genètica som més capaços de manipular a voluntat l’ADN, de manera que cada vegada tenim més oberta la via de millorar-nos a nivell molecular. Finalment, podem usar els avanços en nanotecnologia per a integrar minúsculs robots que milloren les funcions del nostre organisme.

Aquesta forma en què la humanitat podria convertir-se en alguna cosa més, modificant enormement els éssers biològics que som gràcies a la tecnologia, és el que es coneix com a transhumanisme.

Passada la singularitat, potser no hi ha distinció entre humà i màquina. S’entrellacen temes apassionants. Més enllà de la tecnologia, la psicologia o la filosofia no quedarien intactes. Què ens fa humans? Qui som realment? Les nostres respostes probablement s’assemblaran poc al que tenim actualment.

El futur singular
Fer prediccions és molt difícil (“especialment quan es tracta del futur”, que deia el genial físic Niels Bohr). No està clar el que passarà amb les revolucions tecnològiques, i és bo prendre’s les prediccions amb un cert escepticisme, vinguen de qui vinguen. Però sembla probable que el futur pròxim ens tinga reservades sorpreses que faran empal·lidir els grans esdeveniments de la història de la humanitat.

Si sobrevivim a les grans catàstrofes que amenacen la nostra espècie, com la possibilitat d’una guerra nuclear o una devastació del planeta deguda al canvi climàtic, cal esperar un futur molt, molt especial. Un punt en l’evolució com mai s’ha donat en el nostre planeta. Un temps que molts dels que actualment estem vius arribarem a veure, tal vegada aterridor, tal vegada esperançador, però sens dubte excitant: la singularitat tecnològica.