VICENT J. MARTÍNEZ – Al llarg de la història s’han aportat moltes hipòtesis astronòmiques per a tractar d’explicar què va ser aquella estrella (encara que, potser, la intenció de l’evangelista era només realçar simbòlicament l’esdeveniment). En el fresc de Giotto “L’adoració dels Reis Mags”, el pintor representa l’estrella com un cometa. De fet, Giotto va poder observar el cometa Halley el 1301. Aquest cometa, amb un període de 76 anys, també va ser observat pels xinesos l’any 12 aC; per tant, no va poder tractar-se de l’estrella que esmenta Sant Mateu. Segons sembla, la Nativitat va tenir lloc realment a la primavera de l’any 5 aC, si es corregeixen els errors de Dionís l’Exigu en l’establiment del calendari cristià fet l’any 525. Aquest calendari va ser establert a partir dels períodes de regnat dels emperadors romans, però Dionís no va considerar que Cèsar August va utilitzar el nom d’Octavi durant quatre anys del seu mandat. Tampoc va considerar l’any zero. Probablement, la data actual és una adaptació cristiana de festes celtes i romanes relacionades amb el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, Sol Invictus. Pel que fa a l’estrella, l’astrònom britànic Mark Kidger apunta una hipòtesi que resulta interessant.
Els astrònoms xinesos i coreans parlen de l’aparició d’una nova brillant en la constel·lació de l’Àguila al febrer de l’any 5 aC. Una nova és una estrella la brillantor de la qual augmenta espectacularment en molt pocs dies. Seria visible durant dos o tres mesos. A més, aquesta nova, abans de l’alba i a l’inici de la primavera, seria al lloc adequat del cel per a indicar la direcció a Betlem des de Jerusalem.
© 2012 Conec. Tots els drets reservats.
En un artículo que he leído recientemente, se propone otra hipótesis: la conjunción de tres planetas (vistos desde la Tierra), que crearía de esta forma un punto más brillante al ojo humano. En este artículo (http://www.ilsussidiario.net/News/Scienze/2011/1/6/ASTRONOMIA-Un-meeting-planetario-ha-tracciato-il-percorso-dei-Magi-verso-Betlemme/139238/, en italiano) ya Kepler había avanzado esta hipótesis, a raíz de un comentario rabínico a la Biblia que hablaba de una conjunción entre Júpiter y Saturno correspondiente a la venida del Mesías. En el 7 a.C. por lo visto hubo tres de estas conjunciones. Por lo tanto, podría ser el aparecerse una tras otra de estas tres conjunciones lo que guiaría el viaje de los Reyes Magos y en correspondencia de la última podría situarse el hecho del que habla Mateo: “la estrella se paró en el lugar donde se encontraba el Niño”. En efecto,en ese día los dos planetas eran estacionarios, para posteriormente invertir su moto y separarse.
Interesante, ¿no?
Hola Paula. Gracias por la aportación 🙂