JULI PERETÓ – Lynn Margulis, biòloga evolucionista nord-americana, va morir el 22 de novembre de 2011. Les contribucions científiques més significatives de Margulis formen part del cànon de la biologia contemporània. El seu article de 1967, On the origin of mitosing cells, li costà de publicar però pocs podien presagiar que aquell era el germen del reconeixement actual, sense fissures, que la simbiosi ha tingut un paper clau en l’evolució de les espècies.
Una vida sencera de sagaç i apassionada exploració de la naturalesa consolidà la teoria endosimbiòtica: les cèl·lules complexes amb nucli (anomenades eucariotes) han emergit per reunió de cèl·lules bacterianes. Margulis no sols no va dir mai que havia estat la primera en proposar això sinó que va estudiar i difondre els seus venerables i heterodoxos antecedents històrics, sobretot els de l’escola botànica russa.
Tot i la tristesa del moment, no podem amagar que també va protagonitzar controvèrsies sonades, com quan va treballar colze a colze amb James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia, quan ha vessat les seues crítiques àcides sobre el neodarwinisme o en donar suport a autors d’idees força extravagants o errònies.
Margulis va tenir una relació molt especial amb la Universitat de València, que la va incorporar al seu claustre de doctors l’any 2001 i li ha publicat diverses obres, com ara Els inicis de la vida (Bromera-PUV, en valencià i en castellà). Ens va oferir la seua generositat intel·lectual i la passió per conèixer i donar a conèixer la natura. Fou una mestra en l’art de divulgar la ciència i un exemple de com adreçar-se als estudiants i captivar-los.
La seua insistència en el paper cabdal dels microorganismes, tant en el funcionament de la vida terrestre a escala planetària com en l’evolució de les formes de vida més complexes, va fer d’ella una advocada del diminut, de l’invisible. Cosa que sovint aprofitava per donar-nos un bany d’humilitat i un antídot contra l’antropocentrisme. Perquè la vida a la Terra, incloent-hi els humans per descomptat, depèn indefectiblement del món microbià. Però el planeta seguiria ben viu encara que la nostra espècie s’extingís, opció que Margulis considerava més que probable.
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
Hola,
I caldria recordar també que un dels seus “laboratoris” va ser l’Estany de’n Cisó, a Banyoles, on van poder trobar evidències de la teoria de la simbiogènesi, especialment en el bacteri Daptobacter. parlem de l’any 1986. Si voleu recuperar el articles publicats a l’Avui i a El País consulteu:
http://blogs.uab.cat/bctotbiociencies/2011/11/28/en-record-de-lynn-margulis/