El passat 1 de setembre, a la ciutat de Iaroslavl, el president rus Vladímir Putin declarava en una classe oberta dirigida als estudiants de la nació que aquella potència que acabe per dominar el pla de la intel·ligència artificial serà qui domine el món. Elon Musk, inventor i empresari sud-africà, president de Space X, aprofitava les paraules del mandatari per a advertir-nos:
«La competició per la superioritat en intel·ligència artificial a nivell nacional serà la causa més probable de la Tercera Guerra Mundial»
Aquest missatge, publicat en el seu compte particular de Twitter, posava en alerta els internautes i avivava un temor latent que bé han sabut alimentar grans obres de ficció com Matrix i 2001: Odissea en l’espai. Musk, més tard, establia que el perill real rau en el fet que una intel·ligència artificial puga acabar considerant que un atac preventiu sobre una altra nació constituïsca l’opció més lògica, desencadenant així un conflicte armat internacional.
Una intel·ligència artificial que actuara d’aquesta manera, sens dubte no tindria aquesta “humanitat” que ens impulsa a prendre decisions fent ús d’aquest espai emocional i intuïtiu que ens permet anar més enllà de la lògica en la nostra recerca de la decisió correcta. La possibilitat que una màquina adquirisca aquest particular discerniment del qual nosaltres ens vanagloriem planteja un conflicte que té l’origen en les albors mateixes de la intel·ligència artificial i que ha rebut el nom de “problema del marc” o “problema del sentit comú”.
Imaginem que assistim a la mítica escena en què Robert De Niro i Al Pacino es troben en un restaurant en la pel·lícula Heat. Si a una persona adulta que comprenguera l’idioma en què la pel·lícula s’emet li preguntaren sobre el que acaba de veure, probablement ens diria que un mafiós i un policia s’han reunit en un bar, que el policia encara no té proves suficients per a detenir el mafiós i que tots dos s’han llançat paraules amenaçadores. Què passaria, en canvi, si aquesta pel·lícula la vera una intel·ligència artificial capacitada per a fer-ho? Les seues conclusions podrien ser del tipus “la botella de la taula és verda” o “la distància entre els ulls d’un dels comensals és de quatre centímetres”. És a dir, aquesta màquina no estaria capacitada per a copsar el que és verdaderament rellevant d’allò al que ha assistit, si bé pot emetre un ampli nombre d’enunciats sobre el conjunt de fets observats. Terry Winograd, professor de Ciències de la Computació a la Universitat de Stanford i desenvolupador del programa SHRDLU, declarava que “des de fa temps, s’ha reconegut que és molt més fàcil escriure un programa que efectue operacions formals abstruses que copsar el sentit comú d’un gos”.
Açò vol dir que tota intel·ligència artificial està condemnada a no arribar mai al nostre “sentit comú”? Si fóra així, bé podríem témer que atorgar-li el poder suficient a una màquina, com adverteix Musk, implique deixar el nostre destí en mans d’un “ser” asèptic, sense empatia, les decisions del qual podrien suposar-nos un perill.
Davant el conflicte del sentit comú hi ha dues posicions: d’una banda, hi ha optimistes que consideren que introduint una quantitat d’informació suficientment àmplia en un sistema podrà aconseguir-se que aquest desenvolupe una capacitat de raonament equiparable a l’ésser humà que no prescindisca de l’anomenat “sentit comú”. Jack Copeland, professor de Filosofia a la Universitat de Canterbury, defineix aquesta posició amb les paraules següents: “Si la hipòtesi és vertadera, un robot les accions del qual siguen el resultat de manipulacions de símbols d’un sistema universal de símbols organitzat adequadament serà capaç d’interactuar amb el món amb el mateix grau de plasticitat, enginy i propòsit que un ésser humà.”
N’hi ha que són menys optimistes: no pocs investigadors consideren que la mera introducció d’enunciats lingüístics interconnectats, que és la fórmula tradicional que han utilitzat els principals programadors d’intel·ligència artificial, mai podrà generar un “ésser” dotat d’aquesta particular sensibilitat.
A aquesta preocupació se suma el fet que, i açò és una cosa que ja ha ocorregut, la intel·ligència artificial abaste nivells de complexitat que escapen a la nostra comprensió. Garri Kaspàrov renunciava a la partida d’escacs amb la màquina Deep Blue al·legant que cert moviment realitzat per la computadora demostrava la intervenció d’un agent humà. Llig Sedol, especialista en el joc sud-coreà go, quedava estupefacte en 2016 davant una jugada del seu contrincant Alphago, un programa creat per Google i especialitzat en aquest joc, jugada que a ulls dels experts va resultar absolutament magistral. Els dos exemples mostren que una intel·ligència artificial creada per la nostra mà transcendeix els nivells de complexitat per als quals els humans estem preparats, i pren decisions pel seu compte que generen en nosaltres sorpresa i fins i tot ràbia. Aquesta autonomia particular, aquesta capacitat d’anar més enllà d’allò que els seus creadors conceben, augmenta la inquietud enfront de la intel·ligència artificial.
El problema no està resolt, les intel·ligències artificials fins i tot han de donar mostra del nivell d’“humanitat” a què han arribat. Fins que tinguem clara la seua semblança amb nosaltres, si són les nostres germanes, cosines o familiars llunyans i quina és i serà la seua autonomia potencial no hauríem d’abaixar l’alerta. Les paraules de Musk poden sonar un poc excessives (i així ho han considerat magnats de la informàtica com el creador de Facebook Mark Zuckerberg), però aquells que coneixen bé la intel·ligència artificial es preocupen encara sobre la impossibilitat que el seu nivell de complexitat arribe a comprendre aquest “sentit comú” que és tan nostre. Si açò no passara la perillositat que una intel·ligència artificial adquirisca cert domini sobre les nostres vides no és, sens dubte, una qüestió fútil.
No comments yet.