El que recordes no és veritat

Quan començava a estudiar-se el funcionament de la memòria es va creure que esta es formava a través “d’anagrames”, és a dir, empremtes originades pel record que quedaven impreses en uns llocs concrets del cervell. Hui en dia, no obstant això, es considera que la memòria consta de dos sistemes, un a curt termini i un altre a llarg termini, i que al recordar estem, en gran manera, reconstruint el que va succeir realment.
Un dels psicòlegs que va dur a terme experiments per a suggerir que els nostres records no s’emmagatzemen en un lloc concret va ser Karl Lashley, que va instruir rates perquè aprengueren a recórrer un laberint per a, tot seguit, extirpar-los distints fragments del teixit cerebral. Les rates, si bé podien mostrar un deteriorament en les funcions motores, no oblidaven el recorregut complet del laberint.

La memòria consta de dos sistemes, un a curt termini i un altre a llarg termini.

La memòria, per tant, s’emmagatzema, sí, però no ho fa en un únic lloc, sinó en una xarxa neuronal interconnectada. Simplificant el procés, en percebre un estímul, es codifica en el cervell i després s’emmagatzema en l’hipocamp. Només les coses que ens resulten verdaderament importants (o que el nostre cervell considere com a tal basant-se en les nostres experiències passades) superaran la primera fase de l’hipocamp per a guardar-se en un altre lloc de l’escorça cerebral: la memòria a llarg termini.
Però accedir a estos records a llarg termini no és tan senzill com agafar un llibre prestat de la biblioteca. Seguint amb l’analogia, en traure el volum que guarda el record que ens interessa, també podem traure volums adjacents, o inclús potser tota la lleixa de llibres s’enfonse. Llavors, el record activa el contingut dels records d’altres volums en el que es denomina activació associativa. Per a complicar més les coses, el bibliotecari pot ser que manipule el contingut dels volums que hem guardat zelosament, fins al punt que pose una altra cosa totalment diferent de la que nosaltres escrivim, sense que ens adonem d’això. Finalment, en revisar un volum, potser també nosaltres voldrem afegir més detalls, potser perquè algú ens ha oferit més dades respecte d’això que van passar desapercebudes per a nosaltres, que reconsoliden el record basant-se en els records, també imperfectes, d’altres persones.
En poques paraules, la biblioteca de la nostra memòria contínuament se sacsa, es canvien volums de lloc, algú modifica fragments, traiem volums i els modifiquem nosaltres mateixos, o inclús els posem en altres estanteries. D’esta manera, quasi mai recuperarem una còpia fidedigna del que hem emmagatzemat. Almenys, com més vegades recuperem un volum, menys pols i deteriorament acumularà, i més fàcilment llegirem el seu contingut, amb independència de com haja estat d’adulterat per altres motius.

Induint records

Una pel·lícula que retrata magníficament la imprecisió i la fragilitat dels records és Dotze hòmens sense pietat. En esta, dotze membres del jurat han de dirimir si un acusat per assassinat és culpable o innocent. Al principi de les deliberacions, onze dels dotze membres declara la seua culpabilitat. A poc a poc, el protagonista, que és l’únic que encara dubta d’eixa unànime culpabilitat, posa en evidència que els records dels testimonis, així com els records del mateix jurat sobre allò que ha succeït durant el crim, són en realitat interpretacions que poc o res tenen a veure amb el que va poder haver passat realment. Finalment, els dotze membres del jurat assumixen que no hi ha cap prova sòlida per a condemnar l’acusat. En només noranta minuts de metratge, l’excel·lent guió de Reginald Rose posa a la vista de tots algunes de les analogies entre els nostres records i la biblioteca incompleta.

A l’hora d’accedir als records, el poder de les associacions resulta tan ubic que inclús influïx el lloc en què estem en el moment que tractem de recordar. Per exemple, és més senzill recordar alguna cosa en el lloc on ho hem aprés.

L’equivalent de Dotze hòmens sense pietat en el món real probablement siga l’escàndol dels falsos records induïts per terapeutes a propòsit de violacions en la infància. Les seues tècniques, consistents en preguntes que insinuaven la resposta adequada, reforç de respostes concretes i molta repetició, provocaven inadvertidament que centenars d’adults cregueren que havien rebut abusos sexuals en la dècada de 1980 per part dels mestres d’educació preescolar. Tal com assenyala David Linden en El cerebro accidental:

«El problema de la suggestibilitat és encara major en els xiquets, sobretot, en els xiquets d’edat preescolar. En un estudi típic, un home calb va visitar un grup de preescolars en l’aula, els va llegir un conte, va jugar amb ells durant un breu espai de temps i després se’n va anar. L’endemà, es va fer a estos xiquets una sèrie de preguntes no lineals del tipus “Què va succeir quan va vindre aquell home a visitar-vos?”, i els xiquets van respondre comptant una sèrie de records que, si bé no eren complets, resultaven bastant precisos. Però quan se’ls feien preguntes que d’alguna manera suggerien la resposta que es volia obtindre, com “De quin color tenia els cabells?”, llavors un gran nombre de xiquets triaven un color. Inclús aquells xiquets que al principi responien que aquell home no tenia cabells en el cap, van començar, sobretot des que la pregunta va ser repetida diverses vegades en diferents sessions, a fabular i a ampliar més encara el fals record».

A l’hora d’accedir als records, el poder de les associacions resulta tan ubic que inclús influïx el lloc en què estem en el moment que tractem de recordar. Per exemple, és més senzill recordar alguna cosa en el lloc on ho hem aprés. I, de la mateixa manera, canviar de lloc també ens impulsa a pensar d’una manera distinta, fent que les associacions més arrelades siguen més irrellevants. Canviar de perspectiva física, també ens fa canviar de perspectiva neuronal.

Modalitats de memòria a llarg termini

Els records a llarg termini, els que han superat el sedàs de l’hipocamp i s’han emmagatzemat en la nostra biblioteca un poc incompleta, i profundament interconnectada fins al punt que uns records se solapen a altres, pareixen presentar-se en dos modalitats:

1. Memòria explícita o declarativa: és una espècie d’enciclopèdia de coneixement de successos (memòria episòdica) o dades (memòria semàntica), així com d’altres coses que poden recordar-se explícitament.
2. Memòria implícita o procedimental: és la memòria de l’experiència (com aprendre a conduir), de quelcom que sabem fer o sentim, però que difícilment podrem explicar.

Ambdós modalitats de memòria no estan completament separades, i solen interactuar entre si, la qual cosa també afig encara més soroll al procés de recuperar records.
Així doncs, en conclusió, els records no són tant una manera de tindre present el passat com una manera de construir-nos i donar coherència als nostres actes i pensaments, encara que tot d’una manera un poc precària i injusta, tal com assenyala la coeditora de Boing Boing Xeni Jardin: “L’experiència humana del temps no és lineal, i tampoc ho és el temps mateix, de manera que no hi ha un arxiu únic i neutral de cada un dels esdeveniments vitals registrats”.