Síndrome de Cotard: zombis que son de veritat

SERGIO PARRA – No cal que ens capbussem en la pel·lícula Benvinguts a Zombieland, en un capítol de The Walking Dead o en la novel·la de Max Brooks Guerra Mundial Z. Al nostre voltant, encara que siga certament inusual, existeixen zombis de veritat, si bé aquests zombis no són dels que es llancen a carnisseries darwinistes amb senyals a Hobbes.

Jules Cotard

El fet que siga inusual és molt significatiu, perquè la malaltia mental que produeix aquests zombis reals és una de les més infreqüents que es coneixen. El seu nom és síndrome de Cotard, encara que també se la coneix com a deliri de negació, al·lucinació nihilista o, per descomptat, síndrome del zombi.

La malaltia va ser descrita per primera vegada pel neuròleg Jules Cotard el 1880, i es diagnostica així el pacient que creu que ha mort, que sent que la seua ànima l’ha abandonat o que el seu cos està degradant-se. En paraules del popular neuròleg Vilayanur S. Ramachandran: “és una malaltia en què un pacient afirma que és mort i clama que fa olor a carn podrida o que té cucs que li llisquen sobre la pell”.

Alguns afligits per aquesta síndrome també poden presentar comportaments suïcides: com que creuen que són morts, ja no els importa res, es consideren “immortals”.

La primera pacient que va assistir Cotard, una dona de 43 anys, assegurava no tenir “ni cervell, ni nervis, ni pit, ni entranyes, tan sols pell i ossos”. La pacient, presentada en una conferència a París el 1880 sota el pseudònim Mademoiselle X, negava l’existència de Déu i el diable, així com la necessitat de nodrir-se. També creia que estava eternament condemnada i que ja no podria morir d’una mort natural.

Des d’aleshores, encara no hem descobert com es desencadena la síndrome de Cotard, malgrat que sembla tenir dos nivells diferents: l’un afecta més la imatge corporal (el cos és mort) i l’altre, la imatge espiritual (s’ha perdut l’ànima).

Tal com assenyala José Ramón Alonso en el seu llibre El nas de Charles Darwin:

Les persones amb la síndrome de Cotard experimenten alguns canvis cerebrals i mentals cridaners: tenen una atròfia cerebral marcada al lòbul frontal medi, es desconnecten visualment, no tenen memòria emocional dels objectes ni del món que els envolta. Es pensa que en la síndrome de Cotard intervenen distints components cerebrals. A més de l’escorça cerebral, hi hauria l’amígdala, relacionada amb les respostes emocionals, amb les secrecions hormonals, amb les reaccions del sistema nerviós autònom associades amb la por o amb l’anomenat “arousal”, un terme anglès de difícil traducció i que implicaria alerta, excitació, interès.

© 2012 Conec. Tots els drets reservats.