La caça del bosó de Higgs en l’accelerador LHC entra en l’etapa decisiva
MÓNICA SALOMONE – “Estem entrant en l’any d’or per a la recerca del Higgs i en els pròxims mesos podríem tenir novetats importants”, ha comentat en la revista Nature Guido Tonelli, un dels portaveus dels experiments que cerquen el bosó de Higgs, l’única partícula que falta per a apuntalar la teoria més completa i ambiciosa dels físics, l’anomenat Model Estàndard. Tonelli transmet així la sensació de suspens que aquests mesos comparteixen els físics arreu del món.
L’accelerador de partícules LHC -sigles en anglès de Gran Col·lisionador d’Hadrons- al CERN, prop de Ginebra, acaba de concloure el segon any d’operacions. Durant els pròxims mesos els físics analitzaran les dades i al març del 2012 l’accelerador començarà a operar de nou.
El bosó de Higgs és la partícula que explica per què les altres partícules tenen la massa que tenen. La seua existència és l’única predicció del Model Estàndard no corroborada fins ara per les dades, així que el que fa el LHC, en realitat, és posar a prova aquesta teoria física crucial.
Al LHC s’investiga l’estructura de la matèria en les escales més menudes fent xocar partícules elementals, en concret protons, a velocitats pròximes a les de la llum. Durant la col·lisió, l’energia de les partícules es converteix en matèria i es generen així noves partícules que només existeixen fugaçment en aquestes condicions d’altíssima energia –equiparables a les que es van donar poc després de l’origen de l’Univers, d’ací la metàfora habitual que en els acceleradors es reprodueix el Big Bang. El LHC és l’accelerador en què s’aconsegueix conferir més energia a les partícules; el rang d’energies a què arriba -7 teraelectronvolts o TeV- cobreix l’energia a la qual ha d’aparèixer el Higgs.
L’accelerador de partícules LHC al CERN, prop de Ginebra, acaba de concloure el segon any d’operacions. Durant els pròxims mesos els físics analitzaran les dades i al març del 2012 l’accelerador començarà a operar de nou.
El bosó de Higgs és la partícula que explica per què les altres partícules tenen la massa que tenen. La seua existència és l’única predicció del Model Estàndard no corroborada fins ara per les dades, així que el que fa el LHC, en realitat, és posar a prova aquesta teoria física crucial. El Model Estàndard descriu de què està feta tota la matèria que coneixem i com s’ha format.
Així doncs, què passarà si el LHC finalment no detecta el Higgs? Quedarà la física òrfena de la teoria que fins ara ha fet comprensible tot l’Univers que coneixem?
Gerard ’t Hooft (Den Helder, Holanda, 1946), premiat amb el Nobel el 1999, juntament amb el seu col·lega Martinus Veltman, per haver atorgat solidesa matemàtica al Model Estàndard, va explicar el passat 14 de novembre en una conferència a la Fundació BBVA a Madrid, que no detectar el Higgs implicaria que “les nostres teories ja no funcionen, i han funcionat tan bé fins ara que això és difícil d’imaginar”.
Si, per contra, els experiments del LHC efectivament cacen el Higgs, no significarà que ja no queden més misteris per resoldre: “És molt gratificant quan comproves que has tingut raó, però és un pas menor; hi ha molts problemes per davant”, ha dit ’t Hooft. En qualsevol cas “hi haurà moltes novetats abans del final del 2012, i siga quin siga el seu contingut serà emocionant”, assenyala.
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
COSMOLOGÍA CÍCLICA LOCAL (GALÁCTICA)
Siempre quedaría por descubrir cuáles son las propiedades de la forma material QUE SE ONDULA, y qué determina las constantes corrientes de fuerza que ondulan esa forma material (fondo etéreo), mediante tremendas confluencias esferoridales, origen, en defintiva, de las zonas puntuales (partículas primigenias sin radiación) que, por interacción causal y finísima agregación, irán creando las nebulosidades estelares, comienzo, por contracción gravitatoria, de la fenomenología estelar.
Las llamadas fuerza gravitatoria, electromagnética, fuerte y débil serían, SON la minifestación inercial (corriente entrópica), fruto de la tirantez provocada por la tensión de cada nueva zona puntual (partícula primigenia) en conflicto físico con la laxitud del estado básico de la materia (movimiento de punto cero).
Los agujeros negros, habrá defintivamente que admitir, son el tránsito esencialmente, CONTINUO, donde, por ruptura (presión máxima sobre el plegamiento mínimo ondulatorio -longitud de Planck-), la materia (visible), se “gasifica”, vuelve a su estado básico inical (movimiento -energía- de punto cero) .