La Lluna i la cronologia exacta de Ramsés II

Quan estudiem la història d’Egipte i veiem com els faraons s’associen dates de regnat concretes, hauríem de preguntar-nos d’on ixen estes dates, quina fiabilitat i quin grau de precisió tenen. És que tenim llistes perfectes de reis que som capaços de remuntar mil·lennis amb exactitud? Evidentment, no. Llavors, com podem dir, per exemple, que Ramsés II va regnar de 1279 a 1213 aC?

Podem utilitzar molts recursos per a intentar reconstruir la història i la seua cronologia. Òbviament, els textos egipcis contemporanis i les seues esbiaixades llistes de reis, on el papir reial de Torí n’és una excepció, ens servixen per a compondre una cronologia relativa, de manera que podem conéixer qui va abans i qui va després. Però este tipus de cronologia presenta múltiples incògnites, perquè, en alguns períodes, ni coneixem tots el reis, ni si els seus governs van poder ser paral·lels en un Egipte fragmentat i, per descomptat, no coneixem amb exactitud quants anys va regnar cada un.

Fragment de la llista reial d’Abidos, en què apareix una llista de 76 reis, des de Menes fins a Seti I.

Junt amb els textos egipcis i altres fonts contemporànies i posteriors, l’arqueologia també té un paper fonamental en la reconstrucció de la cronologia. Els estudis estratigràfics, de tipologies d’objectes, etc., servixen per a situar en un temps relatiu el llegat material dels antics i, amb això, els reis que ens servixen de referència. Però amb això, tampoc podem posar dates precises als esdeveniments de la història, més enllà d’indicar què va ser abans i què va ser després.

Fragment del papir reial de Torí. Este papir, hui molt deteriorat, contenia més de tres cents reis des de la I dinastia fins a l’època de Ramsés II. S’hi indicava no solament la sèrie de reis, sinó també la duració dels seus regnats.

Els avanços tècnics i el millor coneixement dels processos químics i físics també servixen per a precisar en la cronologia. Una de les tècniques més utilitzades és la del radiocarboni. Però fins i tot amb l’espectrometria de masses amb acceleració, que és el mètode més modern i precís dins de la radiometria, quan parlem de dates de l’antic Egipte l’error és de diversos decennis en el millor dels casos.

Si els mètodes indicats anteriorment no són suficients per a situar amb precisió regnats com el de Ramsés II, sinó per a crear un marc temporal general de la història d’Egipte, quin altre mètode tenim al nostre abast? Ens queda el recurs astronòmic.

Ceràmica del període Naqada II, fàcilment identificable per la seua forma i decoració. Es data cap al 3450-3300 aC.

Censorí, l’any 238 dC, va assenyalar que l’any 139 dC havia tingut lloc la coincidència entre la celebració del primer dia de l’any civil egipci (any de 365 dies) i l’ortus helíac de Sírius (primera vista de l’estrela després de la seua conjunció), coincidència que en l’antiguitat es creia que es produïa després d’un cicle de 1460 anys. Essencialment, l’origen del cicle residix en el fet de que el calendari egipci no té bixestos, de manera que crea un desfasament acumulatiu d’un dia cada quatre anys i, amb això, el corriment de l’efemèride astronòmica en el calendari egipci.

Tenint això en compte, quan un document egipci ens dóna informació de quan va ser observat l’ortus helíac de Sírius, això ens servix per a calcular respecte al nostre calendari el moment en què es va produir este esdeveniment astronòmic. És el cas del text que ens aporta el papir Berlín 10012, on es parla de l’ortus helíac de Sírius en un dia concret de l’any 7 del rei de la dinastia XII Sesostris III. Per desgràcia, els egipcis no van indicar des d’on es va fer esta observació, de manera que a causa d’esta incertesa en latitud (i altres factors), la data resultant podria situar-se entre 1881 i 1826 aC, aproximadament.

Un fragment de fusta de cedre del taüt del governador Ahanakht d’Hermòpolis (ca. 2000 aC), va servir Willard Libby (premi Nobel l’any 1960) per a calibrar els resultats del seu descobriment del carboni 14 amb fins de datació cronològica.

Si els pocs textos egipcis que ens parlen d’ortos helíacs de l’estrela Sírius no indiquen des d’on es va fer l’observació, només podem establir amb estos un rang relativament concret de dates, però no podem precisar un any amb absoluta fiabilitat. Per tant, l’única manera que ens permet assenyalar dates absolutes és una combinació d’alguns dels mètodes indicats anteriorment i les dates lunars que els egipcis van associar a dies concrets del seu calendari civil.

Papir hieràtic Berlín 10012, en el qual es parla de l’ortus helíac de l’estrela Sírius durant l’any 7 de regnat de Sesostris III.

L’avantatge de les dates lunars respecte a les observacions de l’ortus helíac és que, en els textos egipcis, són més abundants i, a més, el factor de la latitud és irrellevant. A més, estes es regixen per un principi, i és que 25 anys civils egipcis es corresponen amb 309 mesos sinòdics (que són 9.125 dies). Per això, sincronitzant el calendari civil egipci amb el calendari julià (cosa que podem fer gràcies a les indicacions de l’astrònom Claudi Ptolemeu), si disposem de diversos textos d’una mateixa època en què es diga la fase lunar en relació a un dia del calendari egipci, llavors trobarem la manera més senzilla de buscar una correspondència exacta respecte al calendari julià i, per tant, al gregorià.

El primer creixent lunar indicava el començament d’una nova llunació per als antics egipcis.

Mòmia de Ramsés II, faraó el regnat del qual va discórrer, amb alt grau de certesa, entre 1279 i 1213 aC.

I això és just el que tenim, per exemple, en el cas del gran Ramsés II. Per cronologia relativa tenim una idea de quan va poder regnar este faraó. No obstant això, gràcies a diverses dates lunars de l’època, al combinar-les amb les opcions que ens brinda la cronologia relativa, podem trobar finalment una cronologia absoluta. Així, atés que disposem d’una data lunar de l’any 7 de Ramsés III, una altra de l’any 7 de Tausert i una altra de l’any 52 de Ramsés II, podem precisar que amb altíssima probabilitat l’inici del regnat d’este faraó va ser l’any 1279 aC i, la seua mort, en 1213 aC.  Així doncs, la Lluna va servir en este cas per a desvelar quan va regnar a Egipte este cèlebre faraó.