L’últim treball del físic Esteban Moro ens mostra com les xarxes socials són capaces de localitzar des del brot d’una epidèmia fins al parador d’una persona. Junt amb el seu equip d’investigació en sistemes complexos de la Universitat Carles III, de Madrid, estudien com estes xarxes de relacions personals poden convertir-se en ferramentes per a la gestió d’emergències i situacions crítiques.
En Facebook i Twitter, milions d’usuaris intercanvien diàriament textos, so, imatges i vídeos, amb continguts que arrepleguen des de banalitats estrictament personals fins a missatges que poden convertir-se en les llavors d’una revolució social. Les xarxes socials s’estan convertint en una alternativa al domini quasi exclusiu dels mitjans tradicionals d’informació. La televisió, la ràdio i la premsa escrita, intoxicades d’informació manipulada –o esbiaixada, en el millor dels casos–, trontollen per primera vegada davant d’un nou mitjà on els ciutadans mateix són agents actius en la producció i distribució de la informació. Les xarxes socials han demostrat ja la seua capacitat per a promoure, de forma ràpida i a cost pràcticament zero, iniciatives d’ampli abast ciutadà. Són un nou boca a boca que, de forma exponencial, poden arribar a cobrir una part molt representativa de tot el teixit social d’un país, inclús del món sencer.
Les xarxes socials estan mostrant també dia a dia com gestionar emergències i situacions crítiques. Per exemple, tots recordem el programa televisiu “¿Quién sabe dónde?”, dirigit per Paco Lobatón. La seua proposta era usar la capacitat de la televisió com a mitjà de comunicació de masses per a trobar una persona desapareguda. Una estratègia semblant té lloc diàriament, a títol personal i gratuït, en les xarxes socials, on es fa circular la foto i informació del desaparegut. O pensem en el recent seguiment informatiu de l’atemptat amb bombes en la marató de Boston, en el qual informació, fotos i vídeos sobre el succés van aparéixer abans en Twitter que en els mitjans tradicionals.
Els científics han desvelat que l’estructura de les xarxes socials és molt heterogènia. Els agents (nom tècnic que es dóna als individus que formen una xarxa social) mostren nivells d’activitat molt dispars. Per exemple, mentres alguns hi participen de manera persistent, altres ho fan de manera discontínua amb forts pics d’activitat. Hi ha agents que promouen i difonen molt activament informació i iniciatives socials. Però, òbviament, els seus interessos solen estar focalitzats temàticament. Sens dubte, les xarxes socials són excel·lents vies per a la difusió d’informació, però la seua enorme grandària, l’heterogeneïtat d’interessos dels seus agents i la quantitat brutal d’informació molt variada que hi circula, introduïx un biaix en la difusió d’una informació concreta. Per això, alguns científics es plantegen si este “biaix de selecció” (selection bias, en anglés) podria ser el taló d’Aquil·les de les xarxes socials.
Simular xarxes socials
El professor Esteban Moro, del Departament de Matemàtiques de la Universitat Carles III, de Madrid, aplica els mètodes matemàtics i de computació propis de la física de sistemes complexos a l’estudi dels processos de difusió d’informació en xarxes estructurades. És un reconegut expert en l’àmbit mundial, i els resultats de les seues investigacions s’apliquen, per exemple, en màrqueting viral, àrea en què presta servicis de consultoria científica. Per a fer llum sobre les qüestions que estem discutint, el passat 1 d’abril va publicar “Limits of social mobilization” en la prestigiosa revista Proceedings of the National Academy of Sciences of the USA, en col·laboració amb científics de diverses universitats, entre les quals s’inclou l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT).
En el treball, Moro i col·laboradors intenten respondre amb fets objectius a les disquisicions plantejades abans, estudiant en casos senzills i controlats com i com de ràpid es propaga una iniciativa per les xarxes socials. Per a contrastar els seus models teòrics, van emprar els resultats obtinguts en el projecte Network Challenge, un experiment del tipus “troben entre tots l’agulla en el paller” promogut per una agència del Departament de Defensa dels Estats Units. En Network Challenge es dispersaven un total de deu balons meteorològics per tota la geografia nord-americana i s’estudiava la rapidesa amb la qual els agents d’una xarxa social podrien, col·laborativament, localitzar-los. Els resultats de l’experiment van ser espectaculars: l’equip guanyador, un grup del MIT, va trobar tots els balons en nou hores, i el temps mitjà d’èxit de tots els equips participants va ser de tan sols dos dies.
Amb la intenció de conéixer quins factors van contribuir a l’èxit del projecte Network Challenge, Moro i col·laboradors van desenrotllar un programa informàtic que simulava l’activitat dels agents d’una xarxa social. Van examinar així la dinàmica de la mobilització social en el context del Network Challenge, en funció de diversos paràmetres d’importància, com ara el temps de resposta, els processos de ramificació i contagi, el reclutament actiu i passiu d’agents o la localització geogràfica concreta dels balons meteorològics. El model per ordinador va aconseguir predir correctament el resultat experimental més notori: el temps mitjà d’èxit de dos dies. Però, encara que el temps d’èxit mitjà de les simulacions és molt baix (propagació viral), els resultats indiquen que la distribució de probabilitat d’eixe èxit té cua llarga. És a dir, la variància de la distribució de temps és gran i fa altament impredicible la resposta de les xarxes. Un handicap de cara a situacions crítiques en què el temps siga clau.
Molts van pensar que l’èxit mostrat per Network Challenge hauria sigut impossible sense el suport dels mitjans de comunicació massius tradicionals. No obstant això, en contra d’eixa intuïció, les simulacions de Moro i col·laboradors prediuen que s’haurien obtingut els mateixos resultats sense la cobertura de mitjans massius externs a la xarxa. En l’estudi, els autors també mostren com els temps de resposta dels agents hi tenen un pes extraordinari. Fins al punt que temps de resposta excessivament llargs d’alguns agents poden arribar a truncar el procés global de propagació. En particular, l’activitat i el temps de resposta d’uns pocs hubs, agents altament connectats en la xarxa social, tenen un efecte crucial en la dinàmica global de tota la xarxa. És per això que Moro comenta a CONEC:
“La pregunta més rellevant en un futur és entendre com podem monitoritzar millor les xarxes socials. ¿Es poden definir estratègies de selecció d’individus, enllaços o grups que ens diguen –o prediguen– el que està succeint en la xarxa social?”
És a dir, usar alguns agents –alguns dels nostres amics, al cap i a la fi– com a sensors de l’estat del món.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
Refèrencies:
- Rutherford, A.; Cebrián, M.; Dsouza, S.; Moro, E.; Pentland, A; Rahwan, I. “Limits of social mobilization”, en Proceedings of the National Academy of the USA (2013).
Per a llegir més sobre sistemes complexos i màrqueting viral
- Iribarren, J. L.; Moro, E. “Impact of Human Activity Patterns on the Dynamics of Information Diffusion”, en Physical Review Letters (103), 038702 (2009).
- Grabowicz P. A.; Ramasco J. J.; Moro E.; Pujol J. P.; Eguiluz V. M. “Social Features of Online Networks: The Strength of Intermediary Ties in Online Social Media”, en PLoS ONE 7(1): e29358 (2012).
[…] poder y la flaqueza de las redes sociales [Conec] Share this:MoreEmailDigg Pin ItPrintShare on […]