Pedro C. – És de nit i s’escapa del rusc sense rumb impulsada per un instint desconegut. Vola perduda sense direcció, com si estiguera posseïda. Troba una llum i comença a fer-hi voltes sense sentit fins que mor.
John Hafernik
Al matí passa un entomòleg de la Universitat de San Francisco State i la recull. Cada matí apareixen desenes d’abelles mortes sota els focus de la Facultat de biologia. Són bon menjar per als pregadéus que té al seu laboratori.
Però va ocórrer un imprevist: “Les vaig deixar dins d’un vial al meu escriptori i me’n vaig oblidar. Aleshores, quan vaig anar buscar-les després d’una setmana vaig veure totes aquestes larves de mosca envoltant les abelles”, explica el professor John Hafernik.
En la imagen, las larvas salen del abdomen de una abeja. Foto: John Hafernik
L’abdomen de les abelles estava obert i dels cadàvers eixien larves paràsites. Hi hauria alguna relació entre aquestes i el fet que les abelles es concentraren al voltant dels focus de llum? Això és el que va confirmar el professor Haferick amb el seu article publicat el passat gener del 2012 a la revista PLOS ONE: quan una mosca paràsita infecta una abella, manipula el seu comportament per allunyar-la del rusc com un zombi i que les seues larves nasquen en un entorn propici per a la supervivència. No és res tan estrany en la natura.
Adulto hembra A. borealis. Foto: Jessica Van Den Berg
Paràsits que modifiquen el comportament dels seus hostes
Sembla ciència-ficció, però hi ha formigues que en ser infectades pugen a la part més alta de l’herba per facilitar que les vaques se les mengen. Un crustaci que s’acosta a la vora dels rius per deixar-se menjar pels ànecs si està posseït per un paràsit que només es reprodueix al cos de les aus. I fongs que quan infecten insectes els fan pujar a l’alt dels arbres perquè quan exploten les seues espores s’escampen millor. L’objectiu sempre és el mateix: facilitar que el paràsit puga complir el seu complex cicle de vida.
Potser l’exemple més peculiar és el del toxoplasma; un paràsit unicel·lular que es reprodueix només en el cos dels gats. Els gats n’expulsen les larves pels excrements, i d’alguna manera han de trobar un cos on créixer fins a l’etapa adulta, i després veure la manera de tornar a un altre gat per començar un nou cicle. Els ratolins representen la seua millor opció: són fàcils d’infectar perquè freqüenten els ambients bruts, constitueixen part de la dieta dels gats.
Els paràsits són éssers molt peculiars. Solen reproduir-se en el cos d’un organisme, però créixer en un altre. I han dissenyat un infinitat d’estratègies per a anar passant d’un cos a un altre.
En un experiment ja clàssic, Manuel Berdoy d’Oxford va posar ratolins infectats i no infectats en un laberint on en alguns racons hi havia orina de gat i va observar que els ratolins no infectats evitaven passar per la zona mentre que els infectats es movien amb indiferència. Va demostrar que el toxoplasma feia que els ratolins perderen la por dels gats.
Abelles a la deriva
L’estudi amb abelles del professor John Hafernik ha tingut molta repercussió com a possible factor important en el dramàtic declivi de les poblacions d’abelles als EUA. Els investigadors estan realitzant estudis en altres àrees per a confirmar l’abast d’aquesta infecció.
Tant com l’aspecte ecològic, investigar com a nivell fisiològic el paràsit modifica el comportament de les abelles infectades és el gran misteri que els científics desitgen resoldre.
- Referència: Core A., Runckel C., Ivers J., Quock C., Siapno T., et al. 2012 A New Threat to Honey Bees, the Parasitic Phorid Fly Apocephalus borealis. PLoS ONE 7(1): e29639. doi:10.1371/journal.pone.0029639
© 2012 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.