SERGIO PARRA – Al més pur estil de la invasió de The Day of the Triffids (“El dia dels trífids”) o qualsevol altra obra apocalíptica, el 1875 es va produir la plaga possiblement més important d’acrídids (Acrididae) o llagostes de la història. Un núvol devastador de criatures que ho van devorar tot allà per on passaven i van amenaçar Amèrica amb una fam terrible. Com si isquera del no-res, un batibull estrident i gegantí de llagostes de les Muntanyes Rocalloses (melanoplus spretus) va envair l’oest dels Estats Units i les planures del Canadà, va devastar els conreus i va devorar tota mena de coses: el cuir, la lona, la roba estesa, la llana del llom de les ovelles vives… fins i tot els mànecs de fusta de les ferramentes.
Es calcula que el núvol estava format per 12 bilions d’individus (500 per cada ésser humà que avui habita la Terra) i la seua massa combinada era de 27,5 milions de tones.
El núvol ensordidor, que fins i tot eclipsava la llum del sol, podia arribar a 3.000 quilòmetres de longitud per 80 d’amplària. Tardava fins a 5 dies a travessar completament per un punt determinat. Es calcula que el núvol estava format per 12 bilions d’individus (500 per cada ésser humà que avui habita la Terra) i la seua massa combinada era de 27,5 milions de tones. Autors com David Samuel Wilcove (en No Way home: the decline of the world’s great animal migrations) posen en dubte aquestes xifres, estimades pel físic i meteoròleg Albert Child, però sens dubte va ser la concentració més gran d’éssers vius mai vista a la Terra.
La plaga, a més, era imparable: ni els insecticides ni altres mètodes aconseguien resultats significatius. Es va témer que el núvol poguera arribar a desplaçar-se cap a l’est i començara a devorar tot el país, la qual cosa haguera ocasionat unes conseqüències inimaginables, tal com explica Bill Bryson en el seu llibre recent A casa: una breu història de la vida privada.
Els grangers nord-americans de l’últim quart del segle xix estaven ja atrapats en una forma de populisme rabiós que mostrava un ressentiment profund contra els bancs i les grans empreses […]. Si s’haguera afonat l’agricultura prou per a produir fam i penúries generalitzades, és molt probable que s’haguera produït també un auge aclaparador del socialisme.
No obstant això, res de tot això va arribar a passar. El 1877, la plaga de llagostes va ser molt menys intensa, i l’any següent va desaparèixer. Va ser una mena de miracle que ningú va saber explicar fins un segle després: indirectament, havien sigut els grangers que les havien exterminat sense adonar-se’n.
A l’hivern, les llagostes es retiraven a hivernar i criar als terrenys argilosos pròxims als rius de les planures de l’est de les Rocalloses, que era just el lloc on els nous grangers es van instal·lar. En llaurar i irrigar la terra, els grangers estaven matant sense saber-ho les llagostes i les seues crisàlides durant la seua hivernació, i van exterminar l’espècie per sempre. L’últim exemplar viu es va localitzar al Canadà el 1902.
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.