Mª JOSEP PICÓ – Les emissions d’efecte hibernacle han augmentat a nivell global un 45% des de 1990, any de referència del Protocol de Kioto, l’Agència Internacional de l’Energia fixa en 2017 el límit per a controlar l’increment tèrmic fins a nivells reversibles i l’escalfament global no deixa d’oferir mostres, per exemple, que el canvi climàtic està avançant la primavera dos dies per cada deceni, segons un estudi internacional publicat aquesta tardor per Science. Aquestes evidències i els riscos per a la biodiversitat i la salut humana, no han propiciat l’acord polític mundial per controlar el vessament de CO2 a l’atmosfera.
Apertura de COP17/CMP7. Foto: Unati Ngamntwini
La matinada de l’onze de desembre va finalitzar a Durban (Sudàfrica) la 17na Conferència de les Parts de les Nacions Unides, on hi eren representats 190 països, sense un compromís ferm i legal d’estats com ara els Estats Units, Xina i Índia a fi de controlar les emissions per la rellevant implicació econòmica d’aquesta decisió.
Després dels mínims aconseguits a la Cimera de Cancun (Mèxic), ara fa un any, tant l’ONU, com la Unió Europea, proposaven la cita de Durban com a definitiva per a trobar un recanvi al Protocol de Kioto, el qual expira a finals del pròxim any. I, d’aquesta manera, estabilitzar en 450 parts per milió la concentració de CO2 a l’atmosfera per tal de limitar a dos graus l’ascens tèrmic durant aquest segle. Finalment, no es va poder fixar cap instrument legal per obligar a la disminució d’emissions, tan sols es va decidir per consens prorrogar Kioto fins a l’horitzó llunyà de 2020 i ajornar a pròximes cimeres com ara la de Catar noves possibilitats de negociació. La fulla de ruta quasi buida va generar les crítiques de les organitzacions conservacionistes, les quals denunciaren l’enorme poder econòmic de les potències més contaminants, en detriment dels països pobres i la població en general.
La negativa dels EUA, Xina i Índia
La Unió Europea va tornar a liderar el compromís mundial pel canvi climàtic i a ella es van sumar Suïssa, Noruega, Àustria i Nova Zelanda. Però en el costat contrari van restar al marge de la pròrroga de Kioto Canadà, Japó o Rússia, mentre que els EUA, juntament amb Xina i Índia, van rebutjar qualsevol proposta desde gairebé l’inici, tot i la seua responsabilitat en l’escalfament global. De fet, els països emergents ja produeixen el 54% dels gasos d’efecte hibernacle. Tanmateix el factor econòmic s’imposà de nou en el terreny de joc globalitzat.
Balanç mundial creixent en CO2
Les polítiques de control de CO2, mesures com ara el mercat de drets d’emissió i els efectes de la crisi han fet que a la Unió Europea s’haja reduït l’alliberament de CO2 un 15,5% des de 1990 (amb l’excepció d’Espanya, amb un creixement del 26% en el mateix període). Malgrat això, el balanç mundial és creixent. En l’última dècada van pujar un 30% perquè s’ha donat un desplaçament de la producció cap a Àsia, on l’ús del carbó i el petroli és molt més intensiu que en àmbits més desenvolupats. Així, des de 2003, Xina ha duplicat les seues emissions i l’Índia les ha incrementades un 60%, segons l’informe Tendències mundials a llarg termini en emissió de CO elaborat pel Joint Research Centre de la Unió Europea i l’Agència d’Avaluació Ambiental Holandesa (PBL, Netherlands). En conseqüència l’emissió de CO2 per càpita se titua en les 6,6 tones per habitant i any al territori xinés, les 8,1 a la UE i fins a 16,9 tones als EUA.
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.