Quan el 1797 va arribar a Gran Bretanya la primera pell d’ornitorinc enviada des d’Austràlia, els científics de l’època van pensar que els estaven gastant una broma pesada. L’anatomista del Museu Britànic George Shaw, tot just rebre la pell, va intentar descosir el bec davant de la sospita que fóra obra d’algun enginyós taxidermista xinés. I tenia les seues raons, perquè l’animal era inclassificable dins de la nomenclatura zoològica que Linné havia establit pocs anys abans en el seu Linneo había establecido pocos años antes en su 
Systema Naturae. A simple vista, pareix una llúdria amb bec d’ànec, cua de castor, potes palmades, urpes i un esperó amb verí (només els mascles produïxen la substància tòxica). Per si no és suficient (açò ho van descobrir quasi un segle després), pon ous, encara que també alleta les seues cries, i l’orifici reproductor és el mateix que el digestiu, tal com ocorre en rèptils i aus. La seua anatomia era digna de formar part d’un bestiari fantàstic junt amb el minotaure, la sirena, el grifó o la quimera.
Esta espècie de mamífer habita en les aigües dels rius que desemboquen en la costa est australiana i en l’illa de Tasmània, des de les zones muntanyoses del sud fins a les selves humides de Queensland. Durant anys, els naturalistes van debatre intensament sobre com classificar-lo. Finalment es va incloure en la família dels monotremes, la qual integren en exclusiva junt amb les quatre espècies d’equidnes (mamífers amb aparença d’eriçons, endèmics d’Austràlia i de la veïna Nova Guinea, que compartixen amb els ornitorincs l’honor de ser els únics mamífers ovípars).
Il·lustració realitzada per John Gould (1863).
Tot este àrea ha desenrotllat una flora i fauna úniques a causa, sobretot, del seu aïllament i de la seua biogeografia. Sahul es va separar molt prompte del supercontinent de l’hemisferi sud Gondwana. “Fa un poc més de noranta milions d’anys, en el Cretaci, encara mantenia ponts terrestres amb l’Antàrtida, i des que es van tallar, a finals d’eixe mateix període, no va tindre contacte directe amb cap massa terrestre directament. L’aïllament i la grandària són claus per a ser distint”, explica el professor Joaquín Baixeras, de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València.
Ponts amb L’Antàrtida
Després de la separació de Gondwana, els ponts terrestres amb l’Antàrtida van permetre l’accés dels mamífers marsupials a Austràlia. Provenien de Sud-amèrica, on van florir i es van diversificar gràcies a l’aïllament d’este continent durant setanta milions d’anys. L’elevació de l’istme de Panamà fa uns tres milions d’anys va canviar l’esdevenir dels marsupials. El polèmic paleontòleg Stephen Jay Gould considera este succés geològic “la tragèdia biològica més devastadora dels temps recents”. Els mamífers placentaris d’Amèrica del nord van migrar al sud a través de l’istme i van arrabassar, majoritàriament, els nínxols ecològics dels marsupials. Encara perduren les sarigues a Amèrica, i en menor grau marsupials d’uns altres ordes. Però dos ordes complets van perir.
Encara tenim oportunitat de contemplar una diversa selecció de marsupials a Austràlia, unes dos-centes espècies tan variades entre si com el cangur, el coala, el pòssum, el gat marsupial, els bilbis, el uombat, i el carnívor marsupial més gran, el dimoni de Tasmània. Amb permís d’alguns mamífers placentats, com el dingo, que van envair el continent australià junt amb els primers pobladors aborígens (se sospita), els rèptils han reemplaçat amb molt d’èxit els mamífers depredadors, quasi absents en l’illa. “L’escassetat de recursos d’Austràlia ha sigut un problema per a mantindre grans carnívors, molt escassos històricament. En el seu lloc abunden xicotets carnívors de baix metabolisme: els rèptils”, assenyala Joaquín Baixeras.
L’escassetat de recursos hídrics és la nota predominant d’una illa que concentra alguns dels deserts més implacables del món, allò que els australians denominen l’outback. Encara que la major part d’Austràlia és àrida, hi ha una gran diversitat d’hàbitats, des de bruguerars alpins fins a zones de clima temperat, àmplies sabanes o selves tropicals. Açò contribuïx a la seua biodiversitat. I un habitant que no passa desapercebut: l’eucaliptus. Fins a set-centes classes diferents. Inclosos els arbres amb flors més alts del món, els eucaliptus regnans.
L’especialització
L’escriptor i divulgador de la ciència Bill Bryson, en el seu llibre En las Antípodes, esgrimix dos factors per a explicar la rica biodiversitat d’esta regió. “La pregunta que es planteja és per què Austràlia, tan sovint hostil a la vida, ha produït tant i en tanta abundància. Paradoxalment, la mitat de la resposta radica en la pobresa del sòl. En el món temperat, les plantes que coneixem prosperen en qualsevol lloc i tendixen a predominar-hi unes quantes espècies genèriques. En els sòls pobres, en canvi, s’hi solen especialitzar. Una espècie aprendrà a tolerar sòls que continguen, diguem-ne, grans concentracions de níquel, un element que altres troben desagradable […] Després d’uns quants milions d’anys, acabes tenint un paisatge ple d’una gran varietat de plantes, on cada una d’elles preferix condicions específiques i domina un retall de terreny que poques altres més poden suportar. Les plantes especialitzades conduïxen als insectes especialitzats, i així avança la cadena alimentària. El resultat és un país que pareix hostil a la vida però que està meravellosament diversificat.”
“El segon factor, més evident en la varietat australiana, és l’aïllament. Evidentment, cinquanta milions d’anys com a illa han protegit les formes de vida autòctones de molta competència i han permés que algunes d’elles –els eucaliptus en el món de les plantes, els marsupials en el món animal– hi hagen prosperat de forma insòlita”, destaca Bryson.
El 80% de les plantes i animals de la regió australiana no existix en cap altre lloc. Els científics ni tan sols es posen d’acord en la quantitat total d’espècies d’insectes. Se sap que la major part d’estes espècies són desconegudes per a la ciència. “Si es vol buscar endemismes a Austràlia, quasi res supera els insectes, la diversitat, l’antiguitat i la peculiaritat dels quals, són absolutament incomparables”, destaca el professor Baixeras. El 2001, un grup de científics va descobrir en una illa d’Austràlia un insecte gegant que es creia extint. L’insecte ‘Dryococelus australis’, de fins a 20 centímetres de llarg, ja existia en l’època dels dinosaures. “És un esdeveniment sense precedents en el món de l’entomologia. No hi ha res comparable a estos insectes, considerats els més rars del món”, va explicar al seu dia Nicholas Carlile, un dels investigadors que va participar en la troballa.
La Infàcia de la terra
L’aïllament conduïx a la conservació de coses antigues, sobretot si hi ha estabilitat geològica. Austràlia porta seixanta milions d’anys sense badar boca (geològicament parlant). “No hi ha un país amb un registre geològic més vast sobre la història de la Terra”, destaca el professor del CSIC Juan Manuel García-Ruiz, qui va participar el 2009 en el documental Planeta Austràlia: els arxius de la Terra, com a membre de l’equip científic. L’objectiu de l’expedició que va motivar el film era estudiar unes roques sedimentàries fòssils de fa 3.800 milions d’anys (el planeta té 4.500 milions d’anys) que es troben en una zona desèrtica d’Austràlia occidental i que es pensa que van poder contindre les primeres formes de vida primitiva. Alguns científics defenen la idea que estes estructures fòssils són semblants a uns monticles construïts per cianobacteris que només es troben en uns pocs llocs del món, amb unes condicions molt determinades. Parlem dels estromatòlits.
Fa uns 3.500 milions d’anys, en la infància de la Terra, van començar a emergir en aigües de poca profunditat unes estructures fosques sobre l’aigua, amb forma de xampinyó i textura de mucosa. Estos monticles eren obra d’algues verdiblaves, o cianobacteris, que atrapaven l’hidrogen de l’aigua i alliberaven oxigen. Este treball metabòlic els provocava una textura apegalosa i les partícules de pols i arena de l’aigua quedaven atrapades i formaven els monticles. Però açò no és la part important. La part important és que esta reacció és l’inici de la fotosíntesi, i que este procés va elevar un 20% el nivell d’oxigen de l’atmosfera. I va canviar la història de la vida. El que sorprén és que els estromatòlits encara es formen en aquelles aigües d’una salinitat tan elevada com la de la Terra primitiva. Un dels llocs on es troben eixes estructures vives és Shark Bay, a Austràlia. On es guarden les coses velles.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.