“Per damunt de la vida, per damunt de la felicitat, hi ha una cosa blava i incandescent, un gran cel immutable i subtil amb les radiacions del qual, que arriben fins a nosaltres, n’hi ha prou per animar mons. La resplendor del geni no és més que el reflex pàlid d’aquest Verb ocult”
(Flaubert, “Cartes a Louise Colet”, 29 de novembre del 1853)
ALBERTO FERNÁNDEZ SOTO* – Els cels continuen sent blaus i incandescents, però ara sabem que són menys immutables del que pensaven els escriptors d’antany. Avui coneixem objectes que trenquen la invariabilitat del cosmos, apareixen i desapareixen en pocs dies, o es mouen pel cel sense respectar la suposada invariabilitat de les esferes.
Alguns es coneixen des de l’antiguitat clàssica, com els planetes en el seu esdevenir continu, o els cometes, que han perdut el seu halo de mal averany només en l’últim segle. N’hi ha d’altres, les supernoves, que encara continuen mantenint part dels seus misteris a pesar d’haver sigut ja observades i estudiades durant quasi dos mil anys. Finalment, hi ha objectes més estranys, com les explosions de raigs gamma, proves nuclears còsmiques d’una feresa increïble, la naturalesa de les quals continua sent objecte de debat.
Avui ens concentrarem en les supernoves, l’última ranera d’una estrella massiva al final de la seua vida.
L’existència d’una estrella està controlada pels equilibris successius entre el seu pes, que intenta esclafar-la, i la força del seu motor nuclear, que amenaça de destruir-la des de l’interior. De vegades, al final, aquest equilibri tan fràgil es trenca i l’estrella explota… és un espectacle increïble, en el qual es genera en pocs segons més energia que en els milions d’anys anteriors.
La primera supernova de què tenim notícia històrica va ser observada per astrònoms xinesos l’any 185. Tycho Brahe i Kepler en van observar dues de les més recents el 1572 i el 1604. Totes dues van ocórrer a la nostra Galàxia i van aconseguir brillantors tan altes com les de Mart o Venus, cosa que, evidentment, va posar en alerta els millors astrònoms de l’època. Avui dia podem observar el caliu de totes aquestes supernoves i analitzar el moviment de les seues restes en capes esfèriques que avancen a velocitats de milers de quilòmetres per segon, encara després de centenars d’anys.
Imatge dels romanents de les supernova de Tycho (SN1572) obtinguda combinant dades de llum visible, infraroja i raigs X. Crèdits: NASA/MPIA/Calar Alto Observatory, Oliver Krause et al.
Seria ideal poder completar aquesta mena d’observacions amb l’estudi de les fases més primerenques possibles d’alguna supernova, però per sort o per desgràcia per a nosaltres, no s’ha detectat cap supernova a la nostra Galàxia des del 1604. Així i tot, gràcies a l’activitat de molts telescopis menuts (gran part d’aquests en mans d’astrònoms aficionats), es detecten centenars de noves supernoves en altres galàxies cada any.
Imatge dels romanents de Kepler (SN1604). Crèdits: NASA/ESA/JHU/R.Sankrit & W.Blair
En condicions perfectes un voldria observar en detall l’explosió d’una supernova amb un telescopi d’altíssima precisió, tan ràpid com siga possible. Un grup de radioastrònoms liderat pel valencià Iván Martí Vidal ha aconseguit precisament això. El Grup de Radioastronomia de la Universitat de València té una gran experiència en observacions de supernoves en ones de ràdio, que permeten obtenir imatges amb el màxim detall possible (fins a cent vegades més detallades que les millors imatges del telescopi espacial Hubble). Així, en els primers quinze dies de vida de la supernova SN2011dh, detectada el dia 1 de juny del 2011 a la galàxia propera M51, mentre per als telescopis òptics l’explosió era encara un punt borrós de llum, els radioastrònoms van poder detectar la primera imatge de la supernova, que serà utilitzada al llarg dels pròxims mesos i anys per a calibrar la velocitat de la seua expansió.
Imatge de la galàxia del Remolí (M51) on ha sigut detectada la supernova SN2011dh, i ampliació per un factor 50,000 de la imatge de la supernova. Crèdit: Universitat de València
No és gens fàcil observar una supernova en ràdio per problemes tant tècnics (és necessari ser extremadament àgil per a programar les observacions en un termini molt curt) com pràctics (només algunes supernoves emeten en ràdio, aquelles que resideixen en un medi ambient relativament dens). Per a poder realitzar aquesta observació tan complicada, es van utilitzar simultàniament radiotelescopis a Alemanya, Regne Unit, Suècia, Finlàndia i Espanya (aquests últims situats a Yebes i a Robledo de Chavela).
Com va predir Flaubert, la radiació del cel blau i incandescent ha animat mons, o almenys països… i la resplendor del geni, una vegada més, reflecteix el que està ocult.
- Més informació i gràfics: Artícle a la web de la Universitat de València
- Imagen de portada: Supernova Tycho SN 1572. Crèdits: NASA/JPL-Caltech/WISE Team
* Institut de Física de Cantabria
© 2011 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.