El 22 de març de 1835, el naturalista Charles Darwin (1809-1882), en el seu periple al voltant del món, va travessar un pas de muntanya als Andes, mentre viatjava des de Santiago de Xile fins a la ciutat argentina de Mendoza. Ell i els seus acompanyants hagueren de creuar un camp de punxegudes agulles de gel que –a banda de dificultar-los la marxa– cridaren molt la seua atenció per les seues curioses formes. Segons la població local, eren degudes a la incidència dels freds i forts vents andins. Així ho va deixar escrit Darwin en el seu diari de viatge, la qual cosa constitueix la primera referència a aquestes singulars estructures de neu endurida en la literatura científica.
Camp de neus penitents als Andes Secs.
Aquests pinacles de gel han sigut batejats com a penitents o neus penitents, i constitueixen una de les formes nevoses més curioses que s’han observat al nostre planeta. El seu nom obeeix a la similitud que tenen amb els natzarens d’una processó de Setmana Santa, abillats amb els seus característics capirots. Si bé s’han documentat principalment en zones altes i molt seques de la regió andina –situats molt sovint a més de 4.000 metres per damunt del nivell del mar–, també hi trobem referències en altres serralades terrestres, la qual cosa complica a vegades les travessies dels muntanyencs en les seues expedicions d’alta muntanya.
En tot cas, són pocs els llocs del món on es poden observar aquestes “processons” de penitents, a causa de les condicions ambientals tan particulars que han de donar-se. Aquestes estructures de gel endurit són el resultat d’una pèrdua de neu, però no pel típic procés de fusió (canvi de l’estat sòlid –gel– a líquid). En una fase inicial, és necessari que hi haja un mantell de neu fresca d’un cert gruix. A les zones on es formen els penitents, no són freqüents les nevades abundants, però a vegades es produeixen.
Penitents a la regió andina pròxima a Mendoza (Argentina). Deuen el seu nom a la seua gran semblança amb els natzarens de les processons de Setmana Santa.
Filera de penitents a l’extrem sud de l’altiplà de Chajnantor, al sud de Xile. Crèdit: ESO.
Durant molts anys es va especular sobre les possibles causes de la formació dels penitents, però no n’hi cap que siga concloent, fins que als anys cinquanta del segle passat el glaciòleg francés, establit a Xile, Louis Lliboutry (1922-2007) començà a aportar un poc de llum a l’assumpte. Es va adonar que la clau estava en una ablació diferencial que tenia lloc en la superfície nevosa, i que s’esdevenia sempre que el punt de rosada (temperatura a partir de la qual se satura el vapor d’aigua contingut en l’aire) quedava per sota dels 0 ºC. En aquestes condicions tan extremes i particulars –freqüents en el sec i molt fred ambient d’alguns paratges andins–, part de la neu comença a sublimar-se, és a dir, s’evapora directament, de manera que comencen a aparéixer concavitats en la blanca superfície nevada. A mesura que aquests buits van fent-se més grans, va adquirint rellevància el factor solar i s’accelera el procés.
Als anomenats Andes Secs (així va batejar Lliboutry la regió desèrtica i muntanyosa dels Andes Centrals d’Argentina i Xile) dominen els cels rasos i la insolació és molt elevada. Una vegada que es formen aquests buits a la neu, la radiació solar que hi incideix experimenta múltiples reflexions internes, cosa que accelera el procés d’ablació. Es tracta d’una retroalimentació positiva; un procés que dóna lloc a una ràpida perforació en el mantell nevós i que culmina amb la formació dels espectaculars penitents. Una de les seues particularitats és que no projecten ombra, ja que el mateix procés de formació d’aquests pinacles fa que estiguen sempre apuntant cap al sol, a banda de formar fileres en sentit est-oest, inclinades lleugerament cap al nord (en el cas dels penitents que es formen a l’hemisferi sud).
Grandària comparativa d’uns penitents amb una persona. Regió andina a la regió argentina de Catamarca. Fotografia: Eduardo Cinícola.
L’alçària que assoleixen aquestes punxegudes crestes gelades és molt variable: oscil·len entre uns pocs centímetres –els anomenats micropenitents– i els 4 o 5 metres. Aquest ampli espectre de dimensions complica el desenvolupament d’un únic model matemàtic capaç d’explicar-ne satisfactòriament la formació. Investigadors com Betterton (2001) o Corripio (2003) han aconseguit modelitzar el procés, però encara no s’ha aconseguit entendre satisfactòriament com es produeix la transició entre la neu granular i els citats micropenitents.
Al marge de l’explicació científica dels processos físics que donen lloc a les neus penitents, val la pena gaudir de la seua indubtable bellesa i exotisme, la qual cosa les converteix en un element de la naturalesa de gran atractiu, fins i tot per als sofrits muntanyencs que han d’enfrontar-s’hi en les seues dures travessies.
Imatge de portada: ESO/B. Tafreshi (twanight.org) [CC BY 4.0], via Wikimedia Commons
No comments yet.