Les onades de fred hivernals donen molt de joc en els mitjans de comunicació, si bé el tractament informatiu d’aquest tipus de situacions meteorològiques deixa molt a desitjar. Ben sovint, es diu blat abans que no siga al sac i ben lligat. Es penja el cartell “d’onada de fred” a una entrada o invasió freda més o menys rellevant, sense que arribe a tindre aquesta condició, almenys segons els criteris que tenen en compte els meteoròlegs i climatòlegs. També és freqüent escoltar referències a l’aire siberià, com si l’única regió d’on ens arriben els freds intensos fóra la situada més enllà dels Urals.
Nevada a la platja de Porto Cesareo, a la regió italiana de la Pulla, al taló de la bóta que forma la península Itàlica, el 9 de gener de 2017, durant la intensa onada de fred siberià que al principi de 2017 va afectar àmplies zones del centre i l’est d’Europa. Font: @EKMeteo (Twitter).
Part de la confusió entorn de les onades de fred està justificada pel fet que no n’hi ha una única definició oficial que use tota la comunitat científica. Ocorre el mateix amb les onades de calor. Segons el criteri emprat per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), es pot parlar d’una onada de fred quan tenim “un episodi de com a mínim tres dies consecutius en què com a mínim un 10 % de les estacions meteorològiques considerades registren mínimes per sota del percentil del 5% de la seua sèrie de temperatures mínimes diàries dels mesos de gener i febrer del període 1971-2000”.
La primera cosa que pot deduir-se de l’anterior és que –a part que cal estar un poc familiaritzat amb la terminologia estadística– no és immediat dilucidar si una invasió d’aire fred pot ser o no considerada una onada de fred. Es requereix una anàlisi tècnica, a posteriori, de les temperatures més baixes registrades durant un episodi per a poder afirmar o no si es tractava d’una onada de fred. La veritat és que les onades de fred solen anunciar-se a so de bombo i platerets en els mitjans amb uns quants dies d’antelació, prenent com a base exclusivament allò que indiquen les prediccions meteorològiques. Aquesta pràctica és arriscada, ja que l’evolució real de l’atmosfera mai s’ajusta al 100 % a l’evolució pronosticada pels models de predicció; fins i tot de vegades la desviació entre ambdues pot ser prou gran per a convertir l’anunciada onada de fred en una entrada freda sense més.
Segons els criteris de l’AEMET, quasi tots els hiverns rebem l’arpada d’alguna onada de fred; no obstant això, si pensem en una de les grans, d’aquelles que queden gravades en la memòria col·lectiva per la cruesa i la magnitud –a més dels nombrosos problemes que ocasionen–, la freqüència d’aparició és de vora set anys com a mitjana, per la qual cosa al llarg de la nostra vida ens hi batrem en duel una dotzena de vegades. Alguns hiverns són excepcionalment rigorosos i s’encadenen diverses onades, amb la qual cosa el fred extrem es prolonga durant unes quantes setmanes seguides. Aquesta circumstància va ocórrer el febrer de 1956. Han transcorregut seixanta anys i, des de llavors, no hem tornat a viure res de semblant al nostre país.
Les onades del mar arribant a la vora d’una platja serveixen com a analogia per a visualitzar com s’estenen les onades de fred sobre la superfície terrestre.
La condició de fluid que té l’aire ajuda a entendre el comportament de les onades de fred, prenent com a analogia l’aigua del mar i el seu onatge. A l’hivern, l’aire fred tendeix a acumular-se i a baixar molt de temperatura en les zones on aconsegueix mantindre’s quasi estàtic; és a dir, on no bufa el vent. Aquesta circumstància té lloc al si dels grans anticiclons que s’estenen sobre les àrees continentals, particularment el de Sibèria. Entre els mesos de novembre i març aquesta regió es converteix literalment en un congelador. En la seua part oriental es localitza un dels pols de fred del planeta, de magnitud comparable al de l’àrtic canadenc i al de l’interior de l’Antàrtida.
Esquema clàssic d’una onada d’aire siberià. Font: “Contrastes térmicos atmosféricos: invasiones frías y olas de calor” Lorenzo García de Pedraza. RAM núm. 18 (febrer de 2004).
A l’hivern, l’aire fred situat al casquet polar va expandint-se cap al sud, guanyant posicions. Es comença a acumular en la vasta regió siberiana, a Escandinàvia i a Centreeuropa. Les temperatures comencen a caure en picat en aquestes zones, la qual cosa reforça el mateix anticicló hivernal. La dinàmica atmosfèrica és la que va provocant moviments d’aire en les vores d’aquest gegantí “mar” d’aire fred, i per algunes zones es desborden llengües d’aire fred cap al sud, que de vegades arriben els països mediterranis. Cada una d’aquestes incursions és el que denominem una onada de fred, i evoluciona sobre el terreny de manera semblant al desplaçament de les ones per la superfície del mar. La vora és la destinació final. En el nostre cas: el lloc que experimenta els efectes de l’onada de fred.
El mapa que acompanya aquestes línies mostra quina és la situació “de llibre” d’una onada de fred siberià. Tal com es veu en la figura, ha d’establir-se un corredor de comunicació entre el nucli del fred siberià i el nostre país, i això s’esdevé quan se situen un anticicló al nord d’Europa que abraça les illes Britàniques, els Països Baixos, el nord d’Alemanya i els països nòrdics, i una borrasca entre Balears i Itàlia. La circulació de l’aire entorn d’aquest parell de sistemes de pressió afavoreix l’avanç de l’aire fred pel corredor en sentit nord-est-sud-oest, el qual arriba de ple al NE peninsular i Balears.
Masses d’aire que afecten la península Ibèrica i Balears. Font: Blog de geografia del professor Pedro Oña (http://elauladehistoria.blogspot.com.es/).
En els tractats de climatologia, a les distintes masses d’aire se’ls posen nom i cognoms, depenent de si són càlides o fredes, humides o seques. Les d’aire polar continental (molt fred i molt sec) poden ser de recorregut curt o llarg. Només en aquest últim cas pot afirmar-se que ens visita una onada siberiana. Hi ha vegades en què el corredor no arriba a Sibèria sinó que parteix de la regió central d’Europa, i en aquest cas l’aire fred que ens arriba presenta unes característiques similars al siberià (el baix contingut d’humitat és una de les seues principals senyes d’identitat), però no ve de tan lluny.
La major part de les invasions fredes (onades en alguns casos, però no sempre) que ens afecten tenen altres llocs de procedència. És molt comú que ens visiten masses d’aire polar marítim (del nord-oest), fet que dóna lloc, a vegades, a destacats temporals hivernals. Un poc menys freqüents són les onades d’aire àrtic. En aquests casos, l’aire fred es despenja directament des del nord, i fa part del recorregut sobre el mar (massa d’aire àrtica marítima). Ocasionalment, aquest aire pot provindre d’una regió del nord situada un poc més a l’est, de manera que el seu recorregut sobre terra és un poc més extens. En aquest casos, tenim una massa d’aire àrtic continental, de característiques semblants a la famosa onada siberiana.
No comments yet.