Si hi ha un pintor de núvols per excel·lència, eixe és, sens dubte, John Constable (1776-1837), qui va posar tot el seu interés per representar de forma precisa els canviants cels del camp anglés, on va passar la major part de la seua vida (a penes va viatjar fora d’Anglaterra). Constable, que va arribar a autodefinir-se com “l’home dels núvols”, no va ser un paisatgista segons l’ús, ja que va centrar el seu principal interés en els cels; el motiu principal de la majoria dels seus quadros. Va voler entendre com es comporta l’atmosfera i per a això es va convertir, de forma autodidacta, en un estudiós en la matèria i minuciós observador meteorològic. En la part posterior dels seus famosos estudis de núvols, anotava quin temps feia mentres executava les seues obres, la majoria de les quals li costaven poc més d’una hora de treball. En alguns casos va deixar escrits dades i comentaris molt precisos, la qual cosa té un indubtable interés meteorològic.
John Constable va tindre des de xiquet un interés romàntic pels núvols, que es va anar convertint també en un interés científic. Va pintar amb reiteració els paisatges de la regió anglesa de Suffolk, el lloc que el va veure nàixer i on també va nàixer el seu interés per la meteorologia. En un primer moment pel vent –l’escultor dels núvols–, no en va el negoci familiar era el dels molins –d’aigua i de vent–, representats en molts dels seus paisatges. Un dels seus quadros més coneguts és El carro de fenc, pintat en 1821, on els núvols pareixen estar dotats de moviment i alguns –els més foscos– amenacen pluja.
La importància que Constable dóna al cel en les seues pintures queda reflectida en un comentari que li va fer en una carta, datada el 23 de l’octubre de 1821, al llavors bisbe de Salisbury, John Fisher. Hi llegim el següent: “[els cels] han de ser, i així serà sempre en la meua pintura, una part important de la composició. Seria difícil citar un tipus de paisatge en què el cel no siga la ‘tònica’, el nivell de l’escala’ i el principal ‘òrgan del sentiment’ […] El cel és la font de la llum en la naturalesa i ho governa tot.”
Durant els anys 1821 i 1822, John Constable va dur a terme, de forma sistemàtica, una sèrie d’estudis de núvols pintats a l’oli, elaborats a partir dels nombrosos esbossos que el pintor va dibuixar a l’aire lliure en els seus freqüents passejos per la contornada d’Hampstead. A través d’un centenar llarg de pintures va tractar de plasmar la realitat canviant de l’atmosfera local, en un intent per comprendre eixe comportament. La dita tasca va ser anomenada skying (recórrer el cel) pel mateix Constable, en un intent per immortalitzar, gràcies a la seua aguda visió, el fascinant espectacle ennuvolat. En quadros com Estudi de núvols, horitzó amb arbres, dibuixat el 27 de setembre de 1821, es percep, d’una banda, la minuciositat amb què un naturalista disfressat de pintor retrata els núvols –la seua gran obsessió–, i d’un altre, la component poètica –inherent al moviment romàntic– que irremeiablement ens atrapa, fent-nos partícips de l’emoció i la sensació plaent que provoca en nosaltres l’observació del cel. John Constable va descriure amb les següents paraules eixe quadro: “Els núvols s’amuntonen formant masses de gran densitat i aparencen desplaçar-se des de l’alt amb lentitud; per damunt d’estos grans núvols n’apareixen d’altres, nombrosos i opacs, xicotets, que passen amb rapidesa enfront d’elles… Suren molt més prop de la terra i potser podran precipitar-se amb un corrent de vent més fort que, junt amb la lleugeresa que els caracteritza, incidix a fer que es traslladen a gran velocitat.” Una descripció com esta només pot provindre d’una persona amb uns grans dots d’observador meteorològic.
La celeritat amb què Jonh Constable va pintar este i la resta dels seus estudis de núvols, es justifica pel fet de que el pintor volia capturar instantànies del cel, quelcom que només era possible executant amb rapidesa els seus esbossos, abans que l’aspecte del cel canviara massa. Tal com ja s’ha apuntat, estos estudis de núvols i altres quadros en què el cel dominava l’escena, els completava amb informació precisa sobre el temps regnant, la qual cosa ha donat peu a algunes investigacions en què s’han confrontat eixes dades aportades pel pintor amb els registres meteorològics que ja per aquella època començaven a prendre’s a Londres i en altres llocs d’Anglaterra.
Estupenda serie de artículos. Muchos artistas han reflejado cielos nubosos en sus paisajes. Algunos de ellos, no con tanta precisión como Constable pero todos somos conscientes que los artistas, en general y los pintores, en especial, tienen sensibilidades muy diversas y reflejan lo que perciben de diferentes formas.
Me gustaría compartir con los seguidores de estos temas algunos cuadros de distintas épocas en los que aparecen nubes. De Monet “Campo de amapolas”, con nubes de bordes definidos. De Turner, el sublime acuarelista inglés: “El temerario remolcado a dique seco” o “El Gran Canal de Venecia”. Otra obra curiosa, en este sentido, es “Vista deToledo” del Greco que plasma unas maravillosas y originales nubes tormentosas.
Y como no podía faltar una representación más actual de este tema, me gustaría mencionar las representaciones de nubes reales del artista holandés Smilde o el ” Cloud Project” del colectivo norteamericano SWAMP. En ambos casos crean nubes efímeras en las salas de exposiciones.
Muchas gracias por estos artículos que publicáis.