A l’Antàrtida, l’activitat científica prima sobre qualsevol altra. Cada any, uns 4.000 científics –en nombres redons– de tots els racons del món hi duen a terme les seues investigacions, disseminats en les diverses bases que hi ha en aquell vast territori. Espanya va culminar el mes de març passat la seua XXXI Campanya Antàrtica, en la qual he tingut ocasió de participar.
Aquesta circumstància m’ha brindat l’oportunitat de conviure durant tres setmanes amb un nodrit grup de científics del nostre país i d’altres nacionalitats, la qual cosa ha coincidit, a més, amb la posada en marxa dels nous mòduls de la Base Antàrtica Espanyola (BAE) Joan Carles I, a l’illa Livingston.
Cúpula i casetes de l’instrumental geomagnètic instal·lat a la rodalia de la BAE Joan Carles I. Crèdit: José Miguel Viñas.
Cada any, el Comité Polar Español selecciona els projectes científics que participaran en la campanya següent. Alguns són de llarg recorregut, ja que donen continuïtat a estudis iniciats fa ja moltes campanyes, com les observacions meteorològiques, geomagnètiques o sismològiques al voltant de les bases, que han anat permetent comptar amb sèries de dades llargues i representatives d’aquell remot lloc. També són duradors en el temps l’estudi de les glaceres Johnsons i Hurd, en les rodalies de la BAE Joan Carles I, les investigacions de pingüins a l’illa Decepció –amb el biòleg Andrés Barbosa al capdavant–, els estudis geomorfològics o els de microbiologia que es duen a terme a la península Byers, a l’extrem occidental de l’illa Livingston; una zona especialment protegida de gran interés científic.
Científic del projecte CONGEO prenent mesures al sòl pròxim als mòduls de la BAE Joan Carles I, a l’illa Livingston.
La Campanya 2017-2018 va acollir un total de setze projectes científics, finançats per l’Agència Estatal d’Investigació, als quals cal sumar el suport que el nostre país va donar a cinc projectes més d’altres països, que també es van dur a terme al voltant de les Shetland del Sud, que és on Espanya té les seues dues bases i per on el BIO Hespérides navega durant les campanyes, on es duen a terme també activitats científiques. En total participem 230 persones, de les quals 122 van ser investigadors.
Una de les investigadores de la Campanya Antàrtica 2017-2018 treballant al mòdul laboratori de la BAE Joan Carles I. Crèdit: Javier Urbón.
La meua estada a la BAE Joan Carles I va tenir lloc durant la segona fase de la campanya, entre el 22 de febrer i l’11 de març d’enguany. En tot aquest temps, vam estar a la base 43 persones, de les quals 27 eren científics lligats a diferents projectes. Els liquenòlegs formaven el grup més nombrós, la qual cosa em va permetre conéixer aspectes molt interessants sobre les formes de vida més extremòfiles de la naturalesa, capaces de sobreviure en un entorn tan hostil com l’antàrtic.
Garites meteorològiques i quadre elèctric de l’estació meteorològica de la BAE Joan Carles I. En aquesta campanya va completar els seus primers trenta anys en servei. Crèdit: Grup Antàrtic d’AEMET.
A la meua tornada a Espanya, un conegut em va dir que si estar a la base no va ser una experiència com “Gran Germà”. En cap moment hi vaig tenir la sensació d’estar tancat ni vigilat, però la gran diferència van ser els meus companys de “tancament”, ja que no tots els dies es conviu amb un grup de científics de primera línia, alguns d’ells experts mundials en el seu camp, amb històries personals apassionants. Gent generosa a l’hora de compartir vivències i coneixement, cosa que és extensible al personal tècnic de la base: els guies de muntanya, el personal de manteniment o els tres Danis (el metge, el cuiner i l’ajudant de cuina).
El glaciòleg Ricardo Rodríguez al costat d’un dels guies de muntanya fent un mesurament amb GPS de la posició d’una de les estaques clavades al lòbul BAE. Crèdit: José Miguel Viñas.
Vaig tenir com a company d’habitació el glaciòleg Ricardo Rodríguez (UPM), a qui vaig acompanyar un dels dies a la zona glacial més pròxima a la base –l’anomenat lòbul BAE– i a una zona una mica més allunyada de la glacera Hurd–, on va efectuar una de les seues tasques rutinàries: la georeferenciació de les estaques de fusta que hi tenen col·locades, i en altres enclavaments d’aquelles glaceres antàrtiques, la qual cosa permet tenir-los monitorats i conéixer com és la seua dinàmica, si guanyen o perden gel i la velocitat a la qual es desplacen. Són ja molts anys prenent mesures, la qual cosa ha permés als glaciòlegs arribar a una primera conclusió: aquestes glaceres i unes altres de les Shetland del Sud i la veïna península Antàrtica estan perdent massa des de mitjan segle passat, encara que no de forma contínua, sinó amb importants fluctuacions, amb períodes de temps en els quals arriben fins i tot a guanyar gel en algunes zones.
Diferents instruments destinats a mesurar i prendre mostres d’aire, al cim de la muntanya Sofia, a l’illa Livingston. Crèdit: Projecte SENTINEL.
Va despertar també molt el meu interés el projecte SENTINEL (sentinella), que té com a objectiu detectar la presència de COV (Compostos Orgànics Volàtils) en aquella zona remota de la Terra. Hi vaig coincidir amb dues joves investigadores adscrites a aquest projecte: Gemma Casas i Alicia Martínez, que tenien desplegats per diferents llocs de la base i dels voltants captadors de mostres d’aire. També analitzaven el sòl i les aigües, a diferents profunditats i en diferents emplaçaments. Fins i tot allí, a la fi del món, es detecten traces d’aquests COV generats per les activitats industrials situades a l’altre extrem de la Terra, la qual cosa és una clara crida d’atenció sobre el problema creixent de la contaminació global.
El geofísic Miquel Torta, de l’Observatori de l’Ebre, calibrant un delicat instrument la missió del qual és mesurar automàticament la declinació magnètica a la rodalia de la BAE Joan Carles I. Crèdit: José Miguel Viñas.
En pròximes entrades del blog entraré en més detall en algunes de les activitats científiques dutes a terme durant la meua estada a l’Antàrtida, i us presentaré alguns dels seus protagonistes; persones amb una gran vocació, apassionats del seu treball, que van sacrificar part del temps lliure, d’oci, allí a l’Antàrtida, en pro de les seues importants investigacions. La ciència a la fi del món és necessària per a millorar el nostre coneixement de la Terra i està en les millors mans.
No comments yet.