Teràpia gènica per a la ceguesa

Daniel Closa, 21 February, 2012 0

DANIEL CLOSA – Normalment no hi pensem, però el simple fet de veure-hi comporta una complexitat fabulosa. Dins la retina tenim cèl·lules especialitzades a captar la llum i respondre enviant senyals nerviosos que quan arriben al cervell són interpretats en forma de visió. Tot plegat és el resultat de moltes reaccions químiques delicadament connectades, de moviments d’ions i de canvis de potencial en les membranes de les cèl·lules. I, entre totes aquestes molècules, n’hi ha una de prou coneguda: el retinol.

El retinol és la vitamina A. I és conegut perquè n’hi ha molt a les safanòries. Per això de menuts ens deien que havíem de menjar safanòries perquè eren bones per a la vista. El motiu és que el retinol ràpidament es transforma en una molècula molt semblant, el retinal. I aquest retinal pot estar en dues posicions anomenades cis- i trans-. En la pràctica vol dir que la molècula pot tenir una forma plegada o allargada. La gràcia és que el pas de cis- a trans- té lloc per acció d’un fotó. El primer que passa quan un fotó de llum travessa la pupil·la, arriba a la retina i entra dins de les cèl·lules fotosensibles és que topa amb el retinal i el modifica: el passa de cis- a trans-.

Normalment el cis-retinal està situat dins d’una proteïna bastant gran anomenada rodopsina. Però quan canvia de forma, deixa d’encaixar correctament dins la rodopsina i es mou de lloc. Quan això passa, la rodopsina comença una cascada de reaccions que acabaran amb un senyal en una neurona i amb la percepció de la llum al nostre cervell. Però, mentrestant, hi ha tota una altra via metabòlica encarregada de tornar el nostre amic retinal a la seua forma original: mitja dotzena de reaccions químiques que fan que de nou agafe la forma cis-. D’aquesta manera ja es pot tornar a situar dins la rodopsina i així, quan arribi un altre fotó, el mecanisme de la visió podrà iniciar-se de nou.

Entre els enzims encarregats de tornar el retinal a la forma original hi ha una proteïna anomenada RPE65 (per les sigles en anglès de Retinal Pigment Epithelium-specific 65 kDa protein). El cas és que si aquesta proteïna no funciona correctament, el retinal no es refà i la cèl·lula de la retina es queda sense poder tornar a la posició d’inici per seguir detectant la llum. Aleshores apareix un tipus de ceguesa progressiva anomenada amaurosis congènita de Leber.

Aquesta malaltia ha estat una de les primeres que s’han pogut tractar amb una aplicació de teràpia gènica. Era una bona candidata, ja que depenia d’un únic gen que estava situat en un indret molt concret. És més fàcil actuar sobre la retina que sobre tot l’organisme.

El que van fer els investigadors va ser introduir el gen correcte de la RPE65 dins d’un virus. Un virus que, en principi, és inofensiu però que permet introduir material genètic dins les cèl·lules que infecta. Aleshores van injectar el virus portador del gen correcte dins la retina d’un grup de voluntaris afectats per aquesta ceguesa esperant que infectaria les cèl·lules de la retina i en alguns casos el gen correcte s’inserira dins el DNA del pacient de manera que començara a fabricar la proteïna correcta.

I va funcionar. Sis dels dotze pacients van recuperar la funcionalitat de RPE65. Les cèl·lules de l’ull van poder tornar a refer el cis-retinal i el cicle de la visió va funcionar. Quan els van analitzar l’activitat del cervell, es va veure que les àrees de la visió es posaven en funcionament i, en la pràctica, ja podien començar a distingir formes, a esquivar obstacles, a identificar cares i fins i tot a llegir algunes lletres, sempre que foren molt grans i ben contrastades.

Van fer l’experiment primer en un ull i ja van constatar que la cosa anava bé. Sobretot van observar que, d’entrada, no feia mal, que és una de les preocupacions principals en els estudis de teràpia gènica. Mesos després van repetir-lo al segon ull. Això era més inquietant perquè hi havia el perill que el primer tractament actuara com una vacuna i el cos rebutjara la segona administració. Però les coses, de nou, van eixir bé i la visió també es va recuperar a l’altre ull. L’estimulació de les zones de la visió al cervell també va millorar, més encara que la primera vegada, segurament perquè amb els dos ulls funcionant ja es pot processar visió en tres dimensions.

Un resultat molt esperançador, tot i que cal tenir present que ara toca esperar uns quants anys per a estar segurs que no hi ha efectes secundaris com a resultat del tractament, que no apareixen càncers, que la millora és estable i mil variables més que cal controlar.

Enllaços d’interès: