Estadístiques esportives i ensenyança de les matemàtiques: Oli i agua o el contrari?

Vivim en un país en què, de forma històrica, la ciència ha estat a la cua dels interessos polítics i governamentals. No oblidem la cèlebre sentència de Miguel de Unamuno: Que inventen ells! que sintetitzava de forma brillant la deixadesa i falta d’interés per la ciència de l’espanyol mitjà, per això no hauria de sorprendre’ns l’actual estat de la situació.

En els centres d’Ensenyança Secundària, l’alumnat graduat en ESO fuig, literalment, dels batxillerats científics, sobretot del tecnològic, per una elecció inversa. És a dir, l’alumnat tendix a seleccionar els seus estudis de Batxillerat no pels seus verdaders interessos sinó per escapar de les assignatures més dures, com les matemàtiques.

Es podria argumentar que, atés que les matemàtiques no se li donen bé, l’elecció d’un Batxillerat de ciències, en qualsevol de les seues modalitats, suposaria una mena de “suïcidi” acadèmic indesitjable per totes les parts: alumnat, pares, entorn social i fins i tot el mateix centre, àvid que els seus estudiants no “fracassen”. Potser en una xicoteta part de les eleccions realitzades per l’alumnat este argument tinga validesa, però vist des d’un altre prisma evidencia quelcom molt més important: què passa amb les matemàtiques?

Són una assignatura instrumental i imprescindible per a enfrontar-se amb garanties al fet estudiantil, però la seua càrrega horària i la fluixa formació de molts mestres llasten el seu aprenentatge al llarg de la Primària i primer cicle de Secundària. Quan l’alumnat arriba al segon cicle de Secundària, la major part ha perdut ja tot l’interés en l’assignatura. Hi veu un coneixement arcà i cabalístic de difícil ajust en la seua realitat i es conforma podent recordar a males penes les taules de multiplicar i, en els casos més notables, la correcta forma de calcular un percentatge. Tal vegada alguns lectors estimen exagerada la meua anàlisi, però el meu contacte diari amb el problema així m’ho indica.

Quan l’alumnat arriba al segon cicle de Secundària, la major part ha perdut ja tot l’interés en l’assignatura.

No negaré l’existència d’un alumnat excel·lent i amb talent per a les ciències i, com no, per a les matemàtiques. Alumnat curiós i interessat a aprofundir en els coneixements que se li oferixen, però són els menys. Massa pocs i massa espaiats en el temps. D’ací que el professorat que treballa en els camps de la didàctica i que, al seu torn, està en contacte directe amb l’alumnat busca formes i fórmules per a connectar de forma més efectiva les matemàtiques escolars amb la realitat de l’alumnat. Una forma de capturar interés en la ciència utilitzant ferramentes més pròximes a la seua quotidianitat.

Se sol convindre que quan l’alumnat és el centre de l’esforç d’aprenentatge, és a dir, quan aquell participa de forma activa en la construcció del coneixement que se li vol comunicar, els resultats són millors, més duradors en el temps i li obrin camins nous per a connectar el coneixement matemàtic amb el seu entorn. És per això que una via a explorar és la d’acostar fenòmens de la vida real a l’aula. Degudament enfocats per part del professorat, haurien d’oferir l’oportunitat a l’alumnat de construir ferramentes sòlides per a una formació matemàtica bàsica més ambiciosa que l’actual.

Un d’estos fets quotidians és l’esport. I més en concret l’esport-espectacle dels caps de setmana. Futbol, bàsquet, tenis… És ociós dir el que suposa i mou el futbol en este país, així com l’impacte en la gent jove, que imita fins a extrems ridículs el que els seus ídols futbolístics posen en pràctica setmana rere setmana en el verd tapís del terreny de joc. No seria bona idea usar el futbol per a animar l’alumnat a usar les matemàtiques d’una forma diferent? Que té de nou este enfocament?

Se sol convindre que quan l’alumnat és el centre de l’esforç d’aprenentatge, els resultats són millors.

Nou? Segons i com. En els Estats Units, les estadístiques del beisbol formen part inherent del joc. El “passatemps nacional” està infestat de dades numèriques, històrics i actuals en els quals es mesura i valora la bondat d’un jugador al bat o la seua capacitat per a eliminar contraris al llançar. Partint d’unes estadístiques bàsiques, Bill James, un aficionat del beisbol i els números, va establir en la dècada dels 50 del passat segle XX les bases d’una ciència que, actualment, forma part dels plans d’estudis de moltes universitats americanes: la sabermetría (en anglés, sabermetrics). El nom deriva de l’organització coneguda com SABR (Society for American Baseball Research). Sense arribar a eixes altures acadèmiques, és habitual que els mestres americans facen ús de les estadístiques bàsiques del beisbol perquè el seu alumnat treballe conceptes com proporcionalitat, percentatges, funcions, representació gràfica o mitjanes ponderades. Hi ha una gran bibliografia respecte d’això, adaptada a tots els nivells de l’escola primària americana.

Hi ha un però. A Espanya es desconeix, de manera general, el joc del beisbol, la seua mecànica i, encara més, les estadístiques bàsiques associades a este esport, que en la seua confecció necessiten un coneixement profund del desenrotllament del joc. Què fer llavors?

No cal desesperar, no tenim beisbol professional, però tenim un dels millors tenistes de la història, tenim una selecció de bàsquet campiona mundial i europea i tenim a La Roja, així que no està tot perdut.

El tenis oferix estadístiques molt elementals: velocitat de servici, percentatges de primers servicis, errors forçats, errors no forçats, punts de break, set o partits a favor o en contra… Té una virtut per a usar estes dades: la freqüència. És ben sabut que la “llei dels grans nombres” tendix a la probabilitat, per la qual cosa la repetició de l’experiment aleatori (encara que en este cas no podem parlar d’atzar pur) és de gran importància perquè l’estadística adquirisca un cert valor diagnòstic. Hi ha ací un terreny verge.

El mateix es pot aplicar al bàsquet. Amb la NBA (esta lliga sí que és molt popular a Espanya) estirant el carro, la FIBA ha iniciat un camí en la millora de les seues estadístiques de joc, introduint el concepte de valoració dels jugadors dins d’un partit, de manera que el títol de MVP (jugador més valuós) puga ser atorgat sense ambigüitat. Si a això afegim les estadístiques de llançaments de 2 o 3 punts, els llançaments lliures o les personals de cada jugador tenim un camp en què poder treballar amb l’alumnat. Ací també és notable la freqüència dels experiments. Un mateix jugador repetix suficients vegades al llarg d’un partit els intents de tir o altres circumstàncies del joc, de manera que això afavorix una anàlisi dels seus nombres en cada apartat.

No obstant això, és en el futbol on està la verdadera mina a explotar. Per raons sociològiques, d’afició, impacte en la joventut i riquesa de possibilitats, el joc del futbol admet una gamma amplíssima de temes sobre els quals treballar per a, després, oferir els resultats a l’alumnat en un format atractiu que els anime a usar les matemàtiques, aplicant-les a la vida real.

Percentatges, nombres irracionals, gràfiques, informàtica de gestió, combinatòria, geometria, jocs de lògica, etc. Tots estos temes i molts més són susceptibles de ser tractats a nivells de Primària i Secundària amb el context del futbol com a element motivador. Tal vegada no siga un esport en què la freqüència siga el factor clau, com ocorre en els altres esports comentats. Un jugador pot passar tot un partit sense llançar a porta i marcar en l’últim minut el gol que dóna la victòria al seu equip, és cert; però canviant l’escala temporal de les dades i prenent temporades en compte de partits, sí que es poden establir elements que ajuden a entendre millor aspectes del futbol i, de rebot (encara que eixa siga la nostra verdadera intenció) millorar les competències en matemàtiques.

Tots estos temes i molts més són susceptibles de ser tractats a nivells de Primària i Secundària amb el context del futbol com a element motivador.

A diferència del que ocorre amb el beisbol, que té registres estadístics des del segle XIX fins a l’actualitat, el futbol ha iniciat la recopilació d’informació molt tard i, en molts casos, no ha sigut la FIFA o les lligues nacionals les que s’han animat a recopilar esta informació, sinó empreses privades, la qual cosa fa un poc més complicat un treball d’alt nivell sobre el futbol. No obstant això, tot això està canviant i cada vegada és més habitual conéixer estadístiques de minuts reals de joc, quilòmetres recorreguts, nombre de llançaments amb una determinada cama o rematades de cap i el seu resultat per a un jugador concret. Queda, doncs, establit el terreny en què moure’s i ara només falta trobar la imaginació i les ganes de fer-ho. Són incompatibles les estadístiques esportives amb l’ensenyança de les matemàtiques? No hi ha manera d’unir-les? Es comporten com l’oli i l’aigua? La meua opinió és que no. El que sí que cal tindre clar és que en el futbol la resistència al canvi és grandíssima i moltes vegades s’ha posat en evidència que a la FIFA no li agraden les matemàtiques.

© 2013 Conec. Tots els drets reservats.