La neurocientífica exposa a la Fundació Cañada Blanch les seues línies d’investigació sobre la incidència del dolor en la drogoaddicció
Il·lustració de “Sinapsi 2018”, el “llibret” sobre neurociència de la falla Plaça de Jesús. COQUE GONZÁLEZ
“El dolor crònic modifica els patrons de consum d’opioides o d’alcohol, i posa els pacients que el pateixen en risc de recaiguda o, en el pitjor dels casos, de patir una sobredosi”, va afirmar a la Fundació Cañada Blanch la neurocientífica Lucía Hipólito dins del desé cicle “ConecTalks” de conferències de divulgació científica. El cicle, dirigit per Vicent Martínez, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i en el qual col·labora l’Institut de Ciències Fisiconaturals de la Institució Alfons el Magnànim, forma part del programa d’activitats de la Càtedra de Divulgació de la Ciència establida entre la Fundació Cañada Blanch i la Universitat.
Lucía Hipólito (València, 1982), que va dissertar sobre “el dol del dolor” per a exposar les dues grans línies d’investigació que desenvolupa, és doctora en Farmàcia, especialitzada en neurociència, i des de fa tres anys manté la seua activitat docent i investigadora al Departament de Farmàcia i Tecnologia Farmacèutica i Parasitologia de la Universitat de València. Anteriorment, va elaborar el seu projecte postdoctoral a la Universitat de Columbia, que es va centrar en l’estudi del dolor crònic i l’addicció a opiacis, després de fer estades a la Universitat de Cambridge i a l’Escola de Medicina de Nova Jersey.
La transmissió del dolor
La neurocientífica valenciana, que centra la seua actual investigació en els processos neurals que participen en el desenvolupament i recaiguda en el consum de drogues, va definir el dolor com “una sensació mecànica, com a resposta a un dany tissular produït en un teixit, per exemple múscul o os, que a més comporta una sèrie de connotacions emocionals que produeix que la seua vivència no sols siga una qüestió física, sinó que també hi haja una sèrie de vivències negatives respecte al dolor. És per això que quan algú pateix un dolor crònic normalment pateix altres patologies, com ara depressió, tendències suïcides o una successió de problemes emocionals que disminueixen la seua qualitat de vida”.
Establir com una sensació física es transmet a una altra part del cervell, on es codifica la part més emocional, és un dels objectius que va iniciar en la Universitat de Columbia en el grup liderat pel Dr. José Morón Concepción –actualment a la Washington University de San Luis (EUA)– i que també persegueix el seu grup d’investigació a la Universitat de València en col·laboració amb Morón. “Estudiem com el dolor físic es tradueix finalment en una situació psicològica que reflecteix una alteració en els mecanismes cerebrals que regulen la motivació, el reforç o l’estat afectiu que al seu torn organitza les diverses activitats de la nostra vida”, va assenyalar en explicar com es produeix la transmissió del dolor.
“Una de les primeres coses que ens interessava estudiar és per què el dolor es cronifica quan moltes vegades la lesió produïda en un teixit desapareix i, en canvi, el dolor es manté a nivell neurobiològic”, va indicar. Un efecte que medien unes neurones situades en l’asta dorsal de la medul·la espinal, “que són les que transmeten la sensació dolorosa des dels nervis on es capta aquesta sensació fins al cervell, per a fer conscient aquesta sensació dolorosa i al seu torn iniciar els mecanismes analgèsics propis amb què comptem en el nostre organisme”, va afegir Lucía Hipólito.
Analgèsics opioides i fàrmacs antiglutamatèrgics
No obstant això, els mecanismes analgèsics propis no funcionen correctament perquè aquestes neurones, a pesar de rebre la informació analgèsica, són incapaces de frenar la comunicació dolorosa, va assegurar la neurocientífica, i per això la major part dels tractaments actuals per al dolor crònic intenten detenir l’activitat de les neurones que transmeten la informació dolorosa mitjançant diversos fàrmacs, fonamentalment analgèsics opioides i altres agents bloquejants com els fàrmacs antiglutamatèrgics, encara que el principal problema de tots dos són els seus efectes secundaris.
Sobre el tractament amb analgèsics opioides, que s’usen especialment als Estats Units, va manifestar que a llarg termini sempre produeix un fenomen anomenat tolerància, pel qual els pacients necessiten incrementar a poc a poc la dosificació, a més de posar-los en risc d’addicció. Així mateix, hi ha un tercer efecte secundari, que és el desenvolupament d’hipersensibilitat, que produeix un efecte rebot que incrementa la sensació dolorosa.
Respecte als fàrmacs antiglutamatèrgics, que bloquegen el glutamat que activa les neurones –un neurotransmissor que es considera fonamental en el sistema nerviós, ja que és bàsic mediant en la majoria de les nostres activitats–, va assenyalar que és un neurotransmissor tan necessari per a tantes altres activitats que “quan el parem per a pal·liar el dolor afectem un milió d’altres activitats del sistema nerviós, i entre les seues conseqüències més greus produeix paranoia, trastorns del comportament o tendències suïcides”. D’ací que aquesta classe de fàrmacs, entre altres la ketamina, molt coneguda pel seu ús addictiu, no solen utilitzar-se pels seus efectes secundaris.
Paralitzada per falta de finançament
Davant de les seqüeles que produeixen els fàrmacs opiacis i antiglutamatèrgics, Lucía Hipólito va destacar que el grup d’investigació a la Universitat de Columbia va intentar trobar un altre mecanisme que ajudara a detenir la transmissió glutamatèrgica però sense usar una dosi tan alta de fàrmac per a evitar els efectes secundaris. Així, van descobrir l’existència d’un mecanisme a través d’una regulació d’aquesta activitat glutamatèrgica mitjançant altres molècules anomenades canals xicotets de potassi, “que modifiquen –va dir– l’activació d’aquestes neurones d’una manera que en principi no haurien d’afectar tant altres àrees del cervell, ja que administràvem dosis xicotetes i localitzades a la medul·la espinal”.
En aquest cas, el que es va fer va ser inocular una dosi xicoteta de ketamina i una altra també mínima d’un fàrmac que obri els canals xicotets de potassi, “i vam observar que els dos a dosis xicotetes eren realment efectius per a inhibir la transmissió del dolor, ja que produïen efectes analgèsics molt considerables en un model animal de dolor inflamatori”. Però a pesar de l’obtenció de dades que demostren que aquest mecanisme seria vàlid, Lucía Hipólito va lamentar que aquesta línia d’investigació es trobe actualment paralitzada per falta de finançament. Així que aspectes fonamentals de la investigació com la toxicitat, la dosificació i el seu funcionament en persones hauran d’esperar.
En abordar l’addicció, va qualificar de epidèmia la dependència als opioides que actualment pateix la societat nord-americana, que ocasiona més de 55.000 morts anuals, més que la taxa de mortalitat de nord-americans en la guerra de Vietnam, cosa que no ocorre a Europa, on es prescriuen molts menys opioides per a pal·liar el dolor crònic. A pesar d’aquesta taxa de mortalitat, la doctora Hipólito va asseverar que encara es desconeixen els mecanismes pels quals el dolor pot afectar el consum compulsiu d’opioides que està relacionat amb l’addicció.
L’anomenat “dol del dolor”
Després de plantejar el dolor crònic com a mecanisme, la neurocientífica es va endinsar en el que considera literàriament “el dol del dolor”, i va analitzar que quan aquest es cronifica pot afectar el processament dels anomenats reforços, pels quals es guia la conducta de les persones i els animals. Fins ara, va assenyalar, mai s’havia estudiat si el dolor podia modificar com processem els reforços naturals i els artificials. Així que el seu grup va intentar explorar “si el dolor era capaç de modificar la funció normal d’una sèrie d’àrees del cervell anomenades sistema mesocorticolímbic, que sospesa els reforços positius i negatius i fa que un individu adopte la decisió de prendre reforços positius, evite situacions negatives o adopte una conducta determinada per a evitar situacions negatives”.
El resultat va ser que es va observar que la presència del dolor inflamatori reduïa la motivació per ingerir sucre en els animals amb dolor, un signe de pèrdua de motivació general i d’estat afectiu negatiu. “Açò es coneixia a nivell popular, però es desconeixia que el mecanisme que estava utilitzant el dolor per a fer-nos sentir d’aquesta manera era un canvi en la funció dels receptors opioides situats en aquesta zona del cervell –va explicar–, un canvi que modificava la motivació de l’individu pel consum d’opioides i que es traduïa en una recerca de dosis superiors”.
Una situació que pot produir que una persona amb dolor veja alterats tant els patrons de consum de menjar com d’opioides i senta la necessitat de consumir dosis més elevades de la morfina receptada –o d’oxicodona o heroïna, obtingudes en el mercat il·legal–, no perquè les necessite per a pal·liar la situació dolorosa, sinó perquè el seu sistema de motivació l’impulsa a consumir una dosi superior, la qual cosa pot portar-la al final a patir una sobredosi.
El dolor incrementa el consum d’alcohol
Aquesta investigació sobre l’addicció als opioides que va fer als Estats Units sota la direcció de l’espanyol José Morón, l’ha traslladat ara a la Universitat de València, però al camp de l’addicció a l’alcohol, que també funciona a través de receptors opioides. “L’alcohol utilitza els mateixos mecanismes, els mateixos receptors, les mateixes transmissions en el sistema mesocorticolímbic, el sistema de la motivació i del reforç que utilitzen els opioides, per la qual cosa suposàvem que podria ser també una droga a la qual les persones amb dolor pogueren bolcar-se per a alleujar aquesta situació emotiva, aquest dol que tenen pel dolor”, va afirmar Hipólito.
La neurocientífica va desvelar que, després d’analitzar amb rates de laboratori com afecta la presència del dolor als patrons del consum d’alcohol, o la recaiguda o a la vulnerabilitat de recaure, s’ha observat que la presència de dolor incrementa el risc a la recaiguda en el consum de l’alcohol, una cosa semblant al que ocorria amb els opioides. “En animals que ja havien consumit alcohol –va explicar–, si desenvolupaven una situació dolorosa durant l’abstinència, se’ls incrementava el consum d’alcohol enfront d’una recaiguda, i eren molt més vulnerables a recaure una altra vegada en el seu consum i, a més, a grans dosis”.
Un fet que també s’ha observat en estudis clínics amb persones en tractament de deshabituació alcohòlica que, si per alguna raó desenvolupaven alguna patologia dolorosa que s’allargava en el temps, entre un 31,50% requeien en el consum compulsiu d’alcohol després d’anys d’abstinència. “Ara mateix, el que estem estudiant són els mecanismes cerebrals que ens porten a aquesta recaiguda per a poder buscar possibles teràpies per a aquest tipus de pacients abstemis, que pateixen una patologia dolorosa, a fi d’evitar-ne la recaiguda en el consum a més de tractar la seua condició dolorosa”, va concloure Lucía Hipólito”.
Aquesta crònica va ser publicada a l’edició digital del diari Levante-EMV el 02-05-2018
No comments yet.