La idea de l’evolució contínua de les màquines fins a esdevenir ens superiors als humans no és nova ni de bon tros. A les darreries del segle xii, el polifacètic pensador mallorquí Ramon Llull va dissenyar i construir l’Ars magna, un giny mecànic capaç de provar per si mateix la falsedat o certesa d’un postulat teològic o filosòfic. Tres-cents anys més tard, Leibniz va conrear aquesta art per concebre la seua Art combinatòria, una mena d’alfabet per a automatitzar el pensament humà de caràcter general. Al seu torn, l’altre pare del sistema binari, George Boole, va interpretar matemàticament aquest raonament lògic i va assentar les bases de l’aritmètica computacional moderna ja a mitjan segle xix. El mateix terme intel·ligència artificial va ser encunyat ara fa seixanta anys i, de llavors ençà, representa alhora un anhel i una angoixa per a la societat.
Què hi ha, doncs, de nou en els temps actuals? La sensació ensems amb la possibilitat cientificotècnica que aquests somnis i malsons puguen succeir del nostre horitzó vital ençà, açò és, quan tots nosaltres hi serem. Val a dir que aquest pressentiment ja l’hem tingut dues vegades des que acabà la Segona Guerra Mundial. Els enlluernadors estius de la intel·ligència artificial han donat pas, indefectiblement, a sengles glaciacions caracteritzades per grans expectatives incomplides i per retallades en el finançament que han ajornat l’anhelat «futur futurista». El fet cert, però, és que la imbricació de la tecnologia en la nostra vida quotidiana fa que ens trobem davant d’una nova primavera que ens podria situar a les portes d’un vertader canvi d’era.
Repassem a continuació unes quantes de les fites assolides fa poc per contextualitzar una afirmació tan agosarada. La nostra dèria de construir robots amb aparença humana, coneguts com a humanoides o androides, és cada vegada més a l’abast gràcies als avanços en el camp de la robòtica. Un exemple el trobem al projecte iCub.org, una plataforma per a la creació d’humanoides que segueix la filosofia del codi obert i que ha permès la reproducció de més de vint-i-cinc clons arreu del món. D’altra banda, la biologia i l’enginyeria electrònica i química ja han començat a donar vida als primers organismes sintètics, inspirats en la natura, però sense les limitacions de l’antropomorfisme. Aquests organismes estan cridats a ser autònoms, però també estan pensats per a fusionar-se solidàriament als nostres cossos i millorar-los, i convertir-nos ineludiblement en cyborgs: homes i dones biònics.
La imbricació de la tecnologia en la nostra vida quotidiana fa que ens trobem davant d’una nova primavera que ens podria situar a les portes d’un vertader canvi d’era.
En paral·lel a aquest desenvolupament d’intel·ligències corpòries, hom resta bocabadat davant l’evidència de fins a quin punt els algorismes governen les nostres vides hui dia. Aquestes seqüències d’instruccions ben definides, ordenades i finites, no només guien les estratègies i les inversions de les grans corporacions sinó que també influeixen sobre les decisions més mundanes. Qüestions com ara quina pel·lícula veuré, quina música escoltaré, quin llibre llegiré, de qui m’enamoraré… són exemples d’una llista encara més llarga de dilemes que resolem, amb més o menys consciència, seguint les recomanacions d’assistents eficients. La saviesa d’aquests alter ego té el fonament en el processament de l’allau de dades que descriu el nostre quefer, els nostres interessos i desitjos: el famós big data.
Per si no fóra prou, la fusió de les dues avantguardes descrites suara pareix que permetrà generar comportaments artificials holístics, és a dir, on el conjunt superarà la suma de les parts. Per exemple, els científics de Google DeepMind han combinat recentment una xarxa neuronal que imita l’organització del cervell amb un processament de dades i han obtingut una intel·ligència capaç de viatjar a través de xarxes complexes, com ara el metro de Londres, sense haver vist primer el mapa. L’acadèmia, que històricament ha estudiat ambdues aproximacions d’una manera aïllada, la general i cognitiva enfront de la particular i dirigida per les dades, malda ara per aparellar aquests dos corrents de pensament, sovint enemistats i, llavors, separats sota els epígrafs d’intel·ligència artificial forta i feble, respectivament.
Així les coses, són molts els qui han començat a preveure els beneficis de tot plegat i senyalen que pels volts de l’any 2030 les aplicacions de la intel·ligència artificial: hauran facilitat el desplaçament amb cotxes elèctrics autoconduïts o drons autònoms, hauran millorat la qualitat i l’esperança de vida amb tractaments individualitzats o hauran capgirat per a bé el món laboral i el de l’entreteniment. Tanmateix, científics assenyats com ara Stephen Hawking o emprenedors estrafolaris com Elon Musk han advertit dels perills que ombregen aquestes ambicions demanant la definició d’un codi ètic per a la robòtica i la intel·ligència artificial, heretant les famoses lleis de la robòtica d’Isaac Asimov. La voluntat de legislar i limitar l’esdevenir, per precaució o temor, fan palès el vertader desafiament a què s’enfronta ara com ara la humanitat.
Les mancances tècniques se satisfaran tard o d’hora, però el repte rau a acceptar que estem a punt de deixar de ser els únics éssers intel·ligents. Caldrà que ens adonem que hi ha un altre conjunt d’intel·ligències múltiples, artificials, que fins i tot podrien ser una versió més bona de nosaltres mateixos en certs contexts.
I algú dirà també: heus ací el teu nou interlocutor. I haurem de saludar-lo, tractar-lo d’igual a igual, i assumir-ne els encerts i també els fracassos, en particular aquells relacionats amb decisions complexes que tenen a veure amb la mateixa vida. N’és un exemple clar una actuació no negligent d’un cirurgià, que pot acabar amb la mort d’un pacient mentre que salva la vida de molts altres. Si a càrrec de l’operació hi haguera un robot, no hauríem de mantenir-li el lloc de treball com faríem amb el nostre metge de carn i ossos? Si una aplicació intel·ligent decidira a quina empresa envia el nostre currículum o quins contactes en les xarxes socials són els més adients per a nosaltres: a qui culparíem de ser com som?, qui haurà dirigit les nostres vides?
Vet ací un conjunt de preguntes fonamentals que no sols es responen dissenyant un protocol d’actuació ètica o buscant un responsable empresarial davant d’una possible malifeta d’un artefacte intel·ligent. Potser aquesta entitat té el mateix dret a encertar o enganyar-se que nosaltres…
Esteu preparats per a reconèixer l’interlocutor inexistent?
No comments yet.