Al nord de l’illa de Banks, en el nord-oest de l’arxipèleg àrtic canadenc, s’estén la remota badia de Mercy. L’illa rep vint-i-quatre hores de llum al dia durant dos mesos a l’estiu. A mitat de novembre, el sol s’oculta davall l’horitzó i els rajos de llum no tornen a aparéixer fins al final de gener. L’hivern hi transcorre lent, com una nit en vela. O això degué pensar el capità Robert McClure i la seua tripulació després de resistir dos hiverns amb el seu barco encallat en esta presó de gel. El HMS Investigator va arribar a les aigües de Mercy en la tardor de 1851 mentres buscava l’Erebus i el Terror, els navilis de la desapareguda expedició de John Franklin, enviada per la flota britànica cinc anys abans amb la missió de trobar el pas del Nord-oest. Probablement, va pensar McClure que era un miratge, habituals en estes latituds, el dibuix d’un barco que va albirar i amb el qual, a la fi, va aconseguir arribar a Anglaterra creuant el continent americà per les seues aigües més septentrionals, a través de l’esquiu Pas del Nord-oest.
Des de 1854, última vegada en què va ser vist, no es va saber res de l’Investigator fins a l’estiu de 2010, quan un grup d’arqueòlegs canadencs en va descobrir les restes. Estes restes romanien afonades en posició vertical a 150 metres de la costa, prop d’on va ser documentat per última vegada. La situació remota de la badia (l’illa de Banks només compta amb un assentament humà permanent, Sachs Harbour, on residixen 122 ànimes, segons el cens de 2006) va obstaculitzar durant algun temps les labors de busca. Però aquell any els arqueòlegs van trobar una àrea lliure de gel, a causa del progressiu calfament del planeta, i això els ha permés rastrejar amb comoditat les aigües de la badia.
L’illa de Banks s’ha convertit en els últims anys en un focus per a l’estudi del canvi climàtic en la regió àrtica. En el Pol Nord la temperatura ha augmentat a un ritme dos vegades superior al de la resta del món, segons les prediccions de l’informe Avaluació de l’Impacte Climàtic en l’Àrtic (ACIA, en les seues sigles en anglés), elaborat en 2004 per 250 científics de tot el món; i els efectes s’han aguditzat fins a tal punt que ja es pot sentir com un nou hàbitat hi està cristal·litzant. La reducció de les banquises de gel en la badia de Mercy ha ajudat a localitzar l’Investigator, però també ha afectat els animals de l’Àrtic i el poble inuit. Ambdós depenen dels blocs de gel per a la seua subsistència. Les causes i els efectes del canvi climàtic es detonen mútuament com les fitxes d’un dòmino que es desploma.
Les banquises desapareixen i, amb estes, la superfície blanca necessària per a reflectir part de la llum i la calor que arriba al planeta. Si tot continua així, els boscos boreals s’expandiran cap al nord i invadiran la tundra àrtica, típica de l’illa de Banks, que, al seu torn, ocuparà progressivament el desert polar. Els caribús, els bous mesquers (l’illa de Banks atresora la concentració més alta del planeta d’estos herbívors, amb més de 60.000 caps) les, foques, els rabosots i llops àrtics, i la resta d’espècies, han modificat les seues pautes de comportament a mesura que puja la temperatura. Algunes bèsties desapareixeran, o bé redefiniran la seua situació en la naturalesa: en 2006 un caçador va abatre un híbrid d’ós bru i polar prop de Sachs Harbour. L’exemplar apareix documentat com el primer ós ‘grolar’ trobat en estat salvatge.
Els inuvialuit, nom amb què es coneixen els inuit o esquimals d’esta zona, depenen de la seua habilitat en la predicció dels fenòmens meteorològics per a sobreviure. No obstant això, el temps es manifesta cada vegada més impredicible i inestable, la qual cosa suposarà un nou repte per a demostrar la notable capacitat d’adaptació de la cultura esquimal. “De fet”, diu el pròleg del llibre Els indis esquimals, de l’explorador espanyol Ramón de Lerramendi, “els esquimals són l’exemple més dramàtic d’adaptació selectiva coneguda per la nostra espècie. Per a viure en els ambients esquimals, l’europeu ha hagut d’esperar molts segles i per a això s’ha vist obligat a transportar amb si mateix tecnologies capaces d’assumir el medi d’acord amb climes artificials. En canvi, l’esquimal ha assumit la naturalesa àrtica, de la qual i amb la qual ha estat vivint com a unitat ecològica o d’intercanvi vital”.
Els esquimals utilitzen tots els recursos al seu abast: ossos i fustes a la deriva per a construir trineus, greix d’animals com a combustible, blocs de gel per als iglús, pells per a la roba i tendons per a cosir-la, etc. Per això no és genys estrany que al trobar abandonat l’Investigator, després del rescat del capità McClure, desmuntaren les peces de coure que el recobrien i n’arrancaren els pals. De fet, els arqueòlegs canadencs que van descobrir les restes van treballar en dos equips. Un primer grup va examinar el barco, mentres un altre va documentar els vestigis del naufragi trobats en terra ferma a fi d’aclarir el paper que van tindre les restes del barco en la cultura indígena de la zona.
La troballa de l’Investigator és una fita per dos raons. En primer lloc, l’expedició de McClure va aconseguir travessar el Pas del Nord-oest, una llegenda que durant segles va impulsar centenars d’exploradors a endinsar-se en l’arxipèleg de gel i eixamplar, amb els seus viatges, el món geogràfic, segons explica Juan Pimentel en Testimonios del mundo: ciencia, literatura y viajes en la Ilustración. “Entre els mites geogràfics que van embolicar i van estimular el coneixement del Nou Món, n’hi ha pocs de tan fascinants com el Pas del Nord-oest. La creença en l’existència d’un estret que comunicava l’Oceà Pacífic amb l’Atlàntic en l’Amèrica Septentrional, més enllà dels 40º de latitud Nord, posseïx una història tan llarga com abundant. Des dels dies de la Conquista fins a l’exploració de les regions àrtiques, des de Cortés fins a Amundsen, van ser moltes les versions de la llegenda i molts els episodis d’una busca sostinguda”.
La segona raó està relacionada amb l’actual indefinició del Pol Nord. El llavors ministre de medi ambient del govern canadenc, Jim Prentice, es va desplaçar fins a la badia al conéixer el descobriment de l’Investigator i va ratificar la reivindicació del país nord-americà sobre la sobirania d’alguns trams de la drecera, en particular els que travessen les illes de l’arxipèleg àrtic canadenc. Segons els experts, el desgel eliminarà part de la coberta gelada en els pròxims estius i obriran una ruta de navegació alternativa al Canal de Panamà i de Suez. El trajecte que unix Londres amb Osaka és de 23.300 quilòmetres a través de Panamà, i de 21.200 per Suez. En canvi, una possible obertura del llegendari estret reduiria la distància a 15.700 quilòmetres. L’estalvi per a empreses i governs es computaria en milions d’euros. Això sense comptar amb que el desgel permetria obrir jaciments de petroli i gas fins ara tecnològicament irrecuperables.
Com a conseqüència, tots els països riberencs de l’Àrtic han intensificat els seus moviments estratègics en la zona des de principis de segle. Canadà, Dinamarca (per Groenlàndia), Estats Units, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Rússia i Suècia volen repartir-se part del pastís gelat que s’esquerda i sap a recursos energètics, comercials i inclús turístics. La batalla pels territoris del Pol va començar l’any 2000, quan un estudi de l’institut geològic dels Estats Units va calcular que l’Àrtic albergava el 25% de les reserves desconegudes de petroli i gas. A partir d’ací, s’obri un teló de gel que descobrix un nou escenari de tensions geopolítiques. Cada un dels països involucrats té drets d’explotació sobre les seues aigües territorials. Més enllà de les 200 milles nàutiques les reclamacions depenen de qüestions tan boiroses com l’extensió de les plataformes continentals. En 2007, dos batiscafs van plantar la bandera russa en el llit de l’Àrtic, a 4.200 metres de profunditat, allà on van considerar el límit de la seua plataforma. Poc després, Canadà va anunciar la construcció d’un port de reabastiment per a la seua armada en l’extrem nord de l’illa de Baffin. La resta de països han posat en marxa estudis geològics per a demostrar que la seua franja continental arriba fins al mateix Pol Nord, i entre tant a Groenlàndia s’està gestant un moviment independentista.
Com a mite o horitzó aventurer, els papers interpretats pel Pas del Nord-oest han variat al llarg dels segles. El filòsof Michel Serres va simbolitzar amb este passatge el “penós” camí que connecta les ciències humanes i les ciències exactes; rius de tinta van destapar el poder literari d’un trajecte que ara es retorç i forma un laberint gelat amb colossals implicacions per a la política, l’economia i el medi ambient. El nou orde mundial comença a forjar-se en l’Àrtic a mesura que pugen les temperatures i cada país juga les seues cartes sense una directriu comuna, esgrimint la seua sobirania per una raó o una altra, sense un rumb global. És com si el capità McClure haguera alçat la brúixola buscant el nord als voltants d’un poderós imant. El resultat ja es coneix: un barco afonat darrere del teló de gel.
No comments yet.