«Un pas xicotet per a l’home, un gran pas per a la humanitat». Aquestes paraules potser no les hauria pronunciades Armstrong el 20 de juliol de 1969 si no haguera sigut per diverses dones. Quasi invisibles fins ara, desenes d’enginyeres, matemàtiques i físiques han contribuït a la conquista de l’espai. Ara el su record es comença a recuperar.
En la pel·lícula i el llibre Figuras ocultas es rescaten algunes d’aquestes històries: dones i negres, algunes van haver de véncer el doble d’obstacles. En els temps d’un Estats Units profundament segregat, el seu talent va véncer els prejudicis. Elles van participar en els càlculs que van permetre que els primers coets ens portaren a l’espai.
La pel·lícula «Figures Ocultes» (2016, Theodore Melfi) ha adaptat la veritable història de les dones que noshicieron possible la gesta de conquistar la Lluna.
Katherine Johnson va ser una d’elles. Nascuda el 1918 a Virgínia, els seus pares es van haver de mudar per a trobar un institut que acceptara afroamericans. A l’institut, un professor es va adonar del seu talent per a les matemàtiques i la va animar a continuar estudiant. Katherine va ser una de les tres primeres afroamericanes que va acceptar la universitat de Virgínia de l’Oest. Amb només 18 anys va acabar la carrera de matemàtiques i, encara que somiava de ser investigadora, va començar a treballar com a professora. Les dones negres no podien aspirar a un altre tipus de treballs.
Katherine Johnson en el seu escriptori. Crèdits: NASA
Però la Segona Guerra Mundial canviaria moltes coses. Hi havia escassetat d’homes i necessitat de cervells per a avançar en la tecnologia que permetera guanyar la guerra. I, a més, esdevingué il·legal que les administracions públiques pogueren discriminar per raça. Així que als 35 anys Johnson es va assabentar que podia treballar per a la NACA, la precursora de la NASA. Allí es va unir a “les computadores amb faldes”: un grup de dones que feien els càlculs en una època en què no hi havia ordinadors.
Johnson pertanyia al subgrup de les “computadores de color”, que les distingia del personal blanc. Un cartell assenyalava la zona de la la cafeteria on havien de seure. Una companya de Katherine, indignada per aquesta segregació, va llevar una vegada i una altra el cartell fins a aconseguir que no el tornaren a posar. Per la seua banda, Johnson, que treballava en un departament envoltada d’enginyers blancs, hauria d’haver usat els banys per a “gent de color” en un altre edifici, però mai no ho va fer.
Enlairament del coet Saturn V de la missió Apol·lo 11 que va posar al primer ésser humà a la Lluna, al juliol de 1969. Crèdit: NASA
Katherine no es va conformar mai a fer el que li manaven. Quan li van dir que no podia acudir a les reunions amb els seus col·legues masculins, va preguntar si és que hi havia una llei. No, no n’hi havia, així que va començar a anar-hi. Quan es va assabentar que s’estava calculant el viatge del primer nord-americà a l’espai, va fer seu el problema: “Digueu-me on i quan voleu que aterre i jo calcularé quan ha d’enlairar-se.” I així ho va fer: el 1961 la nau que portava l’astronauta Alan Shepard seguia el recorregut calculat per Johnson.
Johnson pertanyia al subgrup de les “computadores de color”, que les distingia del personal blanc. Un cartell assenyalava la zona de la la cafeteria on havien de seure. Una companya de Katherine, indignada per aquesta segregació, va llevar una vegada i una altra el cartell fins a aconseguir que no el tornaren a posar
A poc a poc les màquines van anar guanyant terreny a les computadores humanes. El 1962 la trajectòria de John Glenn, el primer nord-americà a fer una volta a la Terra, va ser calculada per un ordinador. Però sembla que, a petició del mateix Glenn, Johnson va ser la responsable de confirmar que els càlculs eren correctes. Era una època en què els ordinadors encara no inspiraven molta confiança. I precisament això és el que canviaria una altra dona, Margaret Hamilton, amb el codi que va portar l’Apollo a la Lluna.
Margaret Hamilton al Mòdul de Comandament de l’Apolo. Crèdit: NASA
Margaret va estudiar matemàtiques i va començar a treballar en el MIT amb Edward Lorenz, meteoròleg pioner en la teoria del caos. Allí contribuiria a desenvolupar els primers simuladors per a predir el temps. Per a fer-ho Hamilton va aprendre a programar pel seu compte i poc temps després ja dissenyava el seu propi minisistema operatiu. El 1963, quan es va assabentar dels plans per a dissenyar el programari per a anar a la Lluna, va pensar que era l’oportunitat de la seua vida. En unes poques hores va aconseguir l’entrevista i la posició. Tenia 27 anys. Dos anys després estava a càrrec de l’equip de desenvolupament del programari.
Hamilton de peu al costat del programa de navegació que ella i el seu equip del MIT van produir per al projecte Apollo.
El desafiament més gran amb el programari dels Apollo era que la vida dels astronautes depenia del fet que funcionara correctament. Per això Hamilton va treballar incansablement per a predir tots els possibles errors, detectar-los, previndre’ls i aprendre’n. I ho va aconseguir. Mai es va detectar un error del codi durant les missions tripulades i la seua fiabilitat va fer que se s’usara com a base per a missions espacials posteriors com l’Space Shuttle. Hamilton també va introduir altres funcionalitats, com que l’ordinador fóra capaç de prioritzar tasques en funció de la seua importància. Això va resultar vital quan l’ordinador de l’Apollo 11, amb una potència semblant a una calculadora moderna, es va saturar durant la maniobra d’allunatge. La programació de Hamilton va fer que l’ordinador ho detectara, enviara un avís i paralitzara tot el que no fóra indispensable. Sense això és probable que aquell 20 de juliol de 1969 no s’haguera xafat la Lluna.
Darrere de les xafades d’Armstrong estan les empremtes de moltes dones, quasi invisibles. Les de Katherine Johnson, que una vegada més va confirmar que la trajectòria que el portaria a la Lluna era la correcta. Les de Hamilton, que va dissenyar el programari de vol del mòdul lunar. I les de moltes altres matemàtiques, físiques i enginyeres que, a pesar de no ser conegudes, van aconseguir que arribar a la Lluna fóra alguna cosa més que un somni.
No comments yet.