Nascudes per a volar, tretze dones pilots en la dècada de 1960 van somiar de ser astronautes. Les millors pilots dels Estats Units van formar part d’un programa secret, “el programa Lovelace”, per a avaluar com s’enfrontaven a les mateixes proves de selecció que els primers astronautes de la NASA, els Mercury 7. Mentre ells eixien en les portades de les revistes i es convertien en herois nacionals, elles somiaven en secret de ser les següents a eixir a l’espai. Hui en dia se les coneix com les Mercury 13: pilots àmpliament preparades que es van topar amb el sostre del sexisme per a arribar a l’espai.
Jerrie Cobb va ser la primera de les Mercury 13. Des de menuda ja deia que volia ser pilot. Als 12 anys va volar per primera vegada amb son pare i als 17 ja tenia la seua llicència de pilot. Instructora de vol als 21, el fet de ser dona li feia quasi impossible trobar treball en l’aire…, llevat que fóra com a hostessa. Jerrie Cobb tenia clar que ella volia el seient de pilot. No es va rendir i va continuar intentant-ho fins que en 1952 va aconseguir treball transportant avions militars per tot el món. Pilotar caces i bombarders era un treball molt perillós que no molts acceptaven. En el seu primer encàrrec va ser detinguda a Equador en creure que era una espia i va acabar diversos dies a la presó. Seria només la primera aventura de moltes, dormint enmig de qualsevol lloc de l’avió o acabant en vaixells bananers després d’aterratges d’emergència. A Jerrie no li importava: l’important era que podia volar.
En 1959, quan tenia 28 anys, va ser nomenada millor pilot als Estats Units. En plena Guerra Freda, havia arrabassat un rècord del món d’aviació a un pilot soviètic. Tenia dos rècords mundials més i participava en esdeveniments d’aviació en tot el món. Aquell mateix any va conéixer Randy Lovelace, l’investigador responsable de les proves mèdiques de selecció de la NASA. Lovelace tenia curiositat per saber com ho farien de bé les dones en aquestes proves, i Jerrie li va semblar la candidata perfecta. Per a Jerrie era el repte següent: viatjar a l’espai.
En 1960 Jerrie Cobb arribava al mateix poblet de Nou Mèxic en el qual només uns mesos abans els primers astronautes havien passat les proves mèdiques. En els inicis de la carrera espacial encara no se sabien massa bé a què s’exposarien els astronautes, així que els sotmetien a tot el que se’ls acudia. Entre les 87 proves hi havia descàrregues elèctriques per a provar reflexos, gel en els timpans per a induir vertigen, ènemes i endoscòpies (engolir un tub de quasi un metre per a veure el funcionament gàstric), beure aigua radioactiva… En la segona fase es feia una avaluació psicològica. Per a comprovar com reaccionaven davant de l’aïllament, tancaven els astronautes en una cambra fosca durant tres hores. A Jerrie Cobb la van introduir en un tanc de flotació, on va passar 10 hores fins que la van traure. En l’informe mèdic ressaltaven que no havia patit al·lucinacions, cosa que solia començar a les quatre hores d’aïllament sensorial. La tercera fase va ser en una base militar en Pensacola, on es va estudiar la seua resistència a l’altitud i les g’s (l’efecte de l’acceleració que experimentem a escala reduïda en les muntanyes russes). Va passar les proves i amb nota: va quedar en el top 2% de tots els candidats a astronautes que havien fet les proves.
Randy Lovelace va decidir presentar els resultats en una conferència a Estocolm. Ara sabia que, com a mínim, les dones resistien les proves tan bé com els homes. L’interés no era merament científic. Les dones eren més menudes, lleugeres i consumien menys oxigen, cosa que es traduïa en la possibilitat de naus més xicotetes i que necessitarien menys combustible. Lovelace va decidir reclutar més dones per a poder fer més proves. Per a finançar-ho va comptar amb el suport d’una bona amiga, Jacqueline Chrochan, la pilot que havia agafat el relleu a Amelia Earhart. Va ser la primera dona a trencar la barrera del so i batre diversos rècords d’aviació. Ara, amb 53 anys, era massa major per a plantejar-se ser astronauta, però no volia deixar d’involucrar-se en el que pensava que seria el futur de l’aviació.
Jerrie Cobb va ser l’encarregada de seleccionar les dones entre les millors pilots de l’època que tingueren a més una carrera universitària. La llista era secreta, i les seleccionades no sabien els noms de les altres. De les vint-i-cinc seleccionades, en van ser dotze les que van superar les proves mèdiques: les bessones Jan i Marion Dietrich, Irene Leverton, Myrtle “K” Cagle, Janey Hart, Gene Nora Stumbough, Jerri Sloan, Rhea Hurrle, Sarah Gorelick, Bernice “B” Trimble Steadman, Jean Hixson i Wally Funk. Junt amb Cobb, tretze dones que van superar exactament les mateixes proves que els primer set astronautes nord-americans. I de nou amb nota. El metge ajudant de Lovelace va destacar que “les dones es queixaven molt menys que els homes”.
Moltes de les Mercury 13 van deixar els seus treballs o es van enfrontar als seus marits i caps per a poder anar a les proves. Abans de començar amb la tercera fase del programa, en la qual per fi es coneixerien, el programa es va cancel·lar. Un concís telegrama no els donava més explicacions i els informava que havien de tornar l’avanç fet per a les despeses de viatge. Lovelace va explicar a Jerrie Cobb el motiu: els militars es negaven a deixar els jets militars necessaris per a fer les proves a les dotze dones si la NASA no ho demanava. I la NASA no volia saber res de l’assumpte. Lovelace, que treballava per a la NASA, no va voler comprometre la seua posició. Jerrie Cobb va decidir lluitar. Ella i la seua amiga Janey Hart, una altra de les Mercury 13 i dona d’un senador, van volar a Washington per a entrevistar-se amb el vicepresident. Van escriure a Kennedy i van aconseguir una vista pública en el Senat per a determinar si estaven sent discriminades només pel seu gènere. En la vista, els astronautes Scott Carpenter i John Glenn van testificar en contra de tenir dones com a astronautes. El més sorprenent va ser que la patrocinadora del programa, Jacqueline Chrochan, també va testificar en contra. Va afirmar que les dones sempre havien d’anar en segon lloc i calia centrar-se a derrotar els soviètics en la carrera espacial. Finalment, es va determinar que no hi havia discriminació, simplement cap dona complia el requisit de ser pilot de jets militars (una cosa impossible que les dones van aconseguir aleshores). Curiosament, un altre requisit per a ser astronauta era tenir un grau universitari, que l’astronauta John Glenn no tenia.
Jerrie i Janey continuarien lluitant durant un temps. Jane, extremadament tímida, va véncer les seues pors per a fer campanya en la premsa, a pesar de tot el sexisme de les preguntes que li feien: “Per què no pensava a casar-se en compte de ser astronauta? Per què volia competir amb els homes? Com una xica tan guapa com ella era pilot?”. Quan en 1963 els soviètics s’apuntaven el rècord de posar a la primera dona en l’espai (Valentina Tereshkova), la revista Life va traure de l’anonimat les Mercury 13 amb un reportatge sobre elles. Per què no havia sigut una nord-americana la primera a arribar a l’espai? Les tretze pilots van tornar a somiar. La NASA va arribar a nomenar Jerrie Cobb com a consultora. No va servir de res. En paraules de Cobb, ella es va convertir en la consultora menys consultada de la història. La NASA no estava disposada a admetre dones ni minories en el seu programa.
Jerrie Cobb va decidir canviar de vida. Les pròximes dècades les va dedicar a missions humanitàries en les Amazones. Amb el seu avió es va dedicar a volar les Amazones portant queviures, per la qual cosa va rebre diversos premis i fins i tot va ser nominada al Premi Nobel de la Pau. Així i tot, no oblidava el seu somni. Quan en 1998 la NASA va anunciar que enviaria a l’espai John Glenn, amb 77 anys, per a estudiar els efectes de l’espai en persones majors, Cobb va pensar que podria tenir una altra oportunitat. Es va organitzar una campanya per a demanar a la NASA que enviara també Cobb a l’espai. Era la seua oportunitat de compensar per la tremenda injustícia comesa amb les Mercury 13. Tampoc va servir de res.
“Donaria la meua vida per anar a l’espai. Em costa dir-ho, però ho faria. Ho hauria fet aleshores i ho faria ara” Jerrie Cobb
La més xicoteta de les Mercury 13, Wally Funk, tampoc es va rendir mai. Va aconseguir pel seu compte fer les distintes proves de la tercera fase. Va continuar obtenint títols i permisos d’aviació, preparant-se per a quan la NASA decidira admetre dones. Quan ho van fer, es va presentar ni més ni menys que quatre vegades, però sempre va ser rebutjada. Fins i tot va viatjar fins a Star City, a Rússia, per a entrenar com a astronauta i conéixer Valentina Tereshkova. Finalment, en 2012 va decidir comprar un bitllet a la companyia privada Virgin Galactic amb la qual hauria d’haver volat en 2014. No obstant això, la companyia ha hagut de retardar el vol per problemes tècnics diverses vegades. Mentre espera, Wally Funk continua volant. Fa poc va aprendre a pilotar un helicòpter Black Hawk. Té 79 anys i espera continuar volant fins als 90. I abans que això, desitja complir el seu somni: arribar a l’espai.
La resta de les Mercury 13 van reorientar les seues vides de distintes maneres. Algunes es van fer pilots comercials, es van dedicar a ensenyar a volar o fins i tot a la política. En 1994 per fi van tenir la primera oportunitat de reunir-se en una ocasió molt especial. La primera pilot nord-americà arribaria per fi a l’espai. Eileen Collins, que també es convertiria en la primera dona comandant de la NASA, va invitar les Mercury 13 supervivents al seu primer llançament. Abans de pujar al transbordador espacial, Collins els va dedicar un aplaudiment. Entre la resta del públic, pocs sabrien qui eren aquestes deu dones majors a qui l’astronauta saludava. Probablement a elles no els va importar: per fi anava a l’espai una de les seues.
D’esquerra a dreta: Gene Nora Stumbough Jessen, Wally Funk, Jerrie Cobb, Jerri Sloan Truhill, Sarah Gorelick Ratley, Myrtle (“Kay”) Cagle, i Bernice (“B”) Steadman.
No comments yet.