Ningú naix sabent-ho tot. La humanitat, com a conjunt, no n’és una excepció: des que comencem a explorar el nostre entorn a la recerca de substàncies que ens feren la vida més fàcil, hem aprés a base de prova i error que algunes d’aquestes coses no són tan bones com havíem pensat en un primer moment.
I una d’elles és un element químic anomenat antimoni.
Hui sabem que l’exposició a l’antimoni a curt termini pot provocar tot tipus d’efectes molestos (com ara mals de cap i abdominals, còlics, úlceres bucals i marejos), i que el panorama no millora quan més temps es passa en la seua presència, perquè arriba a produir malalties cròniques del cor, dels pulmons o del tracte intestinal.
El problema és que molts d’aquests efectes nocius no es van quantificar fins fa relativament poc de temps, i mentrestant la humanitat ha estat utilitzant l’antimoni per a fer el que hui en dia es consideren autèntiques barbaritats.
Per exemple, pareix que els egipcis van ser els primers a utilitzar aquest element en el seu dia a dia. En el seu cas, molien estibina, un mineral que es forma per la combinació d’antimoni amb sofre a l’interior de depòsits hidrotermals, per a produir un pigment negre que utilitzaven per a delinear el contorn dels ulls.
Aplicar-se antimoni en la cara sovint no és una idea especialment bona, però la pràctica es tornava encara més perillosa quan se substituïa l’estibina per galena, un mineral més abundant i econòmic, de color semblant, però basat en el plom.
Més enllà de la cosmètica, hi ha un efecte nociu de l’antimoni al qual la gent tenia un afecte especial en l’antiguitat: les seues propietats emètiques. O la seua facilitat per a fer-te vomitar, que és el mateix.
Les anomenades copes antimonials eren molt populars en l’antiga Roma. Coneixent-ne el nom en llatí, calices vomitorii, és fàcil deduir que es tractava d’unes copes fetes d’antimoni que et feien vomitar en beure-hi. El mecanisme era senzill: s’abocava vi a l’interior i es deixava reposar durant un dia perquè l’àcid tartàric de la beguda reaccionara amb l’antimoni de les parets de la copa, produint antimoni tartaritzat, que es dissolia en el líquid i acabava en l’estómac de qui l’ingerira, fent que tot el que havia consumit tornara a eixir per on havia entrat.
“Gràcies” a aquestes copes, els romans eren capaços de no posar fre a la seua gola en els banquets sense por a rebentar: quan estaven tan plens que no podien menjar més, pegaven un glop a les copes d’antimoni i feien lloc per a més menjar. El costum podria haver tingut els seus riscos perquè, segons sembla, l’efecte emètic d’una sola copa podria haver provocat fins a tres morts durant el segle XVII a Anglaterra.
Però hi havia altres maneres de porgar-se amb antimoni que eren més… pintoresques.
Les pastilles d’antimoni tenien un efecte semblant al de les copes antimonials, però en aquest cas s’ingeria una bola feta d’antimoni que recorria el tracte intestinal, provocant els efectes desitjats.
La quantitat d’antimoni que es dissolia i absorbia durant aquest procés era minúscula, així que la pastilla eixia pràcticament intacta per l’altre extrem del sistema digestiu. De fet, la massa de metall es desgastava tan lentament que els membres d’una mateixa família solien utilitzar la mateixa pastilla durant tota la seua vida i fins i tot la passaven a la següent generació. Si vos esteu preguntant com funciona aquest procés, vos deixe amb les paraules d’una guia mèdica americana de 1907: “La bala s’excretava, es recuperava d’entre els excrements i s’usava una i altra vegada”.
No sona molt higiènic, però l’antimoni era prou popular com un remei per al malestar intestinal. De fet, es creu que l’exposició crònica a aquest element podria haver contribuït a la mort de Napoleó, ja que els seus metges li l’administraven sovint en forma d’ènemes per a alleujar les nàusees i vòmits que patia sovint.
En tot cas, pareix que la humanitat ha aprés la lliçó, i hui en dia la seua ingestió ja no està entre les aplicacions més populars.
En l’actualitat, aquest element s’utilitza principalment en la forma de triòxid d’antimoni com a retardant de les flames, i, encara que el plom s’utilitza cada vegada menys a causa de la seua toxicitat, s’ha mesclat amb antimoni durant molt de temps per a augmentar-ne la duresa. Però, més important encara, amb l’arribada dels circuits integrats i la demanda de materials semiconductors, l’antimoni ha trobat un nou nínxol com a element dopant en els microxips i processadors que porten els nostres dispositius electrònics, que permet que llegiu aquest xicotet fragment sobre la seua curiosa història.
Al final, ja siga en l’interior dels nostres cossos o en el dels nostres ordinadors, l’antimoni ens ha acompanyat d’una manera o una altra al llarg de la història. Com diu Sam Kean en el seu llibre d’història de la química, La cuchara menguante, “l’antimoni té la història més acolorida de la taula periòdica”.
No comments yet.